dimecres, 17 de novembre del 2010

Te n’anares

Te n’anares, i jo, sense poder cridar,
vaig renunciar al destí que havíem de compartir,
sense ser-ne quasi conscients.

Te n’anares
i te’n dugueres quimeres i roba estantissa
jo, que havia renunciat a esperar res a canvi
i estenia draps i esperances.

Te n’anares
i em deixares papers i pols silenciosa
jo, que havia après a reciclar-me
i a netejar curiositats

Te n’anares
a tu,
que et sortia odi,
de les sabates.

3 comentaris:

Sergi ha dit...

Una abraçada El tacte, és preciosament trist.

El tacte de les paraules ha dit...

Hola Xexu! M'encanta que sempre hi siguis, i llegeixies i comentis!

No et conec i sempre que sóc al blog, percebo que tu també hi ets! I efectivament, sempre ets dels primers en comentar-me! Gràcies!

Ull de cuc ha dit...

Molt dur... però si hi havia odi millor que ja no te l'empassis... Sempre hi ha pèrdues que hem de superar... Un petó!!!