diumenge, 13 de juliol de 2008

De gel


No estim un cos, una persona, estim la tendresa que em manca, i que, en certa manera, em dóna. Les nafres que se’m queden al cos cada vegada que em desabraces, poden ser substituïdes perfectament per una altra abraçada, que em curi la ferida que em sagna cada vegada que em negues la tendresa. Tenc clar que no, que t’estim per inèrcia, per la necessitat que em brolla, que mai ningú altra m’havia donat. O pot ser sí... Per què no la vaig saber agafar, la bona? N’hi ha de dolentes? Em deman moltíssimes coses, però el que em passa, certament, és que no estaré bé amb ningú mai, fins que no aprengui a estar amb mi mateixa. Ell m’ho donava, em donava el que tu sembla que no em dónes, s’entregava, i no ho vaig saber valorar... no sé per què, no m’atreia, no sé per què... Al cap i a la fi em donava tendresa, molta, però no la vaig saber agafar quan tocava. Ara ja no me’n dóna i em dol vivíssim pensar que no sent i que em perd per camins obscurs, que m’allunyen del que realment vull. Voldria sentir aquest món idíl·lic que es presenta als amants, enamorats, els dos, on un i un sumin només un. I m’agradaria ostiar-me-la, però amb motiu, amb raó, perquè estimava i n’estava enamorada. Però ara, un i un, simplement no sumen. M’agradaria poder cridar ben fort el que realment sent, perquè m’ofego, de cada dia més, m’ofego, m’enfonso dins mi mateixa, caòtica, no aconseguesc desxifrar-me, i això és el pitjor... Tal vegada i, malgrat em dolgui moltíssim, no estim, no som capaç d’estimar... La resposta sempre arriba a ser la mateixa: no ho sé, tal vegada, no ho sabré mai. Aquell amor infinit de què parlen alguns, em queda tan lluny que no sé ni tan sols visualitzar-lo. Em dol tant no poder-t’ho dir, que tal vegada no t’estim, que no, que no he estimat, que tal vegada no estimaré, que, al cap i a la fi, sols cerc el que cerca molta gent, tendresa, abraçades, amor... i no ho aconseguesc, no aconseguesc fer aquella abraçada que m’ompli el cor...

Tal vegada m’he obligat tant a sentir, que ja no destrio el que és cert, d’allò que no ho és.

15 comentaris:

Cesc ha dit...

Saps, ens manquen molts sentiments que tenim anclats i necessitem. De vegades diem t'estim com tu dius, però sense sentir-ho i és... no és agradable... Jo crec que tens temps per a sentir l'estim per a estimar. Deixa que el temps et porti l'estimació, quan estimis no ho dubtaràs pas, ho notaràs aquí al pit, al cor... I també necessitem abraçades i tant... i amor... però estimar és molt bonic i acaba arribant, però al se un sentiment especial, tarda en arribar i no pot venir sempre, es fa valorar... Feia temps que no venies, fins aviat!

novesflors ha dit...

DEIXA PASSAR EL TEMPS, EL PAS DEL TEMPS TEMPERA EL DOLOR.

M'agrada aquest cub impossible que poses en la imatge. Coneixes Escher? He vist un cub com el teu en un dibuix d'Escher que he descobert en aquesta web:

http://www.gabrielivorra.com/index1.html

dins l'apartat "Pintures"

XeXu ha dit...

Un cop més, llegir-te remou tot el meu interior, i és que saps com arribar al fons de la meva ànima. L'amor del que parles existeix, o això és el que porto creient sempre, i del que m'he volgut convèncer. Perfecte no, potser no es pot tenir tot, però és allò de tenir algú que t'escalfi els peus a les nits fredes, i el cor sempre. No és fàcil la teva situació, i no hi ha solucions miraculoses. Només que has de saber què vols, que necessites, i això ho pots saber només tu. Ànims des d'aquí, humilment t'envio una abraçada, no perquè t'ompli, però si perquè et reconforti una mica. Tot tendeix a arreglar-se, no ho oblidis mai.

bimbonocilla ha dit...

Els cocktails de sentiments ens fan vulnerables i tan inestables.

Jo tinc por que no sabré tornar a estimar ni confiar en ningú més.

L'Aprenenta ha dit...

he pensat tantes vegades el que dius!

El tacte de les paraules ha dit...

Cesc: sí, feia temps que no venia perquè ara estic més ocupada que quan vaig a la uib, hehehe, però bé, hi seré, menys asiduament, però hi seré. Gràcies per ser-hi tu!

Noves Flors: no el coneixia, però ara ja sí :)

Xexu: m'agrada que el que escric t'arribi tan a dins. I sí, esper que la tendència sigui positiva.

Bimbonocilla: és normal que tenguis aquesta por, però t'assegur que sí que tornaràs a estimar sobretot si li perds la por. Tot és voluntat.

Aprenenta: crec que tothom ha passat per això alguna vegada :)

Martha! ha dit...

és molt maco tot això que dius.
jo penso que d vegades perdem els límits del que és estimar a algú i el que és la costum d'haver-lo estat estimant. De vegades el record no és més que una costum de voler alló o aquell que ens manca.
aix.. l'amour! un peto =)

yuna ha dit...

...saps? un dia em vaig adonar de que hi havia una pregunta clau: et necessito/vull a tu o necessito/vull a algú?

o busquis, sent. Tot bé*
muuua!

digue'm ariadna ha dit...

... És complicat, molt complicat... només sé, que malgrat costi i faci mal, aquest sentiment es va forjant amb les coses bones i les dolentes, les que es tenen i les que manquen, les que s'imaginen i les reals, les que es coneixen i les que no, i per molt que a vegades creguem que som fets de gel, un bon dia fonem i podem tornar a gelar per fondre'ns de nou...

Generador de comentaris obvis ha dit...

En una parella un i un no fan un, fan tres: l'un, l'altre i els dos.

El que mai et vaig dir ha dit...

un+1= 2 mal de cap
:)

mq ha dit...

amor, felicitat, passió, tranquil·litat i pau.
sensacions ...
benestar, plaer, confiança i calidesa.
sensacions que van amb tu.
bon escrit
salut!

Poeta per un dia ha dit...

Sovint allò més obvi és allò que no veiem... sovint és just el contrari... potser sí, potser notaràs que estimes quan estimis de veritat, notaràs una escalfor que et vindrà del cor i/o de l'ànima que et farà sortir al balcó i cridar molt i molt fort: "l'estim"... o potser avui pensaràs: "mira, aquest concert li agradarà a ..., deixa'm comprar-li unes entrades" i, sense dir-ho, hauràs fet un acte d'amor... Potser no hi ha blancs i negres absoluts, la vida no són les tecles d'un piano, a la vida totes les freqüències són possibles, tot és una escala de grisos, o de verds, o de virolats.... Potser et cal posar-te a una certa distància per entendre el que sents (com canta el Tom Waits: "I've never seen my hometown until I stayed away too long")... potser,... potser... molt possiblement no sé res del que estic parlant... Escolta't...

Molts ànims!

Petonets!

1+1>2 sempre!

Joana ha dit...

Jo ho sento, tu ho descrius. A mi em passa igual.

El tacte de les paraules ha dit...

Martha: molt cert, crec q és molt difícil saber mantenir-se dins aquests límits.

Yuna: molt bona pregunta. Jo crec que per naturalesa l'ésser humà és egoista, per tant, en molts de casos és "vull algú".

Ariadna: m'encantaria fondre'm...

Generador: bon raonament.

El que mai et vaig dir: hahaha. Me basten els meus...no comencem a sumar...

MQ: sensacions que també van amb tu, que haurien d'anar amb tothom...

Poeta per un dia: sí, jo crec que cadascú té la seva manera d'estimar, la qual és exterioritzada de moltes maneres. Sempre he pensat el mateix sobre l'escala: hi ha una infinitat de matisos. I això de la distància ho trob molt encertat. Gràcies.

Joana: crec que no som les primeres ni les darreres que ens passa això o això esper. Saber que hi ha gent com tu, ajuda (encara que 'consuelo de muchos, consuelo de tontos'...era així? bé, alguna cosa així, ja m'entens...

Gràcies a tots per ser-hi.