dijous, 3 de maig de 2018

Reserva



"Des que no hi ets, vaig en reserva, en punt mort, mor mala herba...
Dona'm sort i adéu
Des que no hi ets, passos de zebra, peus de plom
no som qui era
i qui som
no ho sé."
                                               Da Souza

La veu que em mou els músculs,
em demana que no t'esborri els detalls,
que vegi en tu la pluja,
i aquell sol que ens malmenava els ulls
aquells divendres de calor.

Vares construir un jo en un tu massa poc profund
Vares fer un solc i hi enterrares l'essència, arena avall.
Ara la mar se n'ha duit les petjades que deixares
en aquella pell, tan meva com teva.

Ara que no hi ets,
jo mai més no seré qui era, 
i qui som? No ho sé...

Altres braços em solquen la pell
i hi troben, en cada abraçada,
el plom que fa créixer els dies
i, enmig de tot,
un amarg regust de tu.


1 comentari:

XeXu ha dit...

Recomençar i reinventar-se quan ens hem d'acostumar a una altra persona, tot i les empremtes que altres ens han deixat.