dijous, 22 de maig de 2008

Cocodril


Me n’he anat a dormir amb un nus a l’estómac, desequilibrada, com la taula que té una cama més curta que les altres. Les seves paraules em ressonen i m’eixorden, d’una manera clara, amb tots els fonemes, totes les pauses, tots els entrebancs. M’he desvestit, em pesava la roba, un pes que no comprenia, un pes que fins aleshores no havia sentit. He deixat tranquil·lament la roba damunt de la cadira, impassible, l’he estesa, perquè no s’arrugués i llavors he pensat que tal vegada era jo la pansida per dintre, que m’havien fet una arruga i que, o poc o molt, l’havia de tornar a planxar. M’he assegut al llit, amb les cames a fora i les seves paraules em seguien retronant, de cada vegada més, dins del cervell. Llavors m’he demanat si també ho feien dins del cor. M’ha ferit el cor, o simplement m’ha ferit el cervell, la consciència? Un cartutx. M’ha llançat un cartutx, dirigit al cap, on la majoria de perdigons si han reunit, però, i al cor? N’hi ha ferit cap? La paret blanca de la meva habitació no respon a les meves preguntes i fins i tot sent com s’hi estavellen i em reboten, i em reboten fort, amb fúria. La finestra estava oberta, no feia calor, tampoc no feia fred. He decidit dormir així, amb les finestres obertes, el cervell obert de pinte en ample, i el cor, a mitges tintes. He pensat que tal vegada em picaria un mosquit, però sincerament, no era allò que em preocupava per a posar-me a muntar una estratègia per si algun xupador de sang nat, en un moment de gana, li feia el pes venir a tastar-me. I m’he estirat al llit, he agafat el llençol blanc, net i polit i me l’he tirat a sobre.

He pensat que tal vegada així dormiria millor. Volia dormir tapada, guarnida, protegida, sense mosquits i sense cervells oberts, sense res al descobert que em pogués ferir, sense la incontinència de voler somiar i que en despertar tot haguera estat un somni, imaginatiu i ferotge, però un somni. A desgrat, he tancat els ulls quasi sense adonar-me’n i m’he dit a mi mateixa que els somnis vénen i se’n van, tot comença i tot acaba i que, molt possiblement, allò era el millor. Però tot i així, un gust amarg i aspre em recorria la gola i s’escampava, pujava i baixava, al cervell, als peus, a la punta dels dits… llavors m’he imaginat una ficció on jo n’era la protagonista indiscutible, al cap i a la fi, sóc la protagonista indiscutible de la meva vida. He pensat que el guió era una mica patètic, digne de qualsevol principiant que no sap on té la mà dreta, ni quina és la cadira de director, però dirigeix, amb major o menor traça, però dirigeix. I allà dins, dins de la seva composició jo m’hi trobava. Enmig de l’escenari, intentant interpretar el paper, on tantes emocions s’hi fonien, on no bastava un simple llum per il·luminar l’escena. Instants després m’he vist en cartellera amb un títol del tot suggerent: JO. Efectivament, actriu primera i secundària, doblador, extra, càmera…tot, jo. I m’he imaginat amb un vestit blanc de cap a peus, a sota del JO. I gent, gent fent cua, esperant l’estrena, comprant bitllets, esperant recompensa. I a mesura que la gent entrava, es desfeia, s’evaporava. Res, un gran no-res a la porta de l’entrada del film. I jo allí, enmig de tot o enmig de res, sola, amb el vestit blanc, amb silenci, amb el so de l’efímer i amb la respiració d’un no, tatuat a ran de pell. He obert els ulls i he mirat el rellotge, feia ni 30 minuts que m’havia estirat al llit i no havia dormit gens. M’he girat, m’he agafat les mans i me les he posades sota la cara, davall del coixí. Cada tres hores m’he despert mirant el rellotge, com si aquest tengués la clau del laberint, com si sabés que l’única sortida era el temps. I per dintre seguia igual de bé, o de malament, igual que hores abans, amb un gran JO pintat enmig del front.

Aquest pic he sentit arribar el pare i aquesta vegada no m’ha fet falta mirar el rellotge. Eren les set i mitja. Feia estona que no passava una nit així. M’he aixecat a les deu i mitja; el pare berenava a la taula de la cuina i m’he preparat el de sempre: un tassó de llet amb nesquik, i l’he remenat poc, a diferència dels altres dies. El grumons d’aquella textura marró no es fonien i me’ls he empassat tots d’un glop, amb aparent valentia. Llavors he pensat en la poesia, he anat a la meva habitació i he agafat el llibre de poesia que regalaven aquell dia màgic al Teatre Principal. He obert el llibre i he llegit per a mi, el poema que no sé per què, tenia dins del cap en aquells moments: Robaré aigua a la pluja, llum a la llum i foc al foc/ Jo ja tenc la cabana, cocodril.

I tal vegada el tenia dins del cap, perquè el dia que la poeta el recitava, la gent quan el va sentir, va esclafir a riure i jo no el vaig comprendre. Vaig pensar que tal vegada era pel poc trajecte que duia a l’esquena i que això devia fer referència a alguna escena de pel·lícula, alguns dibuixos, o a alguna cosa que la majoria de gent del teatre va relacionar. Però jo no el vaig comprendre; el darrer tros, el del cocodril. I no vaig demanar que m’ho desxifressin. Encara ara intent trobar-li la gràcia. Perquè creu-t’ho, a mi també m'agradaria riure.

10 comentaris:

mq ha dit...

aquesta situació és terriblement estressant…
-robaré aigua a la pluja, llum a la llum i foc al foc.
jo ja tinc la cabana,
cocodril.-
ha vegades la gent riu sense cap motiu
es contagia d’algú.
salut!!

mq ha dit...

tal vegada
cocodril
salut!!

novesflors ha dit...

Molts de nosaltres, o alguns de nosaltres, crec, ens hem sentit de vegades protagonistes d'una nit com la que relates. Tant de bo no ens falte aigua de pluja, llum de la llum i foc del foc en la nostra cabana o, almenys,que no ens falten les forces per obtenir-ho.

L'Aprenenta ha dit...

Jo no fa pas massa dies que vaig tenir unes quantes nits com aquesta...tranquila, avui dormiràs bé.

ariannaincnossos ha dit...

de la mateixa manera que hi ha vegades que no entenem les coses que tothom sembla entendre, podem entendre coses que ningú més no copsa. Em sembla que he entès el que vol dir aquest fragment de poema, però a mi tampoc no em fa cap gràcia!
Qui ha disparat cartutxos contra el teu cap? Haurem d'anar a buscar-lo i trencar-li les cames
M'ha agradat el teu blog, aniré passant-me per aquí

Cesc ha dit...

Mira et dic nanit per a que aquesta nit puguis dormir com cal, dormir bé és un dels millors regals i ho notes sobretot quan no ho has pogut fer bé això de dormir! La foto del cocodril una passada jeje

XeXu ha dit...

Jo tampoc entenc el poema, si et serveix de consol. Espero que a aquestes hores estiguis fent nones, i que la nit d'ahir no sigui més que un mal record.

digue'm ariadna ha dit...

... Hi ha nits on sembla com si les imatges acumulades rere les retines es projectessin en una mena de tonalitat fosforescent amb tocs de pel.lícula expressionista, on tot torna, es desdibuixa i es torna a dibuixar, per més que premis fort els ulls i vulguis dormir. Nits on voldries entendre allò que no entens, desxifrar allò que no saps, i que, en el fons, desitjaries poder sentir com neix i surt aquella rialla viva i sobtada que donaria frescor i lleugeresa a tot el que et rosega... Em sap greu, però no en sé de cocodrils..

El tacte de les paraules ha dit...

Gràcies a tots per intentar ajudar-me a desxifrar el poema...

Com bé ha dit digue'm ariadna, hi ha nits indesxifrables, però d'aquestes me'n queden poques, ara les nits ja són millors, ja es barrejen amb rialles...

Que passeu molt bona nit.

Joana ha dit...

déu ni dó quina nit! Per sort si ja s'ha acabat, enhorabona