divendres, 18 de maig de 2018

Diamant



EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.

Joan Maragall


I de sobte, la vida et fa l'ullet i et diu que segueixis, que vas per bon camí, quan, en una obra de teatre, et trobes cara a cara amb el poema que et marca el nord i t'infla les veles. Perquè, almenys a mi, hi ha poemes que em brosten com fulles i germinen en mi i tenc així, aquelles paraules precises que aconsegueixen salvar-me a cada instant. Maragall ja sabia que quedar, restar immoble, és involucionar. L'aigua estancada fa pudor, l'aigua mansa del port en què visc m'obliga a cercar nous horitzons que m'omplin les sabates d'aigües novelles, de vent fresc, de ports inconeguts. Aquella Ítaca que no neix, sinó en el propi cor i que sent reviscolar; com quan t'aïlles del renou eixordador i només et toquen aquelles paraules finals d'un llibre que et marcà per sempre: "Contents"


2 comentaris:

XeXu ha dit...

Per variar no t'entenc massa, però sona a èxit i a alegria això que expliques. espero que així sigui!

Marina Hurtado ha dit...

Va ser un bon teatre la veritat... hi havia moments en els que m'emocionava... tanta passió que li posaven en cada poema i en cada frase que deien... no sé, jo em vaig quedar meravellada