Bufau-me les veles, no em deixeu agafar el camí equivocat, que pel que jo vaig no hi ha dreceres, ni repòs a la vorera.
Destapau-me els ulls per a veure-hi clar, que ara tot és fosc, l’obscuritat s’ha ajustat a les ninetes i només em resta llum a la punta de les parpelles.
Si se'm regala vida, no deixeu que caigui al parany de la malvolença i de les males accions, que d’aquestes ja en tenc plenes les mans.
No deixeu que confeccioni pautes ni desfaci conductes, que no sóc qui per a manejar els fils de la titella. Però això sí, si he d’errar, deixau que ho faci ara, que no hi ha res com saber-se imperfecte.
Per favor, deixau que m’equivoqui…encara em vessa vida, de les butxaques.
2 comentaris:
Tot expressat d'una manera encisadora.
Equivocar-se és imprescindible. Malgrat això, crec que hem de valorar positivament el fet de viure.
NOVESFLORS: gràcies pel teu comentari ;). Tu ho has dit, equivocar-se és imprescindible, de la mateixa manera que és imprescindible valorar de manera positiva el fet de viure.
Una besada
Publica un comentari a l'entrada