Nuclis amarats de l’essència de cossos. Cada racó de món guarda dins ell el secret de la seva pròpia existència convertida en poesia. Una poesia que es barreja amb altres, fins arribar a quatre parets que en guarden la calentor. Tot segueix un ritme, un ritme compost per molts ritmes minúsculs. Cada flama és una vida, un espai on tu en controles l’esser. No us n’heu adonat?
Estic parlant d’una zona amb taules, cadires i gent, estic parlant d’un bar, si voleu, també puc parlar d’un restaurant. Una taula, diverses cadires, diverses persones o només una...en definitiva, un nucli, una vida.
Cada flama té una essència diferent de la resta, és un món nou. Les persones que componen cada món s’hi han de sentir a gust. Un flaire de confidencialitat humiteja l’ambient, cada racó concret, fins i tot en les converses més banals. Ens agrada, ens hi sentim a gust, tenim un paper dins una escena de pel·lícula. T’inclines, et recolzes, t’agafes les mans, les deixes caure, et toques la cara, et grates, somrius, alces la veu, l’abaixes, arronses les espatlles, aixeques les celles, mous el cap, negues, afirmes, alces els ulls, els claves...i el més important, parles. T’humiteges els llavis i prens força i ho amolles. Et contesten i escoltes, tornes a parlar: fas poesia. Tot és un joc on no t’hi canses de jugar. No perds, mai no guanyes, senzillament vius.
I si un dia t’asseus a un nucli, sola, i et poses a observar les demés flames, pots arribar a extreure un pensament sucós de tot plegat. Observar és sinònim de viure. I et poses a fer-ho. T’asseus i observes. Sols necessites que els teus ulls es fixin en allò que normalment no s’aturen a mirar. Tota la boira escampada s’arreplega i desapareix i llavors pots mirar d’una manera clara i nítida. Els teus ulls boten de món a món, de flama a flama, de nucli a nucli, de vida a vida. I te’n dus una peça diferent de cada vivència, una partícula minúscula, quasi invisible.
Estic parlant d’una zona amb taules, cadires i gent, estic parlant d’un bar, si voleu, també puc parlar d’un restaurant. Una taula, diverses cadires, diverses persones o només una...en definitiva, un nucli, una vida.
Cada flama té una essència diferent de la resta, és un món nou. Les persones que componen cada món s’hi han de sentir a gust. Un flaire de confidencialitat humiteja l’ambient, cada racó concret, fins i tot en les converses més banals. Ens agrada, ens hi sentim a gust, tenim un paper dins una escena de pel·lícula. T’inclines, et recolzes, t’agafes les mans, les deixes caure, et toques la cara, et grates, somrius, alces la veu, l’abaixes, arronses les espatlles, aixeques les celles, mous el cap, negues, afirmes, alces els ulls, els claves...i el més important, parles. T’humiteges els llavis i prens força i ho amolles. Et contesten i escoltes, tornes a parlar: fas poesia. Tot és un joc on no t’hi canses de jugar. No perds, mai no guanyes, senzillament vius.
I si un dia t’asseus a un nucli, sola, i et poses a observar les demés flames, pots arribar a extreure un pensament sucós de tot plegat. Observar és sinònim de viure. I et poses a fer-ho. T’asseus i observes. Sols necessites que els teus ulls es fixin en allò que normalment no s’aturen a mirar. Tota la boira escampada s’arreplega i desapareix i llavors pots mirar d’una manera clara i nítida. Els teus ulls boten de món a món, de flama a flama, de nucli a nucli, de vida a vida. I te’n dus una peça diferent de cada vivència, una partícula minúscula, quasi invisible.
Llavors saps que res no és gratuït, que tornaràs demà al mateix lloc, per amarar-te del gust vida que tant gaudeixes sentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada