Jo també confesso

No fa falta que em diguis 'amor', amor

perquè el buit de dir és ple de taques de tendresa,

és la pell que ens sobra, quan intentam evitar-la,

quan creiem que és possible foradar-la

i sembrar certesa en terra de ningú.

No fa falta que em diguis que 'm'estimes', t'estim

amb aquella cinètica que ens fa moure cap allà mateix

quan som massa enfora per trobar-nos l'alè,

per trobar, ara sí, aquella idea

que ens vincla la paraula.

No fa falta que em diguis que 'm'enyores', t'enyor

de vegades sense voler i sense sentit

quan ets a prop, tan a prop

com per sentir com crema

aquesta desobediència

de no poder-te mirar

sense palpar-te.

No fa falta que em diguis

'amor,

t'estim

i t'enyor'

perquè en aquesta manca de necessitat

és on, sense adonar-nos,

amor,

ens ho confessam tot.

Premi Liebster

Molt bé, ara és un d'aquells moments en què les paraules no són fàcils de dir, ni d'escriure.

Viatger immòbil ha decidit donar-me aquesta premi que «està pensat per estimular i promocionar els llocs d’Internet que no superin els 200 seguidors però per la seva essència i contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa». 

Gràcies sinceres Carles, gràcies per les teves paraules. Aquest tall de què parles no és res més que un intent d'aprendre i d'entendre. M'agrada que en aquest repte m'hi acompanyeu, perquè, evidentment, el camí és menys feixugós si no es fa sol.

Fallida

Ho varen intentar evitar
amb esforços que els malmenaven
el cos i la conducta.

Ho intentaren fins al moll de l'os,
fins a la darrera petita part
de tot el que creien ser.

Evitaven la vulnerabilitat
que se'ls acostava silenciosa
i destructiva: poderosa.
Evitaven carícies i mirades,
engrillonaven paraules,
reprimien mans
i callaven gestos.

Era per culpa d'aquella por,
aquella temença que els matava,
i els feia sentir dèbils
i malaltissos.

Però, evidentment,
no ho pogueren evitar:
s'enamoraren.

Fou llavors quan decidiren
reconduir els esforços
i passar d'intentar evitar
a intentar no fer-ho.

Ex abrupto

Mai no hi haurà cap lloc
que m'allunyi prou
de mi mateixa,
que em faci sentir
exiliada de tot,
que em calmi
aquesta estreta sensació de viure.

Perquè, sense fer soroll,
la vida m'estopeja:
em fa notar que visc,
i que, per molt que em fregui,
no desapareixo.

No pretenc fugir,
ni absoldre'm,
només em vull oblidar de mi,
d'aquesta jo que no he triat.

Voldria tornar
a temptar la sort,
a tirar els daus,
a esperar que,
per justícia, sigui cara,
per molt que a l'atzar
hi posi creu.

Huguet

No goso escriure't, Damià:
la teva sang em vessa.
No sé si tenc els calls de manobre,
però estimo tant aquesta terra
tan meva i teva,
i aquesta poesia teva,
tan de tots.

No goso eixugar-me la veu
amb els mots que em cicatritzen,
com a tu,
aquesta conducta inalienable i aspra
de ser de call vermell.

És per tu que ho consent,
Damià Canova,
consent que aquesta agressiva raça
se'm faci fe
i veu
i camí.

Jo també solcaria la pols,
la terra que m'ha estovat,
així com solco cada plec
de la teva veu.

Et conec i et dic
que ni el temps ni la vida,
ens han separat;
el teu ahir m'és ben present,
deixa'm mostrar-te
el meu avui.

Com bé ja saps,
ens trobam
sempre que volem
enmig dels versos.

Freud

Ja podem dir que aquella platea
se'ns ha fet prou coneguda.

Les obres de teatre s'hi barregen
quan correm sense alè
quan el camí és ple de dreceres
i tu evites semàfors
i jo, distraccions.

Em distreu que m'acariciïs
mentre dura l'obra,
em fas imaginar-me
ben enmig
d'una única escena.

El somni del somni és ple de poetes
i descobrir els alter egos de Pessoa
és descobrir-me també els meus.

No podem evitar la rapidesa
de no perdre'ns res,
de pensar que tot hi cap,
que podem fitorar-ho tot
amb els braços, amb els peus,
amb els dits,
amb aquella taca
que no sabia que tenies.

No hi ha res com creure's capaç
de tocar la certesa
amb les pròpies mans.

Tu conta, que jo escolto

Avui espero una carta. D'aquestes que fan il·lusió, de les de paper. Avui espero que em contis tot allò que jo no he vist, o perquè no hi he estat, o perquè m'ho he perdut. Conta'm què veies quan jo no hi era, i quina olor feia aquella ciutat que et va veure viure i, algunes vegades, també morir. Espero que em diguis de quin bar t'agradava més el cafè i on t'aturaves a llegir qualsevol d'aquells llibres que compraves o que et regalaven. Conta'm històries (certes o no).

Diga'm si et vares provar aquella jaqueta en un dia de pluja, o si tenies els ulls clucs pel sol. Vull que em contis quines veus mataven la teva fosca i quins alens es mesclaven amb els teus cabells. Espero que em diguis si aquella obra de teatre et va canviar, o la vares canviar tu a ella. Explica'm si el que somiaves t'agradava, o et despertaves amb tremolor i ganes de plorar. Diga'm amb qui et confessaves, i si t'entenia i et conhortava. Conta'm quantes hores vares perdre i si les vares arribar a trobar mai. 

Vull saber-te el desig i si aquest desig va arribar a fer-te pessigolles al ventre, o als dits, o a la punta de les parpelles. Diga'm si vares sentir mai la solitud de prop i te la vares fer tant teva, fins al punt d'avorrir la companyia. Diga'm si m'esperaves, si t'hauria trobat en algun vagó del metro, o en alguna estació de tren. Conta'm quin vespre vares necessitar-me i no ho sabies, quin vespre vares enyorar-me sense haver-me conegut mai. 

Conta'm tot allò que jo no sé, 

amolla-ho tot, 

explica-m'ho,

fes-m'ho viure a mi.

Conillons amagats

No sé escriure més. Vertigen al ventre. Ja no hi ha recer que m’indulti. Aquestes passes que m’empenyen, ja les he caminades abans: voràgine. De vegades, massa sovint, no podem tallar aquest pes mort que ens segueix i que, com una consciència malaltissa, ens enlluerna amb mala claror. No puc escriure més, m’arraconen amb nusos massa estrets i colpidors. Te’n recordes quan m’arraconaves entre cos i paret? Ja no hi ha nou camí, perquè ja me l’he après de memòria. Si algun dia l’oblido, podré veure’l amb ulls novells i curiosos i cercar-hi la innocència. M’hi amagaré perquè, ni contant fins a deu, ningú no m’hi trobi. Ja saps jugar a conillons amagats? Jo sempre m’amagava poc perquè em poguessis trobar molt. M’agradava el que venia darrere. Ara ja no puc escriure més. Conta fins a deu. 

(He intentat amagar-me però no puc:

hi ets, i molt,

pertot arreu)