dilluns, 21 d’abril de 2008

Li va posar títol

Va mirar el rellotge de la paret, no ho havia fet mai, era la primera vegada. Una amiga li havia dit que era bo, que et senties bé, molt millor després d'haver-ho fet...pareixia tan convençuda aquella noia, que se l'havia creguda. Estava asseguda, cansada, li havia costat bastant, però li havia anat bé, d'alguna manera, s'havia alliberat. Es va incorporar després d'uns moments d'absència momentània i va decidir llegir el que havia escrit.

Aquest cop no tornaré, no em demanis que m’apropi a tu perquè no ho faré. El teu joc acaba quan jo vull. I ha acabat aquí. No puc seguir més. No em cerquis quan saps que no et vull, no segueixis dins del meu camí, perquè no t’hi trobaràs, tu no hi tens cabuda. T’oblid, fantasma encastat d’àngel, t’oblid. El meu camí segueix i tu et quedes al darrere, immòbil. El meu amor per tu ha esdevingut en odi, millor dit, amor i odi, aquestes dues paraules tan antònimes, per a mi s’han agermanat, s’han fet fusió perfecte. T’odii tant que no em sabrà greu si m’odies tu a mi. D’aquesta manera tindrem un sentiment compartit. Potser només t’odii avui, i per això t’ho escric ara. Només vull que sàpigues que si per a tu he significat alguna cosa, quan llegeixis això, també m’odiaràs i aleshores sabràs que m’has estimat. Des de la llunyania m'enfotré de tu, satisfeta, m’allunyaré i tu ho veuràs. Em cridaràs i tal vegada m’insultaràs. En aquell instant em sentiré plena, viva, enfortida, ja no voldré res més de tu. Te n’hauràs adonat del que no tens i per això ara ja no et vull. Plora, enrabia’t, crida...com més esperonis més goig sentiré. Tot el que treguis de dintre teu farà estona que estava tancat i ara ha explotat, però en fúria. Al principi era dolç, noble, ara és amarg, ferotge. És el legat de tot el que sents per mi. Per molt que em maleeixis jo et maleesc més, la fúria que dus dins tu és tota meva, és per a mi. Agenolla’t, suplica’m...no et vull!
Em mires, t’odii.
Em parles, t’odii.
Em penses, t’odii.
M’estimes...t’odii.
Sents rancor? Jo el sent magnificat.
Acosta’t, jo m’alluny.
Parla’m, jo call.
No entens el que et dic?
Ara em cerques? Ara ja no em trobaràs!
Ara em desitges? Ara ja no em tendràs!
Ara em vols per a tu? Ara ja no seré mai teva!
Et condemn a viure dins l’oblit absolut, dins l’ensopiment més enfoscat, dins la desesperació més desesperant.

I va trobar que tot plegat li havia quedat bé i fent un gest d'aprovació, li va posar títol i ho va desar dins d'una carpeta, i es va sentir orgullosa d'ella mateixa. I va pensar que era cert el que li havia dit la seva amiga, que, al cap i a la fi, no era tant dolent això d'escriure.