Et diré adéu i riuré de pena
i amb tu,
la música,
la que sona quan jugam
a cercar el matí
dins cada horabaixa.
Ja hem descobert les presses de la nit,
les que fan menjar-nos l'alè i la son
enmig de tu i de mi
i de dos milions més de pensaments.
Quan no hi siguem
i el camí se'ns esborri,
epero que algun carrer viscut
ens servi la rialla.
Per si algun dia tornam
i ens fa falta.
5 comentaris:
Uf, els records queden, i molts són bons, però poden fer mal, precisament per bons, per mostrar-nos una realitat que ja no hi és. Hi hem passat molts cops, oi? Però continua fent mal.
Els carrers viscuts guarden els moments d'amor, potser.
(Temps sense llegit-te…)
Sempre hi sou, a tots dos, gràcies!
la memòria és plena de cantonades evocadores
Preciós<3
Publica un comentari a l'entrada