dilluns, 4 de gener de 2010

Demana

Em demanaves paraules d'amor i no t'adonaves que ja les havia dites totes.

Em demanaves paraules de qualsevol tipus i per dins sabia que només hi ha un sol tipus de paraules.

Em demanaves fets i jo ja tenia les mans cansades d'edificar desastres.

Em demanaves mirades i no t'adonaves que plorava perquè els ulls em suplicaven un descans.

Em demanaves propòsits i jo només podia inventar-me un guió propi.

Em demanaves carícies i jo només tenia un tacte: el tacte de tot allò que no deia.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Ostres, de vegades no ens adonem que l'altra persona no pot donar més del que ja està donant, i que fins i tot, ja se li ha acabat la capacitat d'oferir. He sentit aquest post proper perquè jo he estat de l'altre cantó, del que demana, però no te n'adones fins després d'un temps, i llavors et sap molt greu, però és massa tard.

novesflors ha dit...

El tacte de les teues paraules és com una carícia i qui no ho sàpiga apreciar pijor per a ell.

El tacte de les paraules ha dit...

Moltes gràcies Xexu, crec que t'he fet arribar el que sentia.

Novesflors, feia estona que algú no em deia una cosa tan maca ;)

Gràcies

shai ha dit...

pitjor per jo