divendres, 14 de març de 2008

Dependència


Som com dos amants amagats, tèrbols, allunyats de tot ser amb dos dits de seny. Però ens agrada. Dependència benigna. Ens sentim lligades i protegides, confioses que ningú mai no desvetllarà els nostres secrets. És una confiança cega, que potser cap de les dues no tindrem amb ningú més. No puc deixar-la, és el primer que tenc, i el darrer que em queda. Dins d’ella es troba la meva essència, el meu alè vital.

Necessitat tal vegada seria l’adjectiu més idoni per aquesta relació, necessitat. Com una droga es va escampant per cada batec del meu cos, per cada encletxa. S’apropia de mi, i al contrari d’una droga, no em mata, sinó que m’estimula, em vitalitza. Una dosi d’oxigen, d’arbitrarietat, de llibertat és el que necessit cada dia. Una dosi d’expressió lliure.

La meva ment extreu del cap pensaments inequívocs i paraules properes a la realitat que vull transmetre. El meu cervell pensa a un ritme més alt que el ritme en què les meves mans poden escriure en aquestes condicions. Però tot el meu cos és envaït per una sensació estranya en el meu estat: tenc la necessitat d’escriure. Des del primer moment que el meu peu trepitja el terra per a començar de zero un nou dia, el meu cap pren consciència de la meva capacitat de pensar i d’escriure i com un formigueig em cala fort. Tenc la necessitat d’escriure tot el que sent, tot el que pens i tot el que seria capaç de sentir si m’aturàs a pensar sols uns instants. I escric, rellegeixo les línies que sense cap esforç els meus dits han confeccionat i em plau, m’agrada. Sols la sensació que tenc quan pens que sóc capaç de reflectir damunt un paper tot el que sent, em reconforta i m’esperança. Potser no sigui capaç de dir-ho en veu alta, ni tan sols xiuxiuejant, però ho puc escriure, ho puc testimoniar. Sense cap intenció que l’altra gent ho llegeixi, sinó pel simple fet que les meves cabòries poden sortir de dins mi i no quedar-se solament en un racó del meu cap engrillonades; el paper n’és testimoni directe. Diuen que quan es comparteix un sentiment amb algú o amb alguna cosa, deixa de restar sol.

Em plau saber que sempre que vulgui ella estarà allí, que jo tenc la clau de la seva vida i de la seva mort, que respira quan jo escric, i que ho deixa de fer quan jo m’aturo. I aleshores quan llegeixo el que ha sortit de la meva ment, la llegeixo a ella i em satisfà. Consonància, concordança, no molta coherència, però això sí, molt de sentiment. És el primer que li demano quan parla per mi.

Estic a l'espera de la força que ella em dóna per a aixecar-me de nou, sabent que ella sempre hi serà per complaure’m i jo sempre hi seré per donar-li la vida.

L'escriptura i jo som com dos amants amagats, tèrbols, allunyats de tot ser amb dos dits de seny.

2 comentaris:

jocavi ha dit...

Com ho saps,escriure es la millor terapia d; avui en dia, la millor expressio del que sents i a l'hora es una automedicacio per la nostra salut i la dels altres, perquevulguis o no a la resta ajuda el que dius, i si, es veritat que es un acte egoista i de satisfaccio personal, com si tinguessim aquesta necessitat de mirarnos al nostre malic constantment, pero aquesta vanitat benevola, ens cal per ser una mica mes fort/es, jo faig lo mateix, i si vols et convdo a llegir el meu blog i en especial el de " te pasa?leo.lee"
elcallejondelasletras.blogspot.com
salutacions

mar ha dit...

Em sento identificadaamb les teves paraules: ...potser no sigui capaç de dir-ho en veu alta, ni tan sols xiuxiuejant... només per treure les cabòries i alliberar-les... molt de sentiment...
Tant se val si ho llegeix algú o no ...
Jo ja ho he escrit...
Una abraçada