divendres, 9 de maig del 2008

Confessors


Te’m fas present quan no et correspondria, la teva imatge és un reducte de mi, que se m’aferra i s’escampa. I no sabria descriure el que sent, si no fos per la necessitat que tenc de desxifrar-ho.
Abaixo les escales, d’una a una, amb una bossa carregada d’instants minúsculs que s’acumulen com la sal s’acumula al fons d’un tassó d’aigua. Espitjo el botó de l’ascensor que m’allunya de tu i em poso a pensar de manera compulsiva. Com un tren exprés que viatja sense destí ni maquinista, sense fre. Entro dins l’ascensor i encara noto als meus llavis, el gust dels teus, m’oloro tota i m’entra dins la dolça sensació de tu, que em dura fins que l’ascensor em treu dels meus pensaments, amb un cop sec. Torno a la realitat i se m’accelera el cor quan pens en pretèrit.

El camí fins al cotxe sempre se’m fa etern. Les meves passes pareix que saben que camino en direcció contrària i que m’erro a cada pas. En canvi jo dictamino les meves accions fent-me veure la direcció que ha de seguir tot. I vulguis o no, la mitja hora que dura el camí, se’m fa petita, minúscula, al cap i a la fi, la carretera s’ha convertit amb la meva confessora, amb la meva lleial companya de viatge. Engego la ràdio, sempre l’engego, encara que sé, que de les 10 cançons que poden posar, tal vegada no n’escolti cap de sencera, sols frases aïllades. Perquè em passo el viatge com una màquina absent, pensant sense veu, tot i que el petit habitacle minúscul sols és governat per mi, entès per mi, confessat per mi. Només desig que el cotxe em guardi els secrets, que sigui capaç de resguardar totes les paraules que ha sentit, sobretot quan no dic res, quan m’empasso la solitud jo tota sola.

I vulguis o no, hem fet un pacte. Jo li conto tot i ell em fa de pont; em comunica de mi a mi mateixa, tot i que la majoria de vegades no senyalitzi bé el camí, m’erri, em confongui i, inevitablement, m’espanti.

13 comentaris:

res ha dit...

molt bona foto
bon escrit
salut!!

El tacte de les paraules ha dit...

Mq, gràcies. Benvingut/da!

Joana ha dit...

El que passa dins del cotxe, no surt del cotxe.

Barbollaire ha dit...

A ca teva, les paraules no tan sols tenen tacte...
També tenen so... I música... I aromes... I textures...

També he trobat sabors i colors...

Fins i tot silencis.

Casa teva és preciosa!

Amb el teu permís, deixaré una drecera a casa per no perdrem quan torni.

Moltíssimes gràcies per passar per casa. Torna quan vulguis, les portes sempre son obertes.

Amb el teu permís et deixo un petonet dolç
;¬)*

novesflors ha dit...

Sí, un bon post escrit amb tacte...

El tacte de les paraules ha dit...

Joana, benvinguda. El meu cotxe em guarda molt bé els secrets...

Barbollaire, tot un gust haver passat per casa teva, com també el teu comentari. Moltíssimes gràcies a tu. Jo també et posaré a casa ;). Un altre petonet per a tu!

Noves flors, gràcies. Aquesta ja és casa teva :)

L'Aprenenta ha dit...

La veritat: ESCRIUS MOLT BÉ. T'acabo de descobrir, i m'agrada el que he trobat.

El tacte de les paraules ha dit...

L'aprenenta, benvinguda!. Gràcies, de veres. Si no et sap greu, passaré de tant en tant pel teu diari i el linkaré aquí, per a no perdre'm.

Una besada

Josep B. ha dit...

Hola, tens una cosa al meu bloc per a tu.

El tacte de les paraules ha dit...

Hola skorbuto, moltíssimes gràcies, de veres! M'ha fet molta d'il·lusió, és el meu primer premi :) Ni sé molt bé com va tot això! Gràcies de nou. Una besada.

Anònim ha dit...

Això arriba eh i molt, tant que no sé que dir a part que és impressionant...

digue'm ariadna ha dit...

... Suposo que tots necessitem sovint un pont, una mena de passarel.la, que ens uneixi a nosaltres amb nosaltres mateixos, que sigui boca i orella, pensament i paraula, pas i barana... m'ha agradat molt...

El tacte de les paraules ha dit...

Cesc, moltes gràcies, ja ho has dit tot :)

Digue'm ariadna, sí, jo almenys necessit aquest pont i el faig servir sovint, supòs que depèn de cada persona també.

Una besada