T'abandono sovint
i t'aboco al buit de la tristesa,
et faig tan entotsolada com jo,
a tu, trista i grisa imatge
que calladament,
sempre m'acompanyes.
T'abandono sovint i em lliuro
a altres plaers frívols i efímers
que em fan pensar que no et necessito
quan sé que no és així.
Et canvio per esperança
i et relego als moments d'angoixa
i de solitud.
Et prostitueixo sense remordiments,
t'utilitzo en veu alta,
t'absorbeixo la dignitat.
Només t'enyoro quan la totsolesa em desperta
de matinada,
i em fa agafar aquell llibre que vaig comprar
per no oblidar-te
quan t'oblido.
4 comentaris:
Com sempre no puc saber si t'entenc del tot o no, però em sembla que parles d'algú molt proper de qui no tens la cura que hauria de tenir, però si no m'erro, trobo normal que a certes edats ens escapem una mica del niu i ens sentim més lluny que mai de casa.
Parlo de l'escriptura, de la poesia que tant he abandonat últimamanet, igual com m'he abandonat a mi mateixa.
Que bé ho expliques, aquesta duplicitat que jo també he sentit tantes vegades.
BON NADAL.
T'expliques molt bé. Una reflexió qeu et fas en veu alta... Segurament qeu t'arriba l'eco del silenci i l'accent de els paraules...
Des del far nit bona.
onatge
Publica un comentari a l'entrada