dimarts, 2 de setembre de 2008

Temps



Tenia aquest escrit llest ja fa un mes, però no el vaig penjar, no sé per què…sí, supòs que sí que ho sé, tal vegada més endavant us ho expliqui…


Sabeu? En general no m’ha agradat mai el comiat. No em malinterpreteu…m’encanta acomiadar-me del mal de cap, dir adéu al temps difícil, a les preguntes sense resposta. Però ja m’enteneu, no m’agrada acomiadar-me de la gent, de la bona gent, dels amics, dels llocs màgics, de tot allò que m’agrada. Fins aquí, crec que sóc exactament igual a la majoria de mortals, cosa que m’agrada bastant. Però els comiats, els ‘fins un altre’, els ‘adéus’, fan que el meu cos es trastoqui, perdi equilibri, com si d’alguna manera se’m desconnectàs tot allò que fa que el senti un. Quan m’he avesat a una cosa, em costa molt dir-li adéu, potser perquè tal vegada me l’he feta massa meva o, contràriament, he deixat que em fes seva, en part. Em costa escriure comiats. No em surten les paraules, intent omplir aquest espai en blanc que se m’apareix, però em pesa, em feixuga. No m’agraden els comiats, per tant, això no serà un adéu definitiu, tornaré en haver acabat les vacances, esper que encara hi sigueu.

Ara us dic adéu i hola al mateix temps, no se m’han acabat les vacances, però, per estrany que sembli, he tornat abans d’hora.

9 comentaris:

El que mai et vaig dir ha dit...

i jo que m'en alegro, que hagis tornat.
A mi tampoc m'agraden els comiats

mq ha dit...

mai se si toquen dues besades,
o una, una encaixada de mans,
una abraçada, o un simple “adéu”.
per això et felicitaré pel teu escrit, però no et diré “adéu”... sinó a reveure, fins el teu proper escrit.
salut!!

digue'm ariadna ha dit...

... D'alguna manera, ignorant els motius que et van dur a guardar-lo, m'alegro que aquest escrit l'hagis penjat ara que dius adéu i hola alhora, perquè trobo que els comiats no deixen de tenir un cert regust amarg i trist de renúncia i de pèrdua si només diuen adéu...

L'Aprenenta ha dit...

ai si! els comiats són tristos...
HOLAAAAAAAAAAAA!!!

barbollaire ha dit...

tampoc sóc partidari dels comiats...
em fa feliç que no hi hagi cap (de moment) i que m'hagis deixat, sota l'estora, la clau de la porta de ca teva...

Moltíssimes gràcies, nina...

Amb el teu permís, et deixo uns petonets dolços

;¬)*******

XeXu ha dit...

I per estrany que sembli, jo tinc la sensació que el fet de tornar abans, ha estat justament per un comiat d'aquests que tan poc t'agraden, dels que no agradarien a ningú. Espero equivocar-me, tant de bo el que estic dient no siguin més que ximpleries. M'alegra tenir-te per aquí, però tant de bo fos a l'hora que toca i no abans.

Què ha passat que de sobte m'han convidat a ser lector del blog? Que ja no és públic? Quina llàstima!

Cesc ha dit...

Això és molt intens eh, és difícil i complicat omplir els buits. Hi ha adéus que costen i fan mal, adéus que no vols i no saps què dir-ne, però agafat als bons moments i ara ja està, ara queda demà que pot ser té petits holes que t'arranquen un somriure...

horabaixa ha dit...

Hola .......?

Tampoc m'agraden gens els comiats. Gens. Crec que passem com un dol.

I com diu mq mai sé que s'ha de fer, això m'acaba de destarotar.

.........,

Laia ha dit...

Trobo que ens han ensenyat a saludar i a rebre algú, però mai ens han ensenyat a dir adéu, i menys d'allò que més estimem. Tu pots controlar aquests comiats; si tu no vols dir adéu a alguna cosa, no ho faràs, perquè mentre estigui en el teu record, mai s'anirà.