divendres, 12 de setembre del 2008

Companya de viatge

Pintura de Marta Castells i Sans


Només sé que quan escric em sent millor i potser sigui perquè estic jo sola, davant de l’ordinador, jo i més jo, ningú més. I és aquí quan les meves mans toquen sense tacte, els meus ulls es fixen en un punt qualsevol, i la solitud em reclama, com un espectre, m’estira com una espiral dins del seu niu de luxúria i jo m’hi deix arrossegar, gaudint del moment.

Serà que ja no me’n puc desfer?

És com una droga, em té lligada. L’enyor quan no la tenc i la gaudesc quan m’acompanya. Potser comenci a ser hora de deslligar-m’hi, de fer-me enfora, però mai no se n’anirà del tot, sempre quedarà dins mi, volent sortir com au dins d’una gàbia... I jo, de tant en tant, li donaré vida, ignorant que cada vegada que ho faig l’aliment i es va tornant més forta, fins que arribi un punt en què em guanyi la batalla. Aquí, resignada o no, m’hauré de deixar guanyar, sense ignonar que ja no podré tornar enrere, que em posseeix, i que jo, extenuada, em deix posseir.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

La solitud, de vegades, forma part del camí a recórrer però quan arribem al punt en què ens posseeix ja estem prou fortes per compartir-la amb d'altres elements del nostre camí.
Bon cap de setmana.

Barbollaire ha dit...

La solitud no és dolenta. De fet, si ho mirem fredament, sempre estem sols.
Ningú pot ser amb nosaltres allà on nosaltres ens trobem...

Però malgrat tot, aquest dies ho estic comprovant, sempre hi ha algú prop nostre.
amb una caricia, una paraula, un bes, un silenci...

Petonets dolços, nina ;¬)***

Sergi ha dit...

La soledat no és dolenta quan és volguda, quan la necessites i t'acompanya. De fet, uns instants de soledat sempre són necessaris després d'un dia envoltat de gent. Però en el moment que notis que et falta alguna cosa, que ja no et sents a gust tenint-la com a companya de viatge, escapa-te'n, fuig, troba la companyia que omplirà el buit que ella deixa.

EQMEVD ha dit...

Jo necessito estar sola. De tant en tant, o més sovint, fins i tot. No és quan t'hi lliures que la fas forta, és quan et fas forta tu que deixa de ser un llast per ser una companyia.
i escriure és una teràpia fantàstica per a gairebé tot.- per la tendinitis no- ;)

bimbonocilla ha dit...

T'enyorava...
:)

Jo també em sento així... atrapada en una cosa que no controlo gens. Que no sé com dir prou, que en el fons sé que em fa mal... per més q digui que estic bé.
AIIISH MARE!!

digue'm ariadna ha dit...

... Sembla que el sentiment juga pels escrits, com els personatges trapelles del Somni d'una nit d'estiu, ressonant les seves rialles aquí i allà, provocant amb les seves pòlvores tot de sensacions estranyes, que ni dolces ni amargues, duen la solitud de la mà, que si bé a voltes és volguda i desitjada, d'altres cau pesadament sobre nostre, sense ser demanada...

res ha dit...

el temps s’ha aturat.
la vida ha fet via
i,
ens ha deixat sols.
darrera els vidres,
horabaixa morent.
silenci,
no cal dir rés.
com els vidres que filtren
la llum declinant l’horabaixa,
transparent.
salut!!
bon escrit estimada!!

Anònim ha dit...

Em sap greu que un escrit tant bonic tingui la soledat com a protagonista, de vegades tant necessària com innecesària, de vegades tant temible... ànims...

yuna ha dit...

I és que... no te n'has de desfer! Potser el verb "encantar" no seria el correcte en aquest moment, però podríem dir que en gaudeixo molt de la meva soledat. I suposo que és quelcom amb el que hem d'aprendre a conviure... però això no és dolent, ni molt menys, bonica!

Això si... al igual que hem de ser conscients d'aquesta soledat, hem de tenir també molt present tota aquella gent que tenim al nostre voltant ;)

un petonàs!!!

horabaixa ha dit...

Hola,

Estic impresionada pels teus escrits. No pots ni imaginar quin efecte fan en mi.