dimarts, 12 de juliol de 2011

Oprimides

Mai no vares veure't capaç de congelar la calor
dins el termòstat que guardaves amb angúnia.
                                        dins les teves mans de ca de bou.

No vares gosar esmerçar-les amb els anys
pocs i molts, serens i cridassers.
                                         dins els anys mancats de pedra

No pogueres esculpir, maó rere maó
la vida que tengueres.
                                         dins la terra que et veié edificar-te

No vares poder creure't mai
serventa i esclava de tu mateixa
                                          dins el rol que t'enterrà.

Ara supliques que l'amargor et deixi llegir un llibre
o tocar algunes tecles del teu piano.
Però no pots.
Tens els ulls massa castigats pels anys.

No desitges res, és inútil, et conformes que els teu fills
tenguin i siguin tot allò que
ni vares tenir
ni et varen deixar ser.

1 comentari:

XeXu ha dit...

Uf, és la història de moltes i moltes vides que han passat sense poder ser viscudes. Sembla que ara això no tingui sentit, que tothom viu la vida d'una manera o altra, almenys de la manera com vol i pot, però les generacions anteriors a la nostra ho van tenir una mica més complicat.