Llum

La llum pintada a la paret de casa és de paper de vidre. No vaig sentir res quan m'arraconaves entre paret i cos, eixuts de tinta, amb pinzellades de llavis celverdosos. La llum que pintaves no era de lluna, ni de sol, ni de vidre, era de blanc de pinzell amb tacte suau o aspre. Tu el vares triar quan dibuixaves de colors tremolosos aquesta paret que ara m'oprimeix gràcies a tu. Perquè jo mai no vaig saber dibuixar amb traç pulcre i lent, amb persimònia silenciosa i mètodica allò que tu volies. La llum de la paret que tu dibuixares jo la vaig escriure i ara se'm clava a la pell com quan m'atrapaves en hores incendiades.

Quan te n'anares vaig aprendre a dibuixar la llum. Ara, altiva, me la miro cada dia i m'empresonen altres cossos, entre llum i paret, entre pell i tinta.

Jo també t'escric

A tu. La solitud sempre em recorda la companyia; l'aigua, la set.
La veu no fa falta que mogui muntanyes;
la fe divina em recorda la misèria.
La riquesa mou el món; l'amor, l'angúnia.

La por no t'anestesia les venes;
les entranyes em fan pensar en inseguretats.
L'estranya incapacitat per fer senzill allò fàcil
és el mal que infecta la raça humana.
Humà em recorda a animal.

La desil·lusió la crees perquè vols,
la dificultat l'alimentes amb cada acte,
però, tot i així, per a mi, sempre seràs el meu ca que bava.

Res

No saps què fer amb la complaença dels déus que no voldries ni per a tu mateix. Aquesta temeritat que t'ocupa les veus i els dies humits i altíssims. No t'ho penses quan menysprees aquest tot que mostres sense embuts. Perquè saps que enlloc de 'tot' és 'res'. Un res fosc que cerques als carrers amb parets de lluna, i mai no trobes, perquè ets tu, només tu.

 No intentes amagar-te, perquè ja et surt sense intentar-ho. Perquè aquest res que trobes amb tu, després de tot i ,fins i tot, després de tu mateix, és un res que saps, que coneixes. Una ombra que trascendeix la foscor, que no entén de claus ni de parets ni de llunes, que l'alimenta la llum, perquè sense llum no hi ha ombra, sense tu mateix no hi ha res.

Tot

No saps què fer quan saps que has de tornar enrere, que has travessat el present amb un futur que era passat. No en tens ni idea de pintar matisos de colors a parets plenes de fissures i llunes. Perquè hi ets, a la lluna de la paret pintada al costat del timbre que sempre toques per entrar. Perquè mai t'han donat la clau, no fa falta. En tens moltes de claus que no empres per a res. Aquest res que desdibuixes amb la pupil·la quan se't difumina l'ombra del sol. Perquè sol és sinònim de solitud que entra, vora la lluna i sense clau, a casa teva, a la teva insolació que amagues sota el llum que il·lumina l'entrada, perquè així et pots vendre millor, a qui t'ho regali tot: la paret i la lluna, el sol i la solitud.

Refet 1

Nuclis amarats de l’essència de cossos.
Cada racó de món guarda dins ell
el secret de la seva pròpia existència
que es recicla dia a dia.

Uns instants minúsculs
que es vivifiquen en converses,
tal volta tribals, banals o intempestives.

La calentor del joc amara tota l'escena.
Tot segueix un ritme.

Cada aproximació a la veritat
és una passa en fals
que creiem inexpugnable.

La conversa erra de camí i es desfà
inconsistència radical que ens activa
i que ens agrada.

Tot és un joc on no t’hi canses de jugar.
No perds, mai no guanyes.
Seu i observa,
perquè observar és sinònim de viure.
Sols necessites que els teus ulls
es fixin en allò que normalment
no s’aturen a mirar.

Tota la boira escampada s’arreplega
i desapareix

Els teus ulls es deïfiquen
i s'emporten un altre petit secret,
una partícula minúscula,
quasi invisible.

Llavors saps que res no és gratuït,
i que tornaràs demà al mateix lloc,
a les mateixes veus,
al mateix silenci.

Versus

T'estim a tu,
al vòmit incontrolable
que assaboresc,
a la foscor crònica
que m’empresona els ulls,
i a l’angoixa devoradora
que em trenca.

Perquè sabem que estimar
no és fàcil, ni gratuït, ni altruista:
ens emblanquina les entranyes.

Te n’anares

Te n’anares, i jo, sense poder cridar,
vaig renunciar al destí que havíem de compartir,
sense ser-ne quasi conscients.

Te n’anares
i te’n dugueres quimeres i roba estantissa
jo, que havia renunciat a esperar res a canvi
i estenia draps i esperances.

Te n’anares
i em deixares papers i pols silenciosa
jo, que havia après a reciclar-me
i a netejar curiositats

Te n’anares
a tu,
que et sortia odi,
de les sabates.

T'agradaria

T'agradaria que els teus crits ressonassin dins cervells hostils, aquells que s'amaguen dins cada mirada d'aquells que anomenes amics. La teva ira t'esclata les venes i la teva benevolença no és capaç de curar-te-les. L'odi és menjar de rata que rovegues cada dia amb més frivolitat. No sents res que no vulguis sentir. Condiciones els teus actes a la flastomada que empeny cada batec de la teva sang. Encens un foc ple d'odi per allà on passes i surts d'ell per caure en les brases, plenes de tot allò que volgueres ser. El renou condiciona les teves passes incertes i et trobes de sobte dins d'un laberint gegant, negre i atapaït d'incerteses. El teu cap ressona suïcidi i el teu cos invoca perdó. Però mai no seràs capaç de perdonar-te l'error de viure que creus que ets. Un error tan gran que el dus tatuat a la pell i que, per ocultar-lo, te la cremes constantment amb cigarrets. Vols sortir del laberint, però saps que fugir és una trampa. I agafes la mà de tot aquell que te l'ofereix. I vas a comprar mata-rates a la botiga del costat d'allò que en dius casa, perquè per a tu, aquesta és l'única sortida.