dijous, 1 de març del 2012

Per primera vegada

Recordo aquella conversa de cafè, després d’un matí d’estiu. Em digueres que no ho havies fet mai i que creies que era una de les coses que no arribaries a fer, perquè fins a aquell moment mai no t’ho havies plantejat, però que ara ho necessitaves. Amb un gest de complicitat, et vaig mirar de fit a fit, sense gosar jutjar-te, sense voler ser jo qui t'hagués fet obrir els ulls. Però inevitablement ho vaig ser. Jo ja feia anys que ho sabia i que ho feia amb naturalitat, perquè era una part (una de tantes) de mi. Em vares creure (jo tenia la sensació que, en aquell instant, t’hagués fet creure qualsevol cosa). Un altre cafè, vares demanar. Jo et vaig dir que algun dia hauríem de sortir del bar. Vares riure. En el fons sabia que et feia por, molta: tenies por de trobar-te a tu mateixa.

La vida, però, és un joc constant entre trobar-se i perdre’s. 

Vàrem sortir del bar. Per què no jugam a perdre’ns? Em vares dir. I vàrem començar a caminar per aquella ciutat tan coneguda i, alhora, tan inhòspita. Jo no feia res més que seguir-te. A mesura que passaven les hores, els carrerons canviaven de color fins que el negre ho va eclipsar tot. T’havies assegut en un banc de fusta i jo em vaig seure al teu costat. T’acompanyo a casa? Vaig demanar-te. I vàrem començar a caminar en direcció al teu barri. Quan érem al teu portal em vares mirar amb angoixa, suplicant-me que pujàs amb tu, però no ho vaig fer. Jo sabia que només podies fer-ho tu, que jo destorbaria. Vaig somriure, et vaig acaronar el braç i, sense dir res més, vaig enfilar el camí cap a casa.

Ara, després d’anys, segudes a la mateixa terrassa del mateix cafè, m’expliques que aquell dia, després que jo me n'anàs, vares obrir la porta de casa i totes les teves pors varen entrar dintre, amb tu. Però ho necessitaves i ho vares fer. Després vares llegir el que havies escrit i vares trobar que tot plegat t’havia quedat bé, i fent un gest d'aprovació, li vares posar títol, ho vares desar dins d'una carpeta, i et vares sentir orgullosa de tu mateixa. Llavors vares pensar en mi; era cert el que t’havia dit: al cap i a la fi, no era tan inútil això d'escriure.

3 comentaris:

Sergi ha dit...

D'inútil no en té res. Quina gran vàlvula d'escapament. Tenir blog és útil, encara que no puguem escriure amb tota llibertat, però per desfer-nos de certes coses disposem de molts altres formats. Bon consell aquest de convèncer algú per escriure. Tot i que penso que tampoc no està fet per tothom.

Per cert, no sé si t'ho he dit, però ara que ja fa uns dies que et veig publicar seguit, et diré que m'alegro molt de tornar-te a llegir, i que espero que no perdis les ganes de seguir per aquí. Adient que t'ho digui ara amb la temàtica del post, oi?

El tacte de les paraules ha dit...

Xexu,
Ara em deu haver pegat l'època creativa...serà qüestió d'aprofitar-la! ;)

Jo m'alegro molt que sempre hi siguis i dediquis uns minuts del teu temps a 'llegir-me'. Sincerament, gràcies.

Set de Març ha dit...

G E N I A L