Des de temps passats, sempre s’ha associat l’amor amb el foc. L’un, ha anat lligat a l’altre com la carn a l’os. S’ha associat foc i passió amb el desig de la carn i l’amor ha esdevingut flama. Una flama que diuen que combustiona i mai no acaba, que sempre és viva. L’amor es pot extingir, com el foc, pot rebifar i es pot apagar. Adjectius i accions que surten d’un i l’altre els agafa i els amara com a propis. Podem concluir, doncs, que en el llenguatge de l’esperit, amor i foc són la mateixa cara d’una moneda.
Hi ha amors que cremen i que s’apaguen, amors que espiretgen i que encalenteixen, amors que il·luminen i amors que consumeixen, amors que s’extingeixen, es rebifen i moren. Hi ha amors encesos i amors que s’encenen, amors que deixen marques i bòfigues, amors com grans flames i amors que sols arriben a la petita flama d’un encenedor. Hi ha amors que duren incombustibles i amors que combustionen a curt termini. Pots trobar amors que desfan la cera i amors que mengen espelmes. Hi ha amors oxigenats i hi ha amors que necessiten oxigen. Amors damunt roca, amors damunt arena, amors de fusta i amors de mentida. Hi ha amors que botes i amors que enrevoltes, amors que mires i amors que produeixes. Amors que es propaguen i s’escampen. Amors que no deixen cendra i amors que els basta molt poc per encendre’ls. El que sí és cert és que el fum és un indici, i les cendres, també.
"L’únic avantatge de jugar amb foc és que un aprèn a no cremar-se", Oscar Wilde
14 comentaris:
I no són bons indicis. Fum i cendra no són compatibles amb el foc, i per tant, tampoc amb l'amor, segons la teva teoria. L'única esperança és l'existència encara d'algunes brases. Sempre s'ha de tenir en compte.
les flames em fan riure...i també em deixen plorar.
el foc és l’amistat, l’amor, la passió...el foc ho és tot...és el millor, i alhora el pitjor...
salut!!
El foc m'agrada i el conec i sé com fer-ho per que no em faci mal, l'amor no.
L'amor a vegades crema.
... Hi ha cops que les flames ens poden encerclar, quedant submergits sota les cendres o encegats pel fum i continuem endinsant-nos-hi, conscient o inconscientment, de manera tossuda i obstinada. D'altres ja ni ens hi atancem, no permetem que la calor de les flames ens roci, ni que els cendres ens cobreixin, ni que el fum ens faci plorar, passant de llarg amb aquella actitud sàvia o covarda. Per això, no sé si mai s'aprèn a no cremar-se, per més que es jugui amb el foc, com tampoc sé si els indicis de fum o de cendres, acaben evitant caure en ell...
El foc ens sedueix, ens meravella el cor però també ens fa conéixer el dolor de la cremada. Tot forma part de la vida...
Si alguna cosa fa mal, millor no ternir-la (crec)
Una abraçada
Quin gran post, el tacte. Tan gran, que no penso dir res més que gràcies.
:-*
I tu has llegit quin post has escrit? és impressionant, vaja ja t'ho comenten... m'has deixat sense paraules perquè a més dius totes les veritats sobre l'amor... com és eh l'amor...l'amor crema oi?
mira, jo ara no tinc temps per llegir-ho però com he vist por ahi que necesites abraçades, a veure, alçat, tanca els ulls, obre el braços, ho notes, sóc com un àngel que t'abraça i et dona pau. Sí, ja sé que no es la mena d'abraçada que vols però es tot el que tinc.
Tornaré.
Bufa!! Com diuen per aquí dalt, na Joana em sembla, el foc sabem més com controlar-lo. L'amor... l'amor, ja és més complicat... i tant..
El fum...indici de que encara hi és... la cendra...indici de que s'ha apagat...
Espero que tots plegats, doncs, tinguem molt de fum i foc en les nostres vides! un petonet*
...foc redemptor i foc purificador, foc que crema llibres, que crema bruixes, que crema per dins si beus tequila, que hipnotitza i captura la mirada, que ha fet de rerafons a tantes i tantes històries explicades en nits d'hivern, que ha donat vida i ha donat mort, que esterilitza el bisturí abans de tallar, que cauteritza la ferida, que neix dins d'una estrella...
Petonets!!
però no era allò de qui juga amb foc es crema?
ara m'has fet recordar Twin Peaks... Fire walk with me...
Xexu: crec que sempre queda alguna cosa, per petita que sigui. No crec que siguin bons indicis, ni dolentes tampoc, depèn des d'on ho miris.
Mq: a mi, com a molta gent, m'encanta observar el foc, com crema, com espiretja...i segons el dia, em provoca uns sentiments o uns altres. D'alguna manera podria dir que el foc em captiva.
Joana: cert, però per molt que coneguis el foc, sempre hi ha la possibilitat de cremar-te, igual que amb l'amor.
Generador de comentaris obvis: efectivament ;)
Ariadna: jo tampoc crec que s'aprengui a no cremar-se, però el que sí que pens que és cert és que com més hi jugues, te'l fas teu, el coneixes, ho tens més avesat, més per mà. Quant al fum i a les cendres, pens que són indicis, únicament i no dependrà d'ells únicament que hi caiguis o no.
Novesflors: tot té bo i dolent i el foc (l'amor) també. El dolor de la cremada pot ser major o menor, però com bé dius, forma part de la vida, pens que gairebé és inevitable la cremada.
Nosotras mismas: és ben cert el que dius, però no crec que sigui tan fàcil, almenys per a mi. Tal vegada sóc jo la que em complic.
Petitacriatura: gràcies a tu. M'agrada més el teu comentari que el meu post!
Cesc: gràcies! Et dic el mateix que a Petitacriatura :) Sí, l'amor, crema, però bé aprendrem a bufar...
Menta fresca: benvinguda! Gràcies per l'abraçada, la necessitava de veres, esper que tornis!
Yuna: sí, tal vegada volguem més foc que no pas fum, però com ha dit Novesflors, forma part de la vida.
Poeta per un dia: foc de tota classe, heterogeni, universal...màgic.
Bimbonocilla: sí, qui juga amb foc es crema, a no ser que estiguis avesat a jugar-hi, aquí la possibilitat de cremar-se és menor, però hi és igual.
Publica un comentari a l'entrada