Te n’anares, i jo, sense poder cridar,
vaig renunciar al destí que havíem de compartir,
sense ser-ne quasi conscients.
Te n’anares
i te’n dugueres quimeres i roba estantissa
jo, que havia renunciat a esperar res a canvi
i estenia draps i esperances.
Te n’anares
i em deixares papers i pols silenciosa
jo, que havia après a reciclar-me
i a netejar curiositats
Te n’anares
a tu,
que et sortia odi,
de les sabates.
3 comentaris:
Una abraçada El tacte, és preciosament trist.
Hola Xexu! M'encanta que sempre hi siguis, i llegeixies i comentis!
No et conec i sempre que sóc al blog, percebo que tu també hi ets! I efectivament, sempre ets dels primers en comentar-me! Gràcies!
Molt dur... però si hi havia odi millor que ja no te l'empassis... Sempre hi ha pèrdues que hem de superar... Un petó!!!
Publica un comentari a l'entrada