Companya de viatge

Pintura de Marta Castells i Sans

Només sé que quan escric em sent millor i potser sigui perquè estic jo sola, davant de l’ordinador, jo i més jo, ningú més. I és aquí quan les meves mans toquen sense tacte, els meus ulls es fixen en un punt qualsevol, i la solitud em reclama, com un espectre, m’estira com una espiral dins del seu niu de luxúria i jo m’hi deix arrossegar, gaudint del moment.

Serà que ja no me’n puc desfer?

És com una droga, em té lligada. L’enyor quan no la tenc i la gaudesc quan m’acompanya. Potser comenci a ser hora de deslligar-m’hi, de fer-me enfora, però mai no se n’anirà del tot, sempre quedarà dins mi, volent sortir com au dins d’una gàbia... I jo, de tant en tant, li donaré vida, ignorant que cada vegada que ho faig l’aliment i es va tornant més forta, fins que arribi un punt en què em guanyi la batalla. Aquí, resignada o no, m’hauré de deixar guanyar, sense ignonar que ja no podré tornar enrere, que em posseeix, i que jo, extenuada, em deix posseir.

A tall d'explicació

Molts us demanareu el que m’ha demanat el Xexu.

Supòs que el fet que el blog ja no sigui públic és metafòric i m’explicaré: aquest estiu no ha estat el meu millor estiu i tenc necessitat d’intimitat, necessit confiança en mi mateixa, veure que sóc únicament jo qui domina la meva vida, que tenc el control, amb tot allò que això comporta. Supòs que haver triat jo qui vull que llegeixi el meu blog és com una mena de reafirmació del meu propi jo, al qual he estat oblidant des d’un temps enrere.

Les meves paraules us poden semblar egoistes i jo no neg que ho siguin, però ara per ara, necessit tornar a sentir-me forta, a confiar en mi mateixa, a agafar els fils i a manejar-los solament jo. I sí, necessit ser egoista. Així, convidant només qui jo vull, crec que faig una passa més cap a aquesta mena de superació, una passa una mica estúpida, sí, segurament, però simbòlica. Tal vegada pensareu que és de covards, potser, però jo no ho veig així. Necessit reestructurar-me, posar ordre. I aquesta és com una mena d’estratègia, quasi insignificant, per aconseguir-ho.

Quan el blog torni a ser públic serà la constatació que torn a ser jo al cent per cent, sense temor, sense cap mena de por.

Temps

Tenia aquest escrit llest ja fa un mes, però no el vaig penjar, no sé per què…sí, supòs que sí que ho sé, tal vegada més endavant us ho expliqui…


Sabeu? En general no m’ha agradat mai el comiat. No em malinterpreteu…m’encanta acomiadar-me del mal de cap, dir adéu al temps difícil, a les preguntes sense resposta. Però ja m’enteneu, no m’agrada acomiadar-me de la gent, de la bona gent, dels amics, dels llocs màgics, de tot allò que m’agrada. Fins aquí, crec que sóc exactament igual a la majoria de mortals, cosa que m’agrada bastant. Però els comiats, els ‘fins un altre’, els ‘adéus’, fan que el meu cos es trastoqui, perdi equilibri, com si d’alguna manera se’m desconnectàs tot allò que fa que el senti un. Quan m’he avesat a una cosa, em costa molt dir-li adéu, potser perquè tal vegada me l’he feta massa meva o, contràriament, he deixat que em fes seva, en part. Em costa escriure comiats. No em surten les paraules, intent omplir aquest espai en blanc que se m’apareix, però em pesa, em feixuga. No m’agraden els comiats, per tant, això no serà un adéu definitiu, tornaré en haver acabat les vacances, esper que encara hi sigueu.

Ara us dic adéu i hola al mateix temps, no se m’han acabat les vacances, però, per estrany que sembli, he tornat abans d’hora.

( )

Diuen que és quan estàs amb gent que aprens a estar amb gent. Per tant, es pot dir que no aprendrem mai a estar sols, ja que mai no ho hem estat del tot.

De gel

No estim un cos, una persona, estim la tendresa que em manca, i que, en certa manera, em dóna. Les nafres que se’m queden al cos cada vegada que em desabraces, poden ser substituïdes perfectament per una altra abraçada, que em curi la ferida que em sagna cada vegada que em negues la tendresa. Tenc clar que no, que t’estim per inèrcia, per la necessitat que em brolla, que mai ningú altra m’havia donat. O pot ser sí... Per què no la vaig saber agafar, la bona? N’hi ha de dolentes? Em deman moltíssimes coses, però el que em passa, certament, és que no estaré bé amb ningú mai, fins que no aprengui a estar amb mi mateixa. Ell m’ho donava, em donava el que tu sembla que no em dónes, s’entregava, i no ho vaig saber valorar... no sé per què, no m’atreia, no sé per què... Al cap i a la fi em donava tendresa, molta, però no la vaig saber agafar quan tocava. Ara ja no me’n dóna i em dol vivíssim pensar que no sent i que em perd per camins obscurs, que m’allunyen del que realment vull. Voldria sentir aquest món idíl·lic que es presenta als amants, enamorats, els dos, on un i un sumin només un. I m’agradaria ostiar-me-la, però amb motiu, amb raó, perquè estimava i n’estava enamorada. Però ara, un i un, simplement no sumen. M’agradaria poder cridar ben fort el que realment sent, perquè m’ofego, de cada dia més, m’ofego, m’enfonso dins mi mateixa, caòtica, no aconseguesc desxifrar-me, i això és el pitjor... Tal vegada i, malgrat em dolgui moltíssim, no estim, no som capaç d’estimar... La resposta sempre arriba a ser la mateixa: no ho sé, tal vegada, no ho sabré mai. Aquell amor infinit de què parlen alguns, em queda tan lluny que no sé ni tan sols visualitzar-lo. Em dol tant no poder-t’ho dir, que tal vegada no t’estim, que no, que no he estimat, que tal vegada no estimaré, que, al cap i a la fi, sols cerc el que cerca molta gent, tendresa, abraçades, amor... i no ho aconseguesc, no aconseguesc fer aquella abraçada que m’ompli el cor...

Tal vegada m’he obligat tant a sentir, que ja no destrio el que és cert, d’allò que no ho és.

Allò que vaig escriure un 13 de març del 2007

És curiós, quan crec que et començ a oblidar, un sentiment d’infidelitat s’apodera del meu cervell. Un dia em despert i m’adon que ja no et necessit per a continuar i em sento bé. Llavors, el sentiment de benestar dóna un gir imprevist i es converteix en ressentiment i en pena. Fins l’últim racó de la meva pell no vol oblidar-te i ho sé. Sé que podria viure sense estimar-te, però no vull.
Saps? La gent, en el transcurs de la seva vida, es fa uns propòsits, aquelles “tasques” que et proposes fer abans de morir-te. Jo he decidit fer el mateix. Agafar la tasca d’oblidar-te i posar-la en aquell caramull de tasques pendents, però en els fons sé que no deixarà mai de ser-ho.
Si almenys pogués no veure’t per un temps! Si se m’esborràs de la memòria el teu somriure, la teva manera de parlar-me, la teva manera de fer! Tot seria més fàcil. Em moriria per dintre, però tot seria més fàcil. Si almenys no et tengués tan present! Ho sé, et cercaria en qualsevol somriure aliè, en el so ensordidor de la bullícia de gent en un bar, o en la rialla d’aquells qui s’apropen a tu. Et cercaria en va, volent trobar-te i no volent-ho alhora.

L’altre dia en vaig parlar. Em varen dir que si no t’oblidava era perquè tenia l’esperança de poder estar amb tu. Em vaig posar a riure com si hagués dit la bestiesa més gran mai escoltada. Llavors em vaig adonar. Era impossible però tenia raó, tota la raó. L’havia encertada. Em vaig maleir. Com pot ser que tengui l’esperança després de tant de temps? Com pot ser que no m’hagi adonat que és impossible? Em pensava que ho sabia, que ho tenia assumit, però l’esperança sempre ha estat allà. En el racó, potser, més fosc del meu cor i potser fins i tot silenciada per la meva consciència i el meu “seny”. Però sempre hi ha estat. Pareix mentida que no ho hagi volgut saber fins ara. Que mai no m’ho hagi qüestionat, que no ho volgués veure.

Ara mateix em sent totalment estúpida, enganyada per mi mateixa, traïda. Sent un impuls incontrolable d’esborrar aquests mots, em fan vergonya.

Indicis

"Terrible contrast entre el crepitar del foc quan comença i la pau de la cendra", Jose Luis Coll

Des de temps passats, sempre s’ha associat l’amor amb el foc. L’un, ha anat lligat a l’altre com la carn a l’os. S’ha associat foc i passió amb el desig de la carn i l’amor ha esdevingut flama. Una flama que diuen que combustiona i mai no acaba, que sempre és viva. L’amor es pot extingir, com el foc, pot rebifar i es pot apagar. Adjectius i accions que surten d’un i l’altre els agafa i els amara com a propis. Podem concluir, doncs, que en el llenguatge de l’esperit, amor i foc són la mateixa cara d’una moneda.

Hi ha amors que cremen i que s’apaguen, amors que espiretgen i que encalenteixen, amors que il·luminen i amors que consumeixen, amors que s’extingeixen, es rebifen i moren. Hi ha amors encesos i amors que s’encenen, amors que deixen marques i bòfigues, amors com grans flames i amors que sols arriben a la petita flama d’un encenedor. Hi ha amors que duren incombustibles i amors que combustionen a curt termini. Pots trobar amors que desfan la cera i amors que mengen espelmes. Hi ha amors oxigenats i hi ha amors que necessiten oxigen. Amors damunt roca, amors damunt arena, amors de fusta i amors de mentida. Hi ha amors que botes i amors que enrevoltes, amors que mires i amors que produeixes. Amors que es propaguen i s’escampen. Amors que no deixen cendra i amors que els basta molt poc per encendre’ls. El que sí és cert és que el fum és un indici, i les cendres, també.

"L’únic avantatge de jugar amb foc és que un aprèn a no cremar-se", Oscar Wilde

...

Hi ha dies en què tot es fa

bocincs