Vent

Aquells ulls que m'interrogaven

no són els mateixos

que ara em despullen.

Aquella mà 

que m'intuïa els plecs

i descobria dreceres

no és la mateixa

que em provoca desfetes.

Em marejo si visc massa fort,

quan et mossego la pell,

quan decideixo emprar les dents

en lloc de la paraula.

I m'ofego per no cridar

per no descobrir al món

que em fas tremolar 

no només

quan m'estimes.

Paüra

Aquest fil que em manté dreta és la mateixa màscara que m'ha amagat durant anys. No vull que creguis que ja m'he rendit, vull que pensis que una victòria pot significar veure la redempció dins dels teus ulls, o estrènyer fort la mà que tant t'ha costat, de vegades, allargar. No seré mai qui creus que sóc, perquè els murs que no he botat han estat sempre més dels que sí que he superat. I de vegades, només quan em canvio les pupil·les per les teves, puc veure paisatges magnífics, puc veure els fonaments que sense voler has construït, trontollar-se. És aquesta nafra la que fa que, sovint, m'aferri tant a allò que sé que caurà, que per uns instants em veig prou forta com per poder suportar-ho. Ara sé que aquestes barreres no et mantenen fora a tu, sinó a mi a dins. No vulguis aïllar-me dels perills que m'esperen darrere de qualsevol acció, perquè serà precisament quan el dolor em toqui de prop que em sentiré viure, quan vegi que, per molt que creixi, seguiré tenint les mateixes pors que quan tenia deu anys i tu venies, sempre venies, a llevar-me-les.

En-vi-da

M'agrada jugar amb la mar
i amb aquests ulls cansats,
adolorits de no poder pus,
de no mirar res que no faci mal veure
o mala sang.

M'agrada jugar amb la dimensió
de la mida dels meus dits
i comparar-los amb tot allò
que no he pogut
o no he sabut tocar.

M'agrada jugar a desvestir-me
davant d'aquest teatre
que no s'atura de qüestionar-me
perquè li fa pànic
jutjar-se a ell mateix.

M'agrada enganyar la vida
i baratar les cartes,
amagar-me dins cada redol d'ombra,
pervertir-me les ungles
de tant de gratar.

M'agrada quan m'estreny fort
i mirant-me ofegadora
em diu que ja no pot més,
que ara és ella
qui m'aliena,
ara és ella
qui em pren el pèl a mi.

Lent

"Lent", vaig poder, amb un fil de veu, xiuxiuejar-te aquell 21 d'octubre (quasi 22) d'aquell any tan oportú. No m'entengueres, tot i els meus esforços de fer-ne, d'aquest mot, bandera. Sempre esperaves una explicació que mai no degué ser la correcta o, si més no, la volguda. Pensava, i encara ara, que si tot era lent, que si alentíem el quefer de les coses, les podríem allargar. No he canviat tant. Encara m'enamoren els mateixos ulls i em posen la pell de gallina les mateixes paraules.

Sé que tu també penses
que lent no és sinònim de pesat,
ni d'avorrit,
ni feixuc és sempre negatiu.
Res ha resultat ser com esperàvem,
però creure, 

amor meu, 

només depèn de nosaltres.

Profit

Aprofitava qualsevol avinentesa
per fregar pell amb pell,
com si fóra producte
d'una inusitada casualitat.

Aprofitava l'estretor
ofegadora de la gent
per farcir de la teva flaire,
les meves entranyes.

Per desgràcia,
la naturalitat
era massa evident
com per demostrar-la
de dia.

I la brutícia va tornar
massa justa
com per només
netejar-la a les nits.
 
Em vares dir
que si em mirava a l'estel
em duria sort.

No la necessito,
ja fa estona que m'hi veig reflectida,
al mirall dels teus ulls.

Jo també confesso

No fa falta que em diguis 'amor', amor

perquè el buit de dir és ple de taques de tendresa,

és la pell que ens sobra, quan intentam evitar-la,

quan creiem que és possible foradar-la

i sembrar certesa en terra de ningú.

No fa falta que em diguis que 'm'estimes', t'estim

amb aquella cinètica que ens fa moure cap allà mateix

quan som massa enfora per trobar-nos l'alè,

per trobar, ara sí, aquella idea

que ens vincla la paraula.

No fa falta que em diguis que 'm'enyores', t'enyor

de vegades sense voler i sense sentit

quan ets a prop, tan a prop

com per sentir com crema

aquesta desobediència

de no poder-te mirar

sense palpar-te.

No fa falta que em diguis

'amor,

t'estim

i t'enyor'

perquè en aquesta manca de necessitat

és on, sense adonar-nos,

amor,

ens ho confessam tot.

Premi Liebster

Molt bé, ara és un d'aquells moments en què les paraules no són fàcils de dir, ni d'escriure.

Viatger immòbil ha decidit donar-me aquesta premi que «està pensat per estimular i promocionar els llocs d’Internet que no superin els 200 seguidors però per la seva essència i contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa». 

Gràcies sinceres Carles, gràcies per les teves paraules. Aquest tall de què parles no és res més que un intent d'aprendre i d'entendre. M'agrada que en aquest repte m'hi acompanyeu, perquè, evidentment, el camí és menys feixugós si no es fa sol.

Fallida

Ho varen intentar evitar
amb esforços que els malmenaven
el cos i la conducta.

Ho intentaren fins al moll de l'os,
fins a la darrera petita part
de tot el que creien ser.

Evitaven la vulnerabilitat
que se'ls acostava silenciosa
i destructiva: poderosa.
Evitaven carícies i mirades,
engrillonaven paraules,
reprimien mans
i callaven gestos.

Era per culpa d'aquella por,
aquella temença que els matava,
i els feia sentir dèbils
i malaltissos.

Però, evidentment,
no ho pogueren evitar:
s'enamoraren.

Fou llavors quan decidiren
reconduir els esforços
i passar d'intentar evitar
a intentar no fer-ho.