dilluns, 8 d’agost de 2011

S'estimaven

Caminaven a la vorera de l'ombra,
on el sol els escalfava els cabells
tendres, plens de joventut.

La sang se'ls omplia de quimeres
mentre s'amagaven entre els arbres,
enmig de verdors i de rialles.

Varen saber que la vida, de vegades,
et condemna a ser feliç i que el camí
és ple de flors i carícies.

S'estimaven, cansadament,
després dels anys i les caminades.
Ara la verdor ja no era verda
i caminaven per l'ombra,
perquè els ossos eren vells
i el sol massa jove.

1 comentari:

XeXu ha dit...

Que maco això de que la vida de vegades et condemna a ser feliç. Una dolça condemna, en tot cas.