Sempre, quan no m'ho espero,
quan no em protegeixo,
m'arriba la sensació de tenir-te
darrere del meu clatell.
I miro, còmplice,
la gent que passa
i du el teu perfum.
Sempre, quan no m'ho espero,
aquella rialla em recorda París,
aquell dia de cossos massa junts
en aquell teatre massa estret.
Sempre, quan no m'ho espero,
recordo la tremolor de les teves mans,
fredes o calentes
que dubten
si buscar les meves
o les butxaques.
Sempre, quan no m'ho espero,
em descobreixo maleint els capricis
que m'han duit a no esperar res,
a no posar pautes al temps,
a estimar la sorpresa
de pensar-te, així,
sense avisar,
sempre,
quan no m'ho espero.
3 comentaris:
ja ho diuen que el millor estat creatiu és la tristesa...
en quatre mesos ja iguales les entrades de tot l'any passat.
salut i força. a veure si anam a fer una orxata a can sirvent quan vaig per barna.
És el que tenen els records, que són inesperats i arriben quan menys ho esperem. Pot ser fatal o pot ser nostàlgic, però també ens poden portar un somriure als llavis.
-No, si ya se sabe. Siempre aparece alguien que no te esperas para nada.
Publica un comentari a l'entrada