dilluns, 21 de juliol del 2008

( )


Diuen que és quan estàs amb gent que aprens a estar amb gent. Per tant, es pot dir que no aprendrem mai a estar sols, ja que mai no ho hem estat del tot.

17 comentaris:

Sergi ha dit...

L'home no és home si no està en companyia d'altres homes (concepte filosòfic, no em titllis de masclista). Per tant, per definició, mai no estem sols. El problema és sentir-nos-en. I a això, massa sovint ens hi veiem obligats, més que aprendre'n.

El tacte de les paraules ha dit...

Xexu: tens tota la raó, però jo no pos en dubte aquest concepte filosòfic, ans el contrari. El que pos en dubte és el fet d'aprendre.

No sé si m'he explicat...

Assumpta ha dit...

Aprendre a estar sols per quan ens sentim sols... és molt difícil.

Josep B. ha dit...

La solitud i el silenci són plats gustosos quan els elegim i desagardables quan se'ns venen a sobre.

bimbonocilla ha dit...

A mi no m'agrada estar sola... deu ser que encara no n'he après pq no n'hi estic massa ?!?!
uou..

El tacte de les paraules ha dit...

Bimbonocilla: aprendre una cosa no vol dir que t'hagi d'agradar, però quan coneixes la companyia llavors costa estar sol...i una altra cosa és que t'agradi estar-hi o no.

res ha dit...

aprendre junts,
i
lluita solitària,
només sol pots avançar....
salut!!

Anònim ha dit...

No és que aprenguem per si algun dia estem sols sinó que si arriba el dia, o bé aprenem o bé ens resignem o bé ens desesperem, si més no a estones. Però seguim vivint encara que siga en companyia de la solitud.

Anònim ha dit...

Pot ser si que és veritat, perquè jo m'hi sento més de sol quan no tinc gent al voltant, tot i que hi ha soledats de moltes maneres...

Joana ha dit...

No es pot aprendre a estar sol. Pots saber o no saber estar sol i portar-ho millor o pitjor.

Estel Solé ha dit...

A vegades, estranyament la soledat ens acompanya malgrat la companyia.

Anònim ha dit...

jo penso que és important saber estar sol, encara que és el que ens costa més a tots...

digue'm ariadna ha dit...

... Hi ha vegades, que tot i estar amb gent, una sensació de solitud pot omplir-te malgrat tots els que t'envolten, trobant-te sol, lluny d'aquell lloc i d'aquell moment. Els cossos, les veus i les rialles es difuminen i els teus pensaments fan que tot el que hi ha al teu costat quedi desdibuixat, borrós, emboirat...

Anònim ha dit...

estem sols (a no ser que siguem bessons univitelins) al ventre de les nostres mares, envoltats d'un univers silenciós fet de líquid amniòtic
estem sols davant el dolor (com és de difícil que els altres sentin el mateix que nosaltres, com és d'estranya, de vegades, l'empatia)
estem sols davant l'amor i estem sols davant la mort
Però, és clar, som éssers socials i la solitud no ens agrada i l'evitem i busquem en els altres moltes vegades el que hi ha dins nosaltres mateixes
Aquest arbre de la fotografia, està sol? jo penso que no!

Lluna ha dit...

El més curiós és que tot i no estar casi mai sols, poques vegades ens sentim acompanyats...
Bona reflexió la del teu post ;)

res ha dit...


salut!!

OhCapità ha dit...

mmm, ... la solitud és un parèmetre de la vida, un estat en el qual ens hi veiem abocats, tot i restar-hi en companyia d'algú, ... a vegades ens sentim sols, aprendre a conviure en aquests estadis de la vida és un repte, sobretot si no són triats, ... és un tema en el què m'has fet refelxionar, ... gràcies per convidar-me a gaudir d'aquest tacte ple de paraules.