No ha pensat mai que el 'sí' sigui per a ella,
que els llamps de vida li cremin les mans,
que la voluntat se li acosti sense segones intencions,
que dient que no, al final sigui que sí.
No ha pensat mai que la sort s'adormi al seu costat,
que una petita flor, pugui fer estiu,
que l'alegria de vegades es propaga,
o que la seguretat es magnifica.
No creu que hi hagi veritats eternes,
ni que la il·lusió edifiqui bones intencions.
No ha pensat mai que l'altruisme faci i desfaci
sols creu que l'egoisme només desfà.
Només sap que no vol cap plural que insulti el cor,
ni cap bandera que cremi humanitat.
Sap que res és absolutament cert ni absolutament fals.
Sap que la confiança mai és cega.
Sap que qui no ho intenta és perquè no vol
i que en l'amor, de vegades només ens cal creure-hi.
dilluns, 20 de setembre del 2010
dijous, 2 de setembre del 2010
Introspecció
Cuinar, agafar el cotxe, passejar, parlar, convèncer, convenir, divagar, treballar, ballar, cantar, tocar, fumar, lluitar, obeir, ajudar, beure, lligar, des de respirar fins a dormir, tot bàsic, tot necessari, tot convenient, tot egoista.
De vegades pens que absolutament tot el que faig durant el dia és ignatament per egoisme. I el que és pitjor: pens que és absolutament cert. No em vesteixo el dematins, ni em vesteixen, d'això ja se n'encarrega el món. No ho faig per tu, ni per tu, ni per tu...és ell qui m'ha vestit així. De tant en tant, però, quan tenc calor, em poso la jaqueta
per pur i simple egoisme.
Potser pensar ens fa més lliures, però tal vegada també, més egoistes.
De vegades pens que absolutament tot el que faig durant el dia és ignatament per egoisme. I el que és pitjor: pens que és absolutament cert. No em vesteixo el dematins, ni em vesteixen, d'això ja se n'encarrega el món. No ho faig per tu, ni per tu, ni per tu...és ell qui m'ha vestit així. De tant en tant, però, quan tenc calor, em poso la jaqueta
per pur i simple egoisme.
Potser pensar ens fa més lliures, però tal vegada també, més egoistes.
dimarts, 12 de gener del 2010
Recules
De vegades, veus més que mai que un gest justifica tota una vida.
T’adones que en aquell precís instant en què la darrera paraula et va sortir de la boca, ja suplicaves recular fins a l’inici de tot. I t’adones que massa vegades has pensat recular a la teva vida. Com quan t’acabes de menjar aquell gelat de xocolata, a les dotze del migdia, un dia de ple agost: després de la darrera mossegada vols recular fins al moment en què l’home et diu el preu d’allò que et menjaràs amb tanta ànsia.
T’adones, de fet ho saps de quasi sempre, que recular és impossible, que és impossible desfer tot allò que ha passat, cada paraula dita, cada gest, cada to de veu…
I realment no sents impotència, sinó certesa, almenys tens certesa d’una cosa en la teva vida: no es permet tornar enrere. I tal vegada aquesta certesa et doni seguretat. Una cosa segura i certa, almenys una. I per què demanar més?
De vegades, ho veus tot més que mai.
T’adones que en aquell precís instant en què la darrera paraula et va sortir de la boca, ja suplicaves recular fins a l’inici de tot. I t’adones que massa vegades has pensat recular a la teva vida. Com quan t’acabes de menjar aquell gelat de xocolata, a les dotze del migdia, un dia de ple agost: després de la darrera mossegada vols recular fins al moment en què l’home et diu el preu d’allò que et menjaràs amb tanta ànsia.
T’adones, de fet ho saps de quasi sempre, que recular és impossible, que és impossible desfer tot allò que ha passat, cada paraula dita, cada gest, cada to de veu…
I realment no sents impotència, sinó certesa, almenys tens certesa d’una cosa en la teva vida: no es permet tornar enrere. I tal vegada aquesta certesa et doni seguretat. Una cosa segura i certa, almenys una. I per què demanar més?
De vegades, ho veus tot més que mai.
dilluns, 4 de gener del 2010
Demana
Em demanaves paraules d'amor i no t'adonaves que ja les havia dites totes.
Em demanaves paraules de qualsevol tipus i per dins sabia que només hi ha un sol tipus de paraules.
Em demanaves fets i jo ja tenia les mans cansades d'edificar desastres.
Em demanaves mirades i no t'adonaves que plorava perquè els ulls em suplicaven un descans.
Em demanaves propòsits i jo només podia inventar-me un guió propi.
Em demanaves carícies i jo només tenia un tacte: el tacte de tot allò que no deia.
Em demanaves paraules de qualsevol tipus i per dins sabia que només hi ha un sol tipus de paraules.
Em demanaves fets i jo ja tenia les mans cansades d'edificar desastres.
Em demanaves mirades i no t'adonaves que plorava perquè els ulls em suplicaven un descans.
Em demanaves propòsits i jo només podia inventar-me un guió propi.
Em demanaves carícies i jo només tenia un tacte: el tacte de tot allò que no deia.
dimarts, 22 de desembre del 2009
A l'aire
No ho notau? És present a l’aire. A l’aire que respiram i que ens talla els llavis. No ho notau? Ho respiram, ho volem respirar, ens ho fan respirar. L’aire de Nadal, de pietat, de perdó, l’aire d’esperança i de bona nova. Quina llàstima que només passi un pic a l’any…aquest meravellós aire que ens envolta quan sortim de casa, quan anam al mercat, quan simplement passejam pel carrer…És l'aire que tothom inhala fins a l'interior més amagat. Es contagia, es propaga, s'aferra, s'ensenya, es viu. És tan meravellós que no deixa lloc a cap dubte, a cap pregunta, a cap preocupació. És simplement perfecte, tot pau i amor. I somriures, clar, molts de somriures, que no faltin.
Qui t’ha dit que la ironia no pot canviar el món…
Qui t’ha dit que la ironia no pot canviar el món…
dimecres, 16 de desembre del 2009
No hi ha temps que no torn
No sé per què, tal vegada no ho vull saber. No sé per què, ni què m’ha duit a tornar, a recuperar el que vaig deixar aquell 7 de desembre de 2008. Tal vegada perquè com diu la dita “no hi ha temps que no torn”. Ben mirat, he tornat quasi un any (just) després. És inevitable que durant aquest any hagi canviat, hagi evolucionat i hagi errat el camí unes quantes vegades, obligant-me a agafar-ne un de nou. També he errat les paraules. Potser no hagi sabut mantenir aquell tacte que em vaig prometre que les meves paraules no perdrien mai. Tal vegada l’han perdut més d’un cop. Potser sigui aquí per a recuperar-lo, per a recuperar el tacte que he perdut, que se m’ha perdut per indrets que desconec fins i tot jo. Ara però, no és ni el lloc ni el moment per posar-me a contar tot allò que se m’ha escapat sense voler, que he perdut sense adornar-me’n.
I potser també torni per a sentir-me més jo que mai, per a pensar i decidir cada paraula que dic. Tal vegada torni per a reafirmar-me, per a reedificar-me de nou.
Tal vegada, potser...
I potser també torni per a sentir-me més jo que mai, per a pensar i decidir cada paraula que dic. Tal vegada torni per a reafirmar-me, per a reedificar-me de nou.
Tal vegada, potser...
diumenge, 7 de desembre del 2008
Comiat
Fa temps que la inspiració no em visita, i és que no tenc temps material perquè em visiti. Per això, he decidit posar en pausa el blog, fins que ordeni una mica els meus dies i tengui temps per a seure’m tranquil·lament, sense presses, a escriure. No vull fer les coses frissant, m’acull a la dita que diu que ‘a poc a poc i bona lletra’, que si no es fan així, les coses no surten bé.
Vull donar les gràcies a tots aquells que m’heu anat llegint fins ara i dir que no tancaré el blog, perquè esper, quan no vagi tan carregada i no tengui tantes coses dins el cap, tornar a deixar que la inspiració em visiti i tenir temps per a deixar que em posseeixi, sense mirar el rellotge, tenint molt en compte el que digué Picasso 'la inspiració t'ha de trobar fent feina'. És precisament això, no tenc temps per a fer aquesta feina.
De nou, gràcies a tots i esper que no sigui un comiat definitiu, sinó simplement un ‘fins aviat’.
Vull donar les gràcies a tots aquells que m’heu anat llegint fins ara i dir que no tancaré el blog, perquè esper, quan no vagi tan carregada i no tengui tantes coses dins el cap, tornar a deixar que la inspiració em visiti i tenir temps per a deixar que em posseeixi, sense mirar el rellotge, tenint molt en compte el que digué Picasso 'la inspiració t'ha de trobar fent feina'. És precisament això, no tenc temps per a fer aquesta feina.
De nou, gràcies a tots i esper que no sigui un comiat definitiu, sinó simplement un ‘fins aviat’.
diumenge, 2 de novembre del 2008
Al teu ritme
Tu pronostiques les coses i les predius, tu marques el ritme que segueix tot. És com si tu en proveïssis l’alè.
En canvi jo, només puc seguir-lo. Sols faig les coses intentant acostar-me a aquella simfonia que crees just perquè existeixes.
Sols mir amb la intenció d’assajar, perquè tu vegis, quan et miri, allò més bell que he conegut. Escolt a fi de sentir alguna fonia que em recordi la teva veu. Camín amb el desig de trobar-te en una passa ferma. Bec a fi de calmar la meva set per tu. Imagín per a imaginar-me amb tu. Escric per escriure’t i respir per a omplir-me del teu aire.
Visc millor gràcies a tu, ets tu qui em marques el ritme.
En canvi jo, només puc seguir-lo. Sols faig les coses intentant acostar-me a aquella simfonia que crees just perquè existeixes.
Sols mir amb la intenció d’assajar, perquè tu vegis, quan et miri, allò més bell que he conegut. Escolt a fi de sentir alguna fonia que em recordi la teva veu. Camín amb el desig de trobar-te en una passa ferma. Bec a fi de calmar la meva set per tu. Imagín per a imaginar-me amb tu. Escric per escriure’t i respir per a omplir-me del teu aire.
Visc millor gràcies a tu, ets tu qui em marques el ritme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)