L'estenem?

Encara no en sé, de cosir. I potser ni tan sols fa falta que n'aprengui. Perquè d'allò que en vaig fer quan te n'anares no se'n pot dir cosir; l'agulla s'espatllava cada vegada que intentava cloure la ferida. De vegades, no és necessari posar-hi remei, el temps teixeix aquesta carn aspra i freda, quasi incomestible, que ens queda quan pensam que no ens queda res. I de vegades, només cal estendre la tristesa al sol i al vent i que la casualitat o el destí en facin la resta.

Mai no serem criades, perquè mai no tendrem senyor.

Sit tibi terra levis

No miris el rellotge

No miris el rellotge

si t’ha de treure de mirar l’ocell,

la mar, la neu, un llamp, un breu infant

que surt d’algun no-res, o qualsevol

violació de l’equilibri. Escolta,

mai no és massa d’hora

per sentir-se viu, ni massa tard

per repetir en la carn la sensació

de vida. Net de temps,

no demanis permís, no demanis perdó,

no justifiquis cap amor, no t’acomiadis.

Perquè si tot se’n va,

o no hi havia res, o res no ens deixa.

                                                           Màrius Sampere

« Viure és provar-ho infinites vegades »        Màrius Sampere

Assaig

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà, 

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

                                             Salvador Espriu

Et fitor les mans, Espriu, i em faig meu l'assaig, que sense tu saber-ho, se m'han enganxat les paraules a les parpelles i no hi ha manera de desferrar-les. Jo també estic cansada d'aquesta pàtria meva i de les parets trontolloses que la subjecten. La mida de les coses la trob en aquells passadissos que ja no consider meus i en aquelles veus que un dia se'm faran llunyanes. 

Jo sí que fugiré, perquè no sóc pas covard, però sí salvatge i és en aquesta manera 'salvatge' de viure on em trob a mi mateixa. I tanmateix l'estim, com tu, Salvador, a aquesta terra meva, perquè aquest nord que tu somniaves es fa present i lluita incansable i ha convertit el dolor en esperança i la dissort en anhel col·lectiu perquè tu, des de l'eternitat que t'atorga la poesia, puguis sentir-te'n orgullós.

Diamant

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil.la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dóna el front en el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,

del cel al mar transparent,

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble;

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida't de ton regrés:

no s'acaba el teu viatge,

no s'acabarà mai més.

Joan Maragall

I de sobte, la vida et fa l'ullet i et diu que segueixis, que vas per bon camí, quan, en una obra de teatre, et trobes cara a cara amb el poema que et marca el nord i t'infla les veles. Perquè, almenys a mi, hi ha poemes que em brosten com fulles i germinen en mi i tenc així, aquelles paraules precises que aconsegueixen salvar-me a cada instant. Maragall ja sabia que quedar, restar immoble, és involucionar. L'aigua estancada fa pudor, l'aigua mansa del port en què visc m'obliga a cercar nous horitzons que m'omplin les sabates d'aigües novelles, de vent fresc, de ports inconeguts. Aquella Ítaca que no neix, sinó en el propi cor i que sent reviscolar; com quan t'aïlles del renou eixordador i només et toquen aquelles paraules finals d'un llibre que et marcà per sempre: "Contents"

Mallorca

Ja està decidit i, em creguis o no,
la sentència ha costat sang, suor i llàgrimes.
I tanmateix la nostra existència és microscòpica,
un fil de vida dins un teixit més mort que viu.

No culparé el món de la mida de la ferida,
ni n'esperaré condemna o absolució.
El remei serà bo i just en la mesura que
em salvi i em canviï a mi.

Et diré adéu i no esperaré resposta.
Només desitj que no aparegui l'instant
en què revifin les paraules gravades
d'aquell disc que vares comprar
un divendres d'estretors:

T'enyor tant

me fas tanta falta 

i me sap tant de greu...

Tot final és un nou principi

Els finals són tots iguals

capses i cotxades

rodes i pals...

Pals a les rodes i capses de memòries minúscules
empaquetades amb sentiments contraposats.
Cotxades plenes d'ulls que tornen a mirar
amb esperança renovada,
allò que serà ca nostra
una altra vegada.

Perquè, al cap i a la fi,
ca meva és la terra que trepitj,
les ombres que no veig
i els llums que m'enlluernen.

Si tots els llibres són paraules juntes
per atzar,
l'atzar construirà nous finals
i històries descambuixades.

No et preocupis,
la nostra novel·la serà
un d'aquells llibres
de lectura obligatòria.

Reserva

"Des que no hi ets, vaig en reserva, en punt mort, mor mala herba...

Dona'm sort i adéu

Des que no hi ets, passos de zebra, peus de plom

no som qui era

i qui som

no ho sé."

                                               Da Souza

La veu que em mou els músculs,
em demana que no t'esborri els detalls,
que vegi en tu la pluja,
i aquell sol que ens malmenava els ulls
aquells divendres de calor.

Vares construir un jo en un tu massa poc profund
Vares fer un solc i hi enterrares l'essència, arena avall.
Ara la mar se n'ha duit les petjades que deixares
en aquella pell, tan meva com teva.

Ara que no hi ets,
jo mai més no seré qui era, 
i qui som? No ho sé...

Altres braços em solquen la pell
i hi troben, en cada abraçada,
el plom que fa créixer els dies
i, enmig de tot,
un amarg regust de tu.

Quo vadis?

Les paraules atzaroses i
les que creies desfermades
són les que et toquen les entranyes
aquell horabaixa que has omplit, de llibres, la buidor.

Són paraules que compres cares
perquè no les esperaves
perquè algú et va prometre algun dia
que el final de la història
no seria tan sagnant.

L'estopeig del darrer clip d'aquella pel·lícula
que dilueix els pensaments i els mescla
és la por que trobam darrere de cada cantonada
quan ens llançam a l'abisme obscur del canvi.

Res no ens pertany ni ens és fidel,
allò que creim segur és aquell miratge del desert
quan necessitam beure glopades de veritat,
però no és res més que la vida
que ens confirma que, de cert,
només tenim la incertesa.