dimecres, 9 de febrer de 2011

Res

No saps què fer amb la complaença dels déus que no voldries ni per a tu mateix. Aquesta temeritat que t'ocupa les veus i els dies humits i altíssims. No t'ho penses quan menysprees aquest tot que mostres sense embuts. Perquè saps que enlloc de 'tot' és 'res'. Un res fosc que cerques als carrers amb parets de lluna, i mai no trobes, perquè ets tu, només tu.

 No intentes amagar-te, perquè ja et surt sense intentar-ho. Perquè aquest res que trobes amb tu, després de tot i ,fins i tot, després de tu mateix, és un res que saps, que coneixes. Una ombra que trascendeix la foscor, que no entén de claus ni de parets ni de llunes, que l'alimenta la llum, perquè sense llum no hi ha ombra, sense tu mateix no hi ha res.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

No, no, gràcies a tu, que és un plaer llegir-te. Des de sempre que m'identificaria més amb el 'res', però hi ha moments que ja no sé ni què pensar de mi mateix. Ja veus, em cal un manual per entendre't, sort de les teves explicacions. Però reconeix que no ens ho poses fàcil, eh!

El tacte de les paraules ha dit...

Els darrers posts no gaire...hehe. Però intentaré facilitar-me a mi mateixa i a vosaltres lectors, perquè ens fa falta!

Bona nit i tapa't Xexu!

novesflors ha dit...

Aquesta vegada hi estic d'acord, sense tu mateix no hi ha res,