dijous, 24 de maig de 2018

Assaig

Assaig de càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà, 
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

                                             Salvador Espriu

Et fitor les mans, Espriu, i em faig meu l'assaig, que sense tu saber-ho, se m'han enganxat les paraules a les parpelles i no hi ha manera de desferrar-les. Jo també estic cansada d'aquesta pàtria meva i de les parets trontolloses que la subjecten. La mida de les coses la trob en aquells passadissos que ja no consider meus i en aquelles veus que un dia se'm faran llunyanes. 

Jo sí que fugiré, perquè no sóc pas covard, però sí salvatge i és en aquesta manera 'salvatge' de viure on em trob a mi mateixa. I tanmateix l'estim, com tu, Salvador, a aquesta terra meva, perquè aquest nord que tu somniaves es fa present i lluita incansable i ha convertit el dolor en esperança i la dissort en anhel col·lectiu perquè tu, des de l'eternitat que t'atorga la poesia, puguis sentir-te'n orgullós.

Cap comentari: