dijous, 13 de març de 2008

Cabòries

Dur a la pràctica els meus somnis més tendres, més plens d’innocència, d’erotisme contingut, uns somnis que es repeteixen en les agulles del temps. El meu cap t’imagina, et posa veu i et fa moure, d’una manera senzilla, agradable, així com ets tu, ni més ni menys. T’apropa a mi i et fa pronunciar aquelles paraules que mataria, lluitaria malgrat m’hagués de suposar suor i llàgrimes,perquè em diguessis. Unes paraules que en pronunciar-les no em fes falta res més, per a mi podria arribar l’hora del judici final, l’hora d’enviar-me a les tenebres o als núvols,però assaboriria aquest moment i amb un somriure a la cara me n’enfotria perquè ja ningú, ni el més cruel infern ni el cel més amable, em podria robar. Ja m’hauries dit aquelles paraules que jo guardaria en el llibre dels meus records,unes paraules daurades sobre unes tapes de pell. Elles serien el començament de la meva vida, per això les posaria al principi. I què curiós...una vida que només s’hauria reduït a aquells mots, ni un abans ni un després perquè de segur que l’infern ja m’hauria engolit i empassat fins a l’interior de les seves entranyes. Un infern que no es pot comparar ni poc ni gens amb l’infern viscut abans de dir-me aquells quatre mots a cau d’orella.



Aquell infern era més temible que qualsevol altre, perquè era un infern en vida. No hi ha res pitjor que alenar i sentir-te podrida per dintre, enterrada dins del teu propi sot, sense aixopluc,sense ànima. Dues paraules que malgrat morta, m’haurien donat la vida, me l’haurien tornada, l’haurien rescatada de dins d’aquell calaix tancat amb pany i clau. M’haurien fet plorar, somriure, pensar i respirar de nou. Potser després de sentir-te hauria parlat, o potser no...potser t’hagués acaronat i molt possiblement hagués deixat reposar el meus llavis,aleshores vius, damunt dels teus. No hagués fet falta res més. Amb això la meva ànima s’hauria forjat amb la teva, fins a formar un sol esperit. Llavors hauries entès tot el que et volia dir, hauries entès tot el que hauria callat. S’aturaria el temps, i si no ho fes, l’aturaríem nosaltres, perquè junts ja no hi hauria res impossible, cap temença, cap paraula empresonada i sola. Després de besar-nos ens miraríem als ulls i sense parlar ens diríem t’estim, una única paraula que n’englobaria moltes, una única paraula que englobaria frases eternes. Et miraria volent-me quedar amb l’escalfor dels teus ulls, amb la brillantor de la teva pell, amb el so de la teva respiració, amb el so del silenci, un so gratuït, una música dolça que es sent quan les boques resten closes i únicament parlen els cors. Seria un moment dolcíssim que ni tan sols el llamp més tronador podria desfer. Seria el discurs immutable dels amants.


Uns amants plens de goig. Plens de sentiments aleshores alliberats, desenterrats, aixecats del llit de son en el qual reposaven. Un llit amarg, sense flassades, despullat de l’alegria que li pertoca. Un llit que havia estat ocupat per dues ànimes perdudes dins d’un camí mal traçat. Però tot això ja hauria acabat, aquesta tortarella de camí s’hauria convertit en una ruta ben senyalitzada que ens hauria apropat, ens hauria dut a l’oasi. Un lloc d’aigua clara i cristal·lina, on la blavor dels teus ulls s’hi veiés reflectida, on color i aigua fossin una sola cosa. Llavors, només em caldria mirar l’aigua per veure’t, només em caldria tancar els ulls per sentir-te i respirar per tenir-te dintre, com si tot l’aire que m’envoltàs fos una part de tu. Però llavors em sabria greu, perquè respirar significar agafar aire i expulsar-lo. Jo no voldria, no et voldria deixar anar, agafaria aire i no el voldria amollar. Em resignaria a viure, però tu no ho voldries. Apareixeries darrera meu per ajudar-me, jo sense veure’t et notaria, notaria el teu alè al meu clotell.

Ansietat, potser fos la paraula que sentiria, ansietat per veure’t, com si aquell gest de girar-me cap a tu no tengués fi. Aquests instants que duraria el moviment, es farien eterns, serien el meu calvari, la meva angúnia, la meva història interminable. Però quan et veiés, tot hauria passat, tu m’ho hauries fet espassar. Et veuria i tot el meu món es reduiria a tu, un món on jo no hi seria inclosa, perquè seria teu. Cara a cara em somriuries i jo et miraria el somriure com si me’l volgués fer meu, com si tengués gelosia de l’aire que l’envolta. Un aire que compartiríem els dos, un aire que viuria amb nosaltres i defalliria en morir-nos. Després del teu somriure vendria el meu. Un somriure res comparable amb el meu somriure interior, molt més gran, molt més arrelat, molt més dolç. Llavors en aproparíem amb les cames tremoloses, intentant no fer cap pas en fals, però segurs de que si ho féssim, ens agafaríem abans de caure a terra. Una abraçada il·limitada, infinita, on els braços no fessin més que de pont entre les dues ànimes. Llàgrimes, unes gotes d’aigua i sal ens caurien galtes avall,sense poder aturar-les, baixarien com si volguessin arribar fins a terra i allà seguir el curs de l’aigua fins al mar. Les teves i les meves llàgrimes juntes s’endinsarien fins al cor de la Mediterrània, entrellaçades, juganeres. El nostre legat hauria arribat fins on la mà de l’home és incapaç d’arribar.


Però això tot és un somni, una esperança desguarnida, un núvol d’estiu que passa i no es queda a contemplar el que té a sota,un condicional impossible,Com aquell somni que, en acabar-se, et deixa una ferida al pit, un buit al cor. Vols tornar-te dormir per continuar somiant, per continuar vivint, per continuar alenant. Però saps positivament que malgrat ho aconsegueixis, el somni no tornarà, com aquella ona que fuig de la platja mar endins, o com aquells ocells que deixen la terra per anar-se’n a una altra. I no torna. Només, en els millors dels casos, el pots guardar dins d’un racó confós de la teva memòria. Un racó negre,boirós, que es va tornant petit a mesura que s’esmicola la teva vida. Primer de tot, el recordes i si per a tu ha significat tant, l’encaixones i el guardes eternament.

3 comentaris:

Catalina ha dit...

Profund.

Anònim ha dit...

jeje, ja ho he pillat...
CaTi

Víctor ha dit...

Me sona això!