divendres, 27 de juny de 2008

Allò que vaig escriure un 13 de març del 2007


És curiós, quan crec que et començ a oblidar, un sentiment d’infidelitat s’apodera del meu cervell. Un dia em despert i m’adon que ja no et necessit per a continuar i em sento bé. Llavors, el sentiment de benestar dóna un gir imprevist i es converteix en ressentiment i en pena. Fins l’últim racó de la meva pell no vol oblidar-te i ho sé. Sé que podria viure sense estimar-te, però no vull.
Saps? La gent, en el transcurs de la seva vida, es fa uns propòsits, aquelles “tasques” que et proposes fer abans de morir-te. Jo he decidit fer el mateix. Agafar la tasca d’oblidar-te i posar-la en aquell caramull de tasques pendents, però en els fons sé que no deixarà mai de ser-ho.
Si almenys pogués no veure’t per un temps! Si se m’esborràs de la memòria el teu somriure, la teva manera de parlar-me, la teva manera de fer! Tot seria més fàcil. Em moriria per dintre, però tot seria més fàcil. Si almenys no et tengués tan present! Ho sé, et cercaria en qualsevol somriure aliè, en el so ensordidor de la bullícia de gent en un bar, o en la rialla d’aquells qui s’apropen a tu. Et cercaria en va, volent trobar-te i no volent-ho alhora.

L’altre dia en vaig parlar. Em varen dir que si no t’oblidava era perquè tenia l’esperança de poder estar amb tu. Em vaig posar a riure com si hagués dit la bestiesa més gran mai escoltada. Llavors em vaig adonar. Era impossible però tenia raó, tota la raó. L’havia encertada. Em vaig maleir. Com pot ser que tengui l’esperança després de tant de temps? Com pot ser que no m’hagi adonat que és impossible? Em pensava que ho sabia, que ho tenia assumit, però l’esperança sempre ha estat allà. En el racó, potser, més fosc del meu cor i potser fins i tot silenciada per la meva consciència i el meu “seny”. Però sempre hi ha estat. Pareix mentida que no ho hagi volgut saber fins ara. Que mai no m’ho hagi qüestionat, que no ho volgués veure.

Ara mateix em sent totalment estúpida, enganyada per mi mateixa, traïda. Sent un impuls incontrolable d’esborrar aquests mots, em fan vergonya.

14 comentaris:

Cesc ha dit...

Saps, no t'has d'avergonyir, el què has fet és valent, has descrit els teus sentiments, i crec que aquesta esperança de que torni amb tu és al que ens podem agafar en aquests moments, no és fàcil i per a tu tampoc ho ha estat, però no hi donguis voltes, omplet de les teves coses tot i que sembli un món buit, perquè un dia deixarà de ser-ho menys... Deixar de veure aquella persona és important, però no fàcil oi... ànims :) m'ha agradat molt l'escrit.

PetitaCriatura ha dit...

Doncs jo penso que el pitjor de tot això que decrius és que diguis que et sents estúpida i avergonyida, perquè tots els sentiments són lícits. El que no és lícit és no voler sentir-los o dir-los. Un petó, guapa.

El tacte de les paraules ha dit...

Cesc: això ho vaig escriure fa més d'un any, els sentiments ja no hi són, almenys així com eren. Ah! i mai va estar amb mi...

Petita criatura: ara ja no em sent estúpida ni avergonyida, i mira, no els vaig esborrar a aquests mots, és el que m'ha fet rescatar-ho :). Un petó per a tu també!

skorbuto ha dit...

Potser ara hauries d'escriure la rèplica, vull dir. Què sents ara? L'has oblidat? Si ara tornés li diries allò del Sergio Dalma "ara ja no és hora" (Per què s'entesta en cantar en castellà si quan el fa en català sona molt millor?)

Tinc la sensació que tot això és aigua passada. M'equivoco?

Una abraçada.

XeXu ha dit...

He hagut de llegir els comentaris per saber si la darrera frase de l'escrit pertanyia al 13 de març de l'any passat o era l'aportació actual que hi feies. Deixa'm dir-te que sort que no vas esborrar aquestes paraules, perquè són magnífiques, és un escrit increïble, que fa pensar, que fa sentir, i que em posa la pell de gallina. Cada part té el seu què, però si puc triar em quedo amb la primera, la declaració de no voler viure sense estimar aquella persona. Uf, com m'he quedat.

Aquest post me l'apunto com un dels grans de tots els que he llegit, que no són pocs. I en aquests casos, l'únic que puc dir és: gràcies.

menta fresca ha dit...

ser fidel a un mateix, en el que creu i en la seva forma d'actuar. Consequent amb les errades i acceptarles com a tal i mai, mai, ens ha de fer vergonya la nostra pròpia forma d'actuar. Hem actuat d'una forma concreta per unes circumstàncies molt definides, aixì que, com t'estimes tant i tant, és permés d'equivocarte, senyal que ets viva, que prens decisions, que tries...estima tot allò que sentis, bo i dolent, allò que en un moment donat ens pot semblar un fracàs, forma part del créixer dia a dia. Això no vol dir que entengui el que sentis en aquells moments i es bo d'escriure-hi. Però mai et sentis estúpida ni enganyada per tú mateixa, estima't molt molt molt i ves fent el cami....quina parrafada!gràcies per la teva visita.

novesflors ha dit...

NO SAPS FINS A QUIN PUNT PUC COMPRENDRE LES TEUES PARAULES!!!

Joana ha dit...

És natural sentir així! I recordar el que ens va passar fa temps també és bó. Molta gent sent el mateix, poca ho reconeix i encara menys ho expresa com tu!

cnossos ha dit...

El que tenen de bo les paraules rescatades del passat, com aquestes meravelloses que tu has escrit, és que ens donen una nova dimensió de les coses. No sé quina importància va tenir per a tu aquest amor, si ha estat el més important que has tingut fins ara, si era en el què havies dipositat més esperances, només tinc una cosa clara i és que cada vegades que estimes, que estimes de veritat, els sentiments, tot i que diferents, sempre són els mateixos. I la pèrdua sempre és la mateixa pèrdua, perquè més que perdre el subjecte digne dels nostres afectes ens perdem nosaltres mateixes i la tasca de retrobar-s'hi, sobretot al começament, és difícil i dolorosa. El mar és ple de peixos, i hi ha peixos fantàstics, encara que de moment no puguis veure'ls
una abraçada

Poeta per un dia ha dit...

A una conversa entre pare i filla que s'acabava d'adonar que havia perdut el seu primer amor:

"però fa tant de mal"
"ho sé"
"i fins quan durarà aquest dolor"
"si ets afortunada, encara que el matisaràs amb els anys, durarà sempre"

I llavors el pare es posava a cantar la cançó "If you see her, say hello", del disc Blood on the Tracks del Bob Dylan...

Petonets!

digue'm ariadna ha dit...

... Els escrits de fa temps, en tornar-los a llegir, poden donar una sensació nostàlgica, pensant en tot allò que en aquell moment era vital i formava aquella mena de remolí dins nostre i que ara, amb la distància, forma part d'un passat que ha quedat fixat en el record d'una manera concreta; però també poden tornar-nos un cert regust estrany que fa que no ens acabem de reconèixer en ells, com si la mà que els va escriure en aquell moment no fos ben bé la nostra, com si les raons que donen força a les paraules quedessin desdibuixades pel temps, allunyades i perdudes... sentiments de proximitat i distància barrejats amb els records, les paraules i el temps...

bimbonocilla ha dit...

buf... en molts moments em sento com tu. I també a la vegada rematadament estúpida per sentir-me així...

mq ha dit...

per més que em pesi el record de la felicitat al teu costat no l’abandonaré, perquè vull recordar els millors moments, per tornar a viure’ls lluny de tu.
i per més temptador que resulti aquest pou negre desolador no hi cauré, perquè sempre em quedarà algú que m’estimi i que sàpiga guarir-me les ferides que m’ha deixat.
no m’oblidaré de somriure, no m’oblidaré de ser feliç, i no m’oblidaré de viure perquè tu hagis decidit que no tinc cap valor per a tu.
bon escrit
salut!

yuna ha dit...

Estimar ja ho té aquestes coses... però hem d'aprendre a conviure amb aquest dolor. És així, la vida. És així, l'amor. I t'entenc, moltíssim... sé què sents quan dius que pensaves haver-ho oblidat, passat pàgina... però costa tant..

...són cicatrius que marquen i fan ferida.

Un petó!