Mudar

Aquelles sandàlies que et feien mal

són les que trob cada dia

en aquell racó d'armari que creies perdut

En aquest moment de paraules enreixades, 

de llibertat fictícia i crua, de por...

canvies, sense tu saber-ho

i les branques d'aquell arbre que creies arrelat

al ventre

al coixí

a la sola de les sabates,

s'estellen en bocins petits,

quasi invisibles a la vista.

Els canvis...mudar..anar-se'n...

mudaven les mans de jove i creixien taques al cos

on abans hi havia laberints.

Ara tot és conegut,

i només deman que l'èxit o el fracàs

depengui només de nosaltres.

Ajuda

Algú va escriure un dia que un paper en blanc l'aterrava. Enmig d'aquesta batzegada que vivim cada dia, enmig de les petiteses i les grandeses que ens omplen els moments, hi som, ferms i hieràtics en aquesta lluita equilibrística que ens tomba amb l'alè més subtil. De vegades, sense saber des d'on, ens arriba l'empenta, la glopada de força que ens empeny, salvatge, a continuar.

Feia temps que volia reprendre la certesa d'escriure, que tant he gaudit. Ara, amb ajuda externa que no m'esperava, m'ha encoratjat a continuar acariciant el tacte d'aquelles paraules que creia oblidades, d'aquelles que pensava que no tornaria a trobar mai més en aquell racó del meu cap.

Teló

La ciutat ens allunya,

ens separa,

tal com ella: esqueixada

per les aigües del Liffey.

Però no t’espantis,

aquest bastió ens fa d’aixopluc,

de nou renéixer,

on tu, et trobes dins del fred de cada matí

i jo, dins les ombres de cada tarda.

Som aquí, i hem deixat les arrels ben ancorades

ben aferrades al ventre

perquè tornar és també el camí

i l’objectiu és no errar-hi cap passa.

Paisatges

Hi som, amor,
en l'escalfor colpidora del foc,
en la força aspre de l'embat
i en aquesta remor d'aigua salada,
que se'ns fa àcida
i amarga.

Aquest cos que veus
és la vela que tomba
al vent més dèbil,
a la línia de mar
que menys es veu.

No demano horitzons,
ni postals de cap record.
Amb tu, no necessito
ni postes,
ni mar,
ni sol:
                    El meu cos es pon al teu.

Tribut

De tant en tant i a cop de foc,
revifen clamors ancorats al ventre,
aquells "sense tu"
que em recorden qui som,
quan plorar per dins
es fa el pa de cada dia.

-Balla amb mi
i jo posaré la música-

Res no hi ha que ens esperoni,
ni la sensació d'espai injust,
ni el preu de viure,
ni tan sols la teva mort.

Pensar-te és palpar l'eternitat.

GRÀCIES

Segona part:

Poc

Et diré adéu i riuré de pena
i amb tu,
la música,
la que sona quan jugam
a cercar el matí
dins cada horabaixa.

Ja hem descobert les presses de la nit,
les que fan menjar-nos l'alè i la son
enmig de tu i de mi
i de dos milions més de pensaments.
 
Quan no hi siguem
i el camí se'ns esborri,
epero que algun carrer viscut
ens servi la rialla.
Per si algun dia tornam
i ens fa falta.

Sentits

Veritablement, Estellés,
m'havia mort.

I coneixia bé la veu,
el cruixent dels ulls,
la sal dels llavis lluents
i el tacte suau i aspre
de qui m'havia assassinat
sense compassió.

Perquè, sonarà estrany,
però no era el primer cop
que em matava.
M'havia mort de gust,
moltíssimes vegades.