dijous, 28 d’octubre de 2010

T'agradaria

T'agradaria que els teus crits ressonassin dins cervells hostils, aquells que s'amaguen dins cada mirada d'aquells que anomenes amics. La teva ira t'esclata les venes i la teva benevolença no és capaç de curar-te-les. L'odi és menjar de rata que rovegues cada dia amb més frivolitat. No sents res que no vulguis sentir. Condiciones els teus actes a la flastomada que empeny cada batec de la teva sang. Encens un foc ple d'odi per allà on passes i surts d'ell per caure en les brases, plenes de tot allò que volgueres ser. El renou condiciona les teves passes incertes i et trobes de sobte dins d'un laberint gegant, negre i atapaït d'incerteses. El teu cap ressona suïcidi i el teu cos invoca perdó. Però mai no seràs capaç de perdonar-te l'error de viure que creus que ets. Un error tan gran que el dus tatuat a la pell i que, per ocultar-lo, te la cremes constantment amb cigarrets. Vols sortir del laberint, però saps que fugir és una trampa. I agafes la mà de tot aquell que te l'ofereix. I vas a comprar mata-rates a la botiga del costat d'allò que en dius casa, perquè per a tu, aquesta és l'única sortida.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Però l'error més gran que cometem és convertir una temporada en el nostre tot absolut. Viure és el que ens toca, perquè estem aquí. És l'únic que podem fer. I ningú es salva de només 'sobreviure' algunes vegades, però tot té molts matissos. Els temps canviaran com ja ho van fer en un passat. Les fluctuacions són inevitables, i fins i tot mantenir-se en el plató de dalt de tot, encara que es tingui tot el que es desitja, és impossible.

Anònim ha dit...

Potser aquesta persona és un ser egoista, narcisita, fascista...Potser nomes reb allo que mereix de la vida. Potser reconeix ara en ella o en ella l'odi que ha repartit al mon, la intolerancia i la injusticia que predicava ara son la seva tomba. Potser no. Pensam que el mon esta ple de ments benpensants, quan potser res es com sembla ser, o potser tot es tan clar que tenim por de veure-ho.

novesflors ha dit...

Això és molt (massa) dur. Potser hauria de canviar la mirada, la manera de mirar les coses i... no cal avançar-se a buscar la mort, ja s'encarregarà ella de venir-nos a cercar a nosaltres -ningú se'n liura.

Josep B. ha dit...

I tanmateix és la sortida equivocada. És el que acostuma a passar quan perds el control sobre la teva vida.

Potser el parar, calmar-se i prendre aire ajuda a veure alternatives.