Ex abrupto

Mai no hi haurà cap lloc
que m'allunyi prou
de mi mateixa,
que em faci sentir
exiliada de tot,
que em calmi
aquesta estreta sensació de viure.

Perquè, sense fer soroll,
la vida m'estopeja:
em fa notar que visc,
i que, per molt que em fregui,
no desapareixo.

No pretenc fugir,
ni absoldre'm,
només em vull oblidar de mi,
d'aquesta jo que no he triat.

Voldria tornar
a temptar la sort,
a tirar els daus,
a esperar que,
per justícia, sigui cara,
per molt que a l'atzar
hi posi creu.