Companya de viatge

Pintura de Marta Castells i Sans

Només sé que quan escric em sent millor i potser sigui perquè estic jo sola, davant de l’ordinador, jo i més jo, ningú més. I és aquí quan les meves mans toquen sense tacte, els meus ulls es fixen en un punt qualsevol, i la solitud em reclama, com un espectre, m’estira com una espiral dins del seu niu de luxúria i jo m’hi deix arrossegar, gaudint del moment.

Serà que ja no me’n puc desfer?

És com una droga, em té lligada. L’enyor quan no la tenc i la gaudesc quan m’acompanya. Potser comenci a ser hora de deslligar-m’hi, de fer-me enfora, però mai no se n’anirà del tot, sempre quedarà dins mi, volent sortir com au dins d’una gàbia... I jo, de tant en tant, li donaré vida, ignorant que cada vegada que ho faig l’aliment i es va tornant més forta, fins que arribi un punt en què em guanyi la batalla. Aquí, resignada o no, m’hauré de deixar guanyar, sense ignonar que ja no podré tornar enrere, que em posseeix, i que jo, extenuada, em deix posseir.