Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.
Tu no ho saps, però jo n’estic segura. Quan t’atures a parlar amb mi i et dic ‘hola’, segur, ben segur que em mal interpretes. N’agafes la forma de l’hola i no la substància. Interpretes el meu ‘hola’ com una simple salutació, com un simple signe que utilitzam per a començar a parlar amb algú, i no és així. Tu no ho veus, però no és així. Aquests sons amaguen una altra cosa, un rerefons molt més personal, molt més calent, molt diferent de la fredor que emana de la paraula ‘hola’. Una connotació, en dirien alguns, i els hauria de donar la raó. La meva salutació connota un sentiment amagat. Quan et dic ‘hola’ el que realment vull dir és ‘t’estim’, ni més ni pus. Cada paraula que et dic, tengui la forma que tengui, soni com soni, no vol dir res més que ‘t’estim’. Un ‘com estàs?’ simple i rutinari, una expressió que surt de la boca de la gent amb una certa facilitat, una seqüència que s’encomana, que moltes vegades, això sí, el qui la diu no n’espera una resposta. Doncs aquesta pregunta adreçada a tu, ja tocaries saber-ho, vol dir ‘t’estim’. També vol dir ‘t’estim’ la rialla estúpida que se’m queda després de parlar amb tu o el pessigolleig que se m’origina al ventre i se m’escampa per tot el cos quan crec que em mires. Ho vol dir, i ho vol dir d’una manera tan alta i clara que no t’esglaïs si algun dia, enlloc de respondre’t que va bé, et dic…‘t’estim’.
Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.
19 comentaris:
Un text molt bonic. M'hi he sentit molt identificada :) Tot seria més senzill sense males interpretacions...
Si tots mostréssim més el que sentim i actuéssim més d'acord amb el que sentim i pensem, no hi hauria ni la meitat de mal interpretacions
hola,
si...
hola,
si...
hola,
primer va ser "hola...1",
després va ser "hola dos...2",
i ara ja és "hola tres...3",
les holes amb conceptes especials...
conceptes que s'escapen de les maneres tradicionals
hola... 4”,
(pensaments superdotats)
molt bon escrit
m’agrada molt
salut estimada!!
... moltes vegades els homes, i parlo per experiència, som tan poc sensibles que si ens diuen "hola" només entenem "hola"... Som així d'inútils... ;p
... petonets!
Pensaràs que sóc un pilota compulsiu (dieu pilota a la gent que t'està sempre dient què maco que ets allà a les illes?), però si mires altres comentaris meus veuràs que no solc dir aquestes coses.
Aquest text és senzillament genial. És que no sé gairebé què dir de tant com m'ha agradat com expliques una cosa tan complicada com un sentiment rere una paraula banal, i et diré com t'ha dit el poeta per un dia, que els homes som una mica rucs per entendre algunes coses, però em poso en la teva pell i tens tota la raó que un 'hola' no sempre vol dir 'hola' i prou. Quantes coses s'amaguen rere petites paraules i gestos! Mare meva, només tu podies fer un text així. A la meva llista de posts mítics (que la tinc, no és conya) el teu nom és el més habitual.
Lluna en un cove: m'algro que t'hagi arribat.
Aprenenta: estic molt d'acord amb tu, al cent per cent.
Mq: gràcies!
Poeta: no fas cara de ser d'aquests homes que descrius ;)
Xexu, te'n recordes que vares ser tu el primer que em va demanr per què havia restringit el blog? Idò el teu comentari has estat la petita sempenta que necessitava per a obrir-lo de nou a tot el públic.
Ja feia estona que em plantejava obrir-lo a tothom qui volgués i mira, una persona a la qual no conec personalment, amb unes quantes paraules, ha fet possible el que no creia que faria per ara.
Gràcies.
Doncs estic davant de l'ordinador, i el google reader em deia que no hi havia res per llegir. De sobte, han aparegut 5 missatges i he pensat 'segur que això ho ha fet algun animal'. En trobar qui era el responsable, he vist que s'il·luminaven 5 posts de 'El tacte de les paraules', els 5 que has publicat mentre el blog ha estat amagat, que no s'actualitzava. Després d'aquest primer pensament, he exclamat en alt (sort que estic sol) un 'l'ha obert!!!', i he vingut cap aquí corrent per comprovar-ho, i m'he trobat aquest comentari teu. Gràcies a tu per permetre a tothom que llegeixi els posts que escrius, no ho dic per dir, de veritat, m'encanten.
Ara l'única manera que tenia per saber que publicaves era quan passaves per casa i em comentaves. Aquest era el senyal que em feia venir cap aquí amb la seguretat que hi havia premi. Ara tindré un 'xivato' que m'ho dirà, i me n'alegro molt, i tant si passes per casa com si no, jo vindré a gaudir de com acaricies les paraules. Em fa molta il·lusió que hagis tornat per a tothom, i no saps com t'agraeixo que em triessis dins la llista (força selecta) de gent que tenia accés, és especial per mi això, de veritat. Gràcies, i molts ànims, que no has de tenir por de res, si dones la cara, a qui no li agradi que no miri, i si mira, és el seu problema.
Què bonic!
mmm... estaré atenta dels holes q em venen i els que faig ;P
No puc no dir-ho.. M'ENCANTA el: "ni més ni pus"!!!
... Aquests "holes" i "com estàs?" no deixen de ser màscares que posem al sentiment que realment tenim i que no gosem dir, que amaguem rere salutacions rutinàries i que el carreguem dels sentiments i de les emocions que es remouen per dins nostre, potser esperant que l'altre pugui veure més enllà de les paraules, pugui acaronar l'impuls emotiu que batega darrere la disfressa de salutació comú... I ara, parlo per a mi, quan aquesta mala interpretació em sap greu o em fereix, perquè la resposta de l'altre no deixa de ser la simple resposta a la forma i no a l'essència... en el fons, més d'un cop, amb qui realment hauria de fer el retret és a mi mateixa, per no expressar el que sento, per no poder dir les paraules que realment voldria dir i conformar-me amb l'expressió formal...
Avui he tingut una gran alegria en veure que el teu bloc torna a ser públic, això vol dir que allò que et va fer restringir-ho ha canviat i tu et trobes millor.
Una abracada.
això és que no et mira els ulls quan li dius hola...
per que, potser, l'entonació no ho deixa veure, però estic convençut que els teus ulls ho proclamen com la llum dels fars.
M'agrada que hagis tornat a obrir les finestres i les portes.
No ho notes? És Tardor!!! Amb tota la seva dolcesa.
Una bosseta de petoents dolços, nina
fa temps, gairebé des del principi que vaig començar a enllaçar altres blogs en el meu... el teu va ser dels primers... em va captivar el que vaig trobar... i no vaig poder estar-me'n de tenir-te aprop... m'encanta el tacte de les teves paraules... m'acaricien i acaronen amb tanta suavitat... així que cada dia que llegia les actualitzacions de tots els blogs enllaçats... veia que el teu no tenia vida... que estava inert... al final de tota la fila que s'anava movent i renovant...
i el teu allà... quiet... esperant... però no el volia treure... perquè sabia perfectament que quan tornessis a compartir les teves paraules... tornaria a sentir la teva carícia...
així ha estat... precioses paraules que evidencien el que sovint em passa... que les meves paraules es neguen a expressar els meus sentiments...
potser haurem de "practicar" i aprendre a dir el que sentim... sense vergonyes ni timideses...
gràcies per les teves paraules... bon cap de setmana...
HOLA!
(Ho has comprés?)
M'alegre moltíssim que hages reconsiderat la idea de restringir el blog. El que escrius té un deix que mereix la pena que ens arribe a tots.
Gràcies.
Hola,
T'he trobat gràcies a un comentri deixat a mq.
Saps? res del que digui, sonarà com jo vul que soni. I el que dius en el teu escrit, em passa tan sovint..... Avui mateix. He dit hola, i en realitat volia abraçar, besar.......
Preciós el teu escrit
costa molt interpretar certes coses, i si, certs sentiments també.. és frustrant esta situació però oi? vols que entenguin el que et sents incapaç de dir.
petons!
M'agrada molt aquest post, de vegades, estàs parlant amb algú i rere cada paraula dius sentiments que no són entesos, si un dia li dius "t'estim" avisans de què respon :)
Guapa :) com molts t'han dit ja, és senzillament genial el post... i és que m'acabo de sentir super identificada. Suposo que en certa manera, tots tenim aquestes paraules que no volen sortir per algun racó. Aviam si com dius, algun dia surten a la llum i enlloc de dir un "simple hola", diem un "t'estimo" amb totes les seves lletres ;) però de moment... segueix amb el pessigolleig, segueix amb els holes, segueix amb els somriures...
Un petó, guapa! i és tot un què que hagis reobert la parada ;) ...has de fer que els altres et llegeixin! perquè les coses que dius s'han de sentir!!!
Xexu: afectivament, qui no li agradi, que no miri. Gràcies!
Bimbonocilla: tot és qüestió de saber trobar, si és que existeix, aquest rerefons, ni més ni pus. ;)
Digue'm ariadna: certament el retret moltes vegades no s'ha de fer a la persona que contesta, sinó que s'hauria de fer a la que demana, a la que no diu directament, a la que s'amaga.
Skorbuto: exacte, allò que el va restringir, que em va restringir ha evolucionat, ha canviat, he canviat. M'alegra veure't per aquí!
Barbollaire: hi ha gent que encara no ha aconseguit desxifrar el llenguatge dels ulls...i sí, he obert els finestrals a tota llei de mars i fa olor de tardor ;)
Mar: benvinguda al blog, almenys a la zona de comentaris, ja que no et deixaves veure!hehe. M'agrada que deixis el teu comentari, això m'anima a seguir. I gràcies a tu!
Novesflors: hola! (crec que ho he entès). No oblidis que sóc aquí gràcies a vosaltres!
Horabaixa: benvingut al blog! De vegades reprimim impulsos rere paraules insubstancials, a tots ens passa...la qüestió és que no ens passi massa sovint.
Martha: de vegades ho entenen i ho obvien...mai ho sabrem del tot cert. Un petó per a tu també!
Cesc: m'agrada que t'agradi. Si un dia li dic explícitament, segurament respondrà: jo també :)
Yuna: moltes gràcies! Quasi tothom es pot sentir identificat en major o menor mesura, quasi tothom algun cop amaga sentiments rere màscares de paraules...Per cert, això de fer que els altres em llegeixen és una mica difíl...simplement escric i ho llegeix qui passa pel tacte. Gràcies per passar-hi!
Arribo i em trobo que estic de sort. Estic contenta de poder llegir, avui amb més profunditat, les teves paraules. Celebro que hagis passat per casa meva i poder-te tornar la visita. La primera de moltes, espero. I poder-te dir que el que escrius s'adiu molt amb el nom del teu blog. I que m'ha agradat la senzillesa i la sinceritat amb que parles d'un tema que déu n'hi do, com n'és de complicat. Gràcies per tot plegat. Un petó.
Publica un comentari a l'entrada