Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l’aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l’obra;
vulgue´l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l´enlloc que et tempta.
Edifica’t;
ja ho saps, t’hi va la vida.
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l’aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l’obra;
vulgue´l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l´enlloc que et tempta.
Edifica’t;
ja ho saps, t’hi va la vida.
3 comentaris:
És d'aquestes coses en les que no ho acabo de tenir clar, un gest pot tenir molta importància... i una paraula, ja no et dic!
Cert! Però som qui som no per un sol gest, perquè, de vegades, aquest gest no ens fa justícia, és a dir, no ens representa.
Jo crec que ens edificam perquè no aturam de fer, de dir...som el conjunt de tot! Som un conjunt de gests! (i els que vindran)
Un bon consell, el de Maertí i Pol.
Publica un comentari a l'entrada