Mai no recordo de quin color són
els teus ulls cels color de sol.
Se m'escapa la fesomia que intent copsar
tantes vegades, sense voler.
No m'agrada, marçal,
oblidar els teus ulls
i el teu cap
i el teu cul.
Sense fesomia,
el teu color verd d'ulls,
em recorda com són de negres
les teves ninetes.
Sense tu,
et confons en mil ulls
que m'empresonen
l'obscuritat dels meus ulls grocs
color d'herba.
Sense saber com sóc,
no puc refer-te.
Sense saber com ets,
puc recordar-te sempre.
6 comentaris:
Al final no m'ha quedat clar de quin color eren els seus ulls, però sí que deu tenir un culet turgent.
Però, no li agrada Marçal. Tot i així utilitza "m'agrada el teu cul" d'ella. És un poc contradictori, val a dir; així i tot, m'agrada.
Tants colors... se sent perfectament el tacte de les paraules ;)
colors escollits a l'atzar?
serà la imatge de la teva mirada?
reflectida dintre teu
(sempre et recordaré)
salut estimada!
molt bon escrit
Xexu, és una incògnita? són mil colors, importa realment el color?
Miquel: fixa't que no diu 'no m'agrada marçal' sinó que diu: no m'agrada, marçal, oblidar...
Novesflors: gràcies, realment és un gust poder assaborir colors
Mq: és una lliureinterpretació, tal vegada sí, potser no...el que importa és com t'hi sents tu davant el poema.
Bona nit a tots!
Entesos. Diculpi la manca d'observació.
Publica un comentari a l'entrada