Ex abrupto

Mai no hi haurà cap lloc
que m'allunyi prou
de mi mateixa,
que em faci sentir
exiliada de tot,
que em calmi
aquesta estreta sensació de viure.

Perquè, sense fer soroll,
la vida m'estopeja:
em fa notar que visc,
i que, per molt que em fregui,
no desapareixo.

No pretenc fugir,
ni absoldre'm,
només em vull oblidar de mi,
d'aquesta jo que no he triat.

Voldria tornar
a temptar la sort,
a tirar els daus,
a esperar que,
per justícia, sigui cara,
per molt que a l'atzar
hi posi creu.

Huguet

No goso escriure't, Damià:
la teva sang em vessa.
No sé si tenc els calls de manobre,
però estimo tant aquesta terra
tan meva i teva,
i aquesta poesia teva,
tan de tots.

No goso eixugar-me la veu
amb els mots que em cicatritzen,
com a tu,
aquesta conducta inalienable i aspra
de ser de call vermell.

És per tu que ho consent,
Damià Canova,
consent que aquesta agressiva raça
se'm faci fe
i veu
i camí.

Jo també solcaria la pols,
la terra que m'ha estovat,
així com solco cada plec
de la teva veu.

Et conec i et dic
que ni el temps ni la vida,
ens han separat;
el teu ahir m'és ben present,
deixa'm mostrar-te
el meu avui.

Com bé ja saps,
ens trobam
sempre que volem
enmig dels versos.

Freud

Ja podem dir que aquella platea
se'ns ha fet prou coneguda.

Les obres de teatre s'hi barregen
quan correm sense alè
quan el camí és ple de dreceres
i tu evites semàfors
i jo, distraccions.

Em distreu que m'acariciïs
mentre dura l'obra,
em fas imaginar-me
ben enmig
d'una única escena.

El somni del somni és ple de poetes
i descobrir els alter egos de Pessoa
és descobrir-me també els meus.

No podem evitar la rapidesa
de no perdre'ns res,
de pensar que tot hi cap,
que podem fitorar-ho tot
amb els braços, amb els peus,
amb els dits,
amb aquella taca
que no sabia que tenies.

No hi ha res com creure's capaç
de tocar la certesa
amb les pròpies mans.

Tu conta, que jo escolto

Avui espero una carta. D'aquestes que fan il·lusió, de les de paper. Avui espero que em contis tot allò que jo no he vist, o perquè no hi he estat, o perquè m'ho he perdut. Conta'm què veies quan jo no hi era, i quina olor feia aquella ciutat que et va veure viure i, algunes vegades, també morir. Espero que em diguis de quin bar t'agradava més el cafè i on t'aturaves a llegir qualsevol d'aquells llibres que compraves o que et regalaven. Conta'm històries (certes o no).

Diga'm si et vares provar aquella jaqueta en un dia de pluja, o si tenies els ulls clucs pel sol. Vull que em contis quines veus mataven la teva fosca i quins alens es mesclaven amb els teus cabells. Espero que em diguis si aquella obra de teatre et va canviar, o la vares canviar tu a ella. Explica'm si el que somiaves t'agradava, o et despertaves amb tremolor i ganes de plorar. Diga'm amb qui et confessaves, i si t'entenia i et conhortava. Conta'm quantes hores vares perdre i si les vares arribar a trobar mai. 

Vull saber-te el desig i si aquest desig va arribar a fer-te pessigolles al ventre, o als dits, o a la punta de les parpelles. Diga'm si vares sentir mai la solitud de prop i te la vares fer tant teva, fins al punt d'avorrir la companyia. Diga'm si m'esperaves, si t'hauria trobat en algun vagó del metro, o en alguna estació de tren. Conta'm quin vespre vares necessitar-me i no ho sabies, quin vespre vares enyorar-me sense haver-me conegut mai. 

Conta'm tot allò que jo no sé, 

amolla-ho tot, 

explica-m'ho,

fes-m'ho viure a mi.

Conillons amagats

No sé escriure més. Vertigen al ventre. Ja no hi ha recer que m’indulti. Aquestes passes que m’empenyen, ja les he caminades abans: voràgine. De vegades, massa sovint, no podem tallar aquest pes mort que ens segueix i que, com una consciència malaltissa, ens enlluerna amb mala claror. No puc escriure més, m’arraconen amb nusos massa estrets i colpidors. Te’n recordes quan m’arraconaves entre cos i paret? Ja no hi ha nou camí, perquè ja me l’he après de memòria. Si algun dia l’oblido, podré veure’l amb ulls novells i curiosos i cercar-hi la innocència. M’hi amagaré perquè, ni contant fins a deu, ningú no m’hi trobi. Ja saps jugar a conillons amagats? Jo sempre m’amagava poc perquè em poguessis trobar molt. M’agradava el que venia darrere. Ara ja no puc escriure més. Conta fins a deu. 

(He intentat amagar-me però no puc:

hi ets, i molt,

pertot arreu)

L'altra

Perdona'm,
però jo mai
no he estat
l'altra.

M'he viscut massa de prop
i m'he fregat totes les puntes
d'aquesta màscara meva
que tant estimo.

No puc esser sinó jo,
aquella mi mateixa,
sense contemplacions,
sense segones oportunitats
que m'edifiquin de bell nou.

Sempre,
a qualsevol hora,
hauràs de consentir
que ningú mai,
(ni tan sols tu)
podrà relegar-me
a un segon pla.

Perquè només jo
podré malmenar-me
la ferida,
i fer-me mal.
 
No seré mai
l'altra, perquè
aquesta que sóc
ja s'ha guanyat a pols
el lloc que li pertoca.

Revolt

Tornar a patir el revolt
de tocar-te l'ànima,
com aquell pic
a les murades de la Seu.

Tornar a estrènyer fort,
a cloure queixals
a desfer cossos embullats,
a desvetllar la son,
a tapar de llençols la set
i el fred
i la por.

I frenar en sec.

Tornar a estimar-te com abans.

Tot i que no ho creguis,
podria estimar-te com abans,
a la meva manera d'abans.

I tornar a viure aquell atac
opressiu de boques i orelles,
tornar a no poder callar la llengua
quan l'havia de callar.

Tornar a mentir,
però no a tu.

I tornar a partir,
i tornar a enyorar-te,
i tornar a escriure
que t'enyoro
que tot torna
quan t'enyoro
com abans.

Vermell sang

No m'atreveixo
a tallar aquests llavis meus
que de vegades coneixes
i se't fan amables i sincers.

No m'atreveixo
a demostrar que
t'enganyen:
no són
ni coneguts
ni amables
ni fidels.

Perquè duen aquest no
tatuat tan a frec de pell
que amb cada tacte
et traeixen
i jo no puc
aturar-los.

Algun dia, però
els callaré quan parlin
i els faré parlar quan callin

Llavors tot serà diferent,
i jo només podré dir-te
que et varen avisar:
sagnaven
(i tu no ho veies)
amb cada besada.