dimecres, 9 de febrer del 2011
Tot
No saps què fer quan saps que has de tornar enrere, que has travessat el present amb un futur que era passat. No en tens ni idea de pintar matisos de colors a parets plenes de fissures i llunes. Perquè hi ets, a la lluna de la paret pintada al costat del timbre que sempre toques per entrar. Perquè mai t'han donat la clau, no fa falta. En tens moltes de claus que no empres per a res. Aquest res que desdibuixes amb la pupil·la quan se't difumina l'ombra del sol. Perquè sol és sinònim de solitud que entra, vora la lluna i sense clau, a casa teva, a la teva insolació que amagues sota el llum que il·lumina l'entrada, perquè així et pots vendre millor, a qui t'ho regali tot: la paret i la lluna, el sol i la solitud.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Uf, deu ser que no estic massa lúcid, no he entès ben res del que dius. Com sempre, penso que si no ho he entès, és que no s'ha d'entendre, encara que en blogs com el teu, començo a pensar que tinc un problema. Gràcies per l'explicació que em donaves en el post anterior, una mica tard, però l'he llegida.
Hola Xexu!
mmm, és un post una mica complicat perquè és molt personal. Parla, en general del 'Tot' que és l'ésser humà i el de dalt del 'res' que també és (o que jo crec que és). És introspecció personal que cadascú pot agafar com trobi, com pensi que se li ajusta millor al seu 'jo'. potser sigui massa metafísic...no sé, m'ha sortit així ;)
Gràcies per ser-hi, com sempre :)
Publica un comentari a l'entrada