dijous, 31 d’octubre del 2013

Paisatges

Hi som, amor,
en l'escalfor colpidora del foc,
en la força aspre de l'embat
i en aquesta remor d'aigua salada,
que se'ns fa àcida
i amarga.

Aquest cos que veus
és la vela que tomba
al vent més dèbil,
a la línia de mar
que menys es veu.

No demano horitzons,
ni postals de cap record.
Amb tu, no necessito
ni postes,
ni mar,
ni sol:
                    El meu cos es pon al teu.

5 comentaris:

Sergi ha dit...

I així com l'altre dia et deia que em sabia greu que visquessis allò, ara et dic que m'alegro d'aquest poema tan preciós i positiu. Si és que l'he entès bé, és clar...

Anònim ha dit...

mira que en saps de fer tremolar sa fibra :)

Llum Sánchez Penalva ha dit...


Un poema molt tendre, d'eixos que surten del cor.

Llum Sánchez Penalva ha dit...


Sí, això és poesia, d'eixa que dóna escalfrets. És un poema amb les qualitats rítmiques i sonores de la POESIA. L'amor, el contingut, font inexaurible d' expressió poètica, delicada i contundent.

Estrella Polar ha dit...

Preciós, m'ha arrivat al cor