Tu pronostiques les coses i les predius, tu marques el ritme que segueix tot. És com si tu en proveïssis l’alè.
En canvi jo, només puc seguir-lo. Sols faig les coses intentant acostar-me a aquella simfonia que crees just perquè existeixes.
Sols mir amb la intenció d’assajar, perquè tu vegis, quan et miri, allò més bell que he conegut. Escolt a fi de sentir alguna fonia que em recordi la teva veu. Camín amb el desig de trobar-te en una passa ferma. Bec a fi de calmar la meva set per tu. Imagín per a imaginar-me amb tu. Escric per escriure’t i respir per a omplir-me del teu aire.
Visc millor gràcies a tu, ets tu qui em marques el ritme.
17 comentaris:
És bonic escriure i viure per algú... però quan el ritme no té bàtec pot fer bé... espero que et marquin un camí ple de petons dolços.
No coneixia el teu bloc, i he arribat per un comentari que has deixat a casa de Noves Flors.
M'agrada com escrius, tot i que m'he d'acostumar a la manca de desinència a les primeres persones del singular.
Et seguiré a partir d'ara. Costa trobar gent jove com nosaltres que escriguin.
T'enllaço.
Doe
Noia, estàs ben encatarinada, eh? És maca aquesta sensació, sentir-se així, quan s'és correspost, és de les millors coses que hi ha. Però no oblidis mai que tu ets tu mateixa, i que tens molt per oferir. La teva individualitat farà que tot tiri endavant.
Xexu, al contrari del que pugui parèixer, encara sóc massa individualista. Mai no deixaré de ser jo, no et preocupis ;)
Editat, Xexu! ;)
Els moments en què et sents així són els millors. És quan estem "malalts d'amor".
mai pot ser bo que algu marqui el ritme del teu cor... però passa. I tant que passa!
Mai perdis el teu ritme, manten-lo per petit que sigui.
M'has fet retrocedir vint anys. I és que el moment en què apareix l'amor és únic i irrepetible. Després pot anar tot molt bé, però l'amor entra en una fase més calma, com el curs mitjà d'un riu, sense l'ímpetu del naixement. També és bonic, però diferent. És possible desitjar-te més felicitat? Un petó.
Tu ets Jazz,jo soc Rock; si o no?
M'alegro per tu que estiguis en un moment tan dolç. Gaudeix-ne tan com puguis, maca ;)
i anem madurant i sense donar-nos compte enlloc de tornar a la imaginació blanca d´infant... ens convertim en jutges nostres i ens mentalitzem que ja som grans, que no podem somiar, que tot ha canviat de color i d´alçada i ja no reconeixem ni el decorat natural dels nostres somnis... i sense donar-nos compte... ens trobem en un món descobert, nu, sense cap amagatall ha on alliberar els nostres somnis... i és que ens van ensenyar tant a estimar als altres, que potser no vam aprendre a estimar-nos!!!
marca el teu ritme...
salut estimada!!!
Hola Tactedelesparaules,
No vull ser nota discordant, però a vegades aquesta sensació és navalla de doble full.
Crec que hem de viure per nosaltres mateixos, ballar el nostre ball, estimarnos i estimar. Només així viurem plenament.
Preciós el teu escrit.
Sempre tenim etapes en que dos persones ens convertim en una de sola... però has de saber qui ets i qui és l'altre :) si tot això és des de l'amor, endavant, clar que si. Aquest sentiment és màgia davant de tot*
... Tot i tothom té el seu propi ritme, una mena de cadència que marca les formes, els colors, la llum, els moments, els pensaments i els sentiments... el plaer és anar-s'hi apropant a poc a poc, i descobrir-lo...
i els dits canten sobre la taula, tactacatatatac...un ritme dadà. Un ritme ple de somriures.
I que no pari aquest ritme!!
Petoooons!
cada persona és propietaria del seu ritme, per sort quan hi ha una connexió entre dos, el ritme es simplifica a un, que acaba sent fantastic si es sap portar!^^
Publica un comentari a l'entrada