Molts us demanareu el que m’ha demanat el Xexu.
Supòs que el fet que el blog ja no sigui públic és metafòric i m’explicaré: aquest estiu no ha estat el meu millor estiu i tenc necessitat d’intimitat, necessit confiança en mi mateixa, veure que sóc únicament jo qui domina la meva vida, que tenc el control, amb tot allò que això comporta. Supòs que haver triat jo qui vull que llegeixi el meu blog és com una mena de reafirmació del meu propi jo, al qual he estat oblidant des d’un temps enrere.
Les meves paraules us poden semblar egoistes i jo no neg que ho siguin, però ara per ara, necessit tornar a sentir-me forta, a confiar en mi mateixa, a agafar els fils i a manejar-los solament jo. I sí, necessit ser egoista. Així, convidant només qui jo vull, crec que faig una passa més cap a aquesta mena de superació, una passa una mica estúpida, sí, segurament, però simbòlica. Tal vegada pensareu que és de covards, potser, però jo no ho veig així. Necessit reestructurar-me, posar ordre. I aquesta és com una mena d’estratègia, quasi insignificant, per aconseguir-ho.
Quan el blog torni a ser públic serà la constatació que torn a ser jo al cent per cent, sense temor, sense cap mena de por.
13 comentaris:
Uf!, M'alegre de ser una de les teues convidades. Gràcies.
Tots els llocs on s'acaricien paraules són els meus convidats.
Gràcies a tu!
Primer de tot gràcies per afegir-me a la llista de convidats.
Pel que fa al fet que sigui una decisió egoísta, o estúpida, oblida-ho, no és ni una ni l'altra.
Un bloc és això, un lloc on escrius i el deixes llegir a qui tu vols, sigui aquest qui tothom, uns quants o ningú.
I ja que es tracta de retrobar-te desitjo que l'aconsegueixis aviat, no tant per nosaltres sinó per tu.
Una abraçada ben forta.
Obrir les portes als teus pensaments és una decisió personal.
Exposar-se o no a la mirada dels altres no és ni deixa de ser una decisió egoista. és la teva tria.
I jo em sento afalaga per poder-la compartir.
Tot anirà bé, ja veuràs.
Primer de tot, moltes gràcies per pensar en mi en aquest petit tancament personal que dus a cap, em considero un privilegiat.
Per altra banda, espero que ben aviat puguis recuperar la teva vida, ja que hi ha estats que no són gens agradables. A veure si això del blog t'hi ajuda.
Anant a temes pràctics, el problema que hi veig en això és que quan publiques no s'actualitza el google reader, perquè no és un blog públic. Jo quan veia el teu nom en negreta, corria cap aquí, però n'hi ha tants de noms a la meva llista que tinc por de passar molts dies sense pensar-hi, i en tornar haver-me perdut alguna cosa. Bé, si passés em llegiria tot el que hi hagi, això segur, però aquell comentari que de vegades ens va tant bé que ens facin en un moment puntual, segurament ja no tindrà cap efecte, si és que alguna cosa que jo pugui comentar en pugui tenir mai cap...
Ara he vingut pensant que potser havies fet alguna explicació a aquests canvis, i me l'he trobada en forma de post, cosa que no esperava, i m'he dit: 'merda, amb la comoditat del trasto aquell al final et perdràs les coses, per no entrar periòdicament al blogs'. Res, només era això.
...cada persona fa servir el blog d'una forma diferent: alguns necessiten que sigui ben públic i, algunes vegades, hi aboquen tot el cor i tota l'ànima, confiant que com més persones els llegeixin, més possibilitat hi haurà que mica a mica vagin endunt-se el pes tan terrible que porten a les espatlles. No per això són menys ni més egoïstes que els que només deixen llegir el blog a les persones que consideren més adients, més properes, més afins, més sensibles amb la seva sensibilitat en aquell moment precís de la seva vida....
... confio que el sol il·lumini les teves passes i que si l'estiu no ha estat el millor del món, ben aviat la tardor, o l'hivern, et siguin ben propicis...
...ànims!!!
... Fa estona que acaricio les paraules. Amb la punta dels dits sento el seu tacte i podria descriure la seva forma, les seves dimensions, les característiques de la textura de la seva superfície i les percepcions que m'arriben del seu interior, però, en el fons, potser, no en sabria dir massa cosa: només que no crec que sigui egoisme ni covardia l'elecció de buscar i agafar aquests fils sense por, confiant i sent tu mateixa des de la teva intimitat... Moltes gràcies per convidar-me a llegir les teves paraules en aquest temps que comença...
Moltes gràcies per tenir-me entre els teus triats, per comptar amb mi, això és una confiança que s'agraeix... Per altra banda, perdona, perquè entro poc, et tinc a la meva carpeta a part guardada (la teva adreça)a partir d'ara aniré passant més.
Per la part del comentari, dir-te que no és que siguis egoista, ´se que arriba un punt en el què tenim que pensar en naltros mateixos, les pors fan molt de mal i és un no viure, les pors ens derroten, i tu no tens ganes de ser derrotada,estàs lluitant i continues amb el blog que tens deixant entrar als qui tu consideres que et donen el que de vegades necessitem. Bé m'he embolicat, hi ha comentaris que animen i és una ajuda tot i que no ho sembli, o sigui que compta amb naltros per ajudar-te i fer de tu una noia genial :) que ja ho ets, però més forta i que el temps ho cura tot, et fa fort, perquè dels cops n'aprenem i molt, pot ser costa aixecar-se i aguantar-se dret, però s'acaba ficant tot al seu lloc...
Una abraçada!
Us aniria contestant un per un, però us puc dir el mateix a tots: gràcies per les vostres paraules, per esser així de comprensius, per ser aquí...
Significa molt per a mi, que empreu just una mica del vostre temps per dedicar-me unes paraules d'ànims, malgrat esser algú que no coneixeu. Diu molt de vosaltres.
Gràcies de nou!
dibuixem un somni nou,
amb guix blanc sobre paper blanc
perquè ningú li vegi la cara
i encongits,
dibuixem un poc...
d’íntimes paraules.
doncs com tots, jo també et dono les gràcies per convidar-me al teu blog.
Si és el que necessites, trobo molt bé que ho hagis fet! ànims!
mmm, ... gràcies per fer-me'n partícep d'aquest espai, d'aquest món.
les decisions preses en moments emocionals intensos es fan com a sentit de supervivència, poder triar qui passeja o no pel tacte de paraules, com bé dius és simbòlica, i et pertany escollir quins arbres hi habiten, ... mmm, endavant en el teu peregrinatge, ...
el meu suport en el teu viatge,
Hola,
No saps com m'alegra que no l'hagis restringit. No hauria tingut el gran plaer de trobar-te. No hauria pogut gaudir dels teus escrits.
Sòc un poc més gran que tu. L'estiu per a mi, tampoc ha estat dels millors. No tinguis por, endavant, no et conformis mai. I en el teu viatge, et diré, que trobaràs gent encantadora. Més de les que creus.
Publica un comentari a l'entrada