dimarts, 1 d’abril de 2008

Silencis plens


Contemplaves la mar…no hi havia ningú més. Vaig arribar tard i et vaig veure que seies damunt d’una tovallola de color vermell, aquella que jo t’havia regalat el dia que complires 16 anys i tu m’havies dit “vermella, como no, no podia ser altre color”. Anava caminant cap allà on et trobaves i com més m’acostava, més podia distingir els teus cabells lluents i la teva camiseta blava, aquella que un dia em digueres que tant t’agrada perquè te l’havia portada el teu oncle del Marroc. Em record que afegires: “no és que el meu oncle sigui marroquí, sinó que va viatjar al Marroc”. Jo duia unes avarques blanques que m’havia comprat l’estiu passat a Menorca i me les vaig llevar quan vaig començar a caminar per l’arena. Em vaig deturar un moment rere teu i em vaig imaginar l’escena d’una d’aquelles pel·lícules romanticotes que tant ens agradava mirar, i llavors vaig esclafir. Tu no em vares sentir, l’aire venia de la mar. Vaig pensar que feia goig mirar-te, paraves esment, et submergies dins de la natura que comparties sense jo i llavors em vaig posar una mica gelosa de tot plegat, i quan ho vaig fer, encara vaig riure més. Quan vaig esser a la teva alçada, vaig veure que m’havies deixat lloc a la tovallola, i em vaig seure vora teu, sense mirar-te. Tu, sense mirar-me, vares fer un gest d’aprovació i vares tancar els ulls, intentant impregnar-te de tota la màgia subtil d’aquell moment. No feia falta dir res. Miràvem allà on s’acabava la blavor de l’aigua, i ens ho dèiem tot. Vaig mirar-te i tu, que tenies els ulls clucs, ho vares notar i un petit grau de vermellor et va pujar a les galtes. Aleshores vares fer aquell somriure maliciós que tant m’agradava observar.

Miràvem la mar, però era com si ens miràssim a nosaltres, mútuament. La mar reflectia els nostres cossos immòbils, amarats de sal. L’aigua, juganera, venia a banyar-nos els peus i era com si se’n dugués un tros de nosaltres en cada tacte. Compartia els nostres secrets, els agafava i se’ls emportava, ens feia pessigolles. De cop, un aire suau i còmplice em va portar el teu aroma, barrejat amb olor de mar i vaig alenar fort i l’aire em va arribar fins a dins, fins al fons, on tot comença. Em vares agafar la mà i no vares dir res. Sabies com de molt m’agradava restar en silenci, sense parlar. Em record que un dia em digueres que era una de les coses que t’agradaven de mi, que era capaç de no dir res durant hores i que amb el meu silenci era capaç de dir-t’ho tot. No m’esforçava en treure temes banals ja que el no parlar no m’incomodava, sinó el contrari, em feia sentir calentor i amor, confiança i seguretat, i és que només amb unes poques persones comptades, pots estar hores sense parlar, sense sentir-te incòmode o molesta.

I allí érem, contemplant-ho tot, el sol que es ponia d’una manera dolça i lenta, rere la mar. I em vares estrènyer més fort la mà, com si aquell gest significàs que no em deixaries escapar, que no volies que me n’anés. Aquell tacte teu em feia esborrar tots els interrogants, em feia sentir segura, com si ho pogués controlar tot. Vaig agafar amb l’altra mà, la teva, que va quedar enmig de les dues meves i vaig notar com sense dir res, em donaves les gràcies per haver-ho fet. Al fons, sabia que també et feia sentir el mateix que em feies sentir tu a mi.
De sobte, vares fer allò que jo et vaig dir una vegada que m’agradava tant de tu…et vares acostar a la meva orella, molt a poc a poc, sense pressa i amb una veu que quasi fregava l’imperceptible em feres una pregunta i molt a poc a poc també, te’m vares quedar mirant als ulls, cara a cara. Jo, amb una ganyota burleta i juganera, et vaig dir que no amb el cap. Tu, amb un somriure als llavis, t’anaves acostant de mica en mica, lentíssimament als meus llavis fins que l’oratge de la platja quasi no passava entre els teus i els meus, i llavors, quan pareixia que ja no es podia tornar enrere, vares canviar de direcció i et vares dirigir altre cop cap a la meva orella. Em feres la mateixa pregunta i remarcares amb força la paraula TU.

I vares fer aquell somriure preciós, malèvol i benèvol alhora, juganer, dolç…i com que m’encantava jugar amb tu, et vaig respondre que no, que necessitava que t’acostassis una altra vegada a la meva orella i m’ho tornassis a demanar...

I vares riure d’una manera sincera, com sempre, i el renou del teu riure es va barrejar amb el renou de les ones i del vent, amb la remor de les aigües. Et vaig dir que no era broma, que no sé per què reies, però al fons, jo tampoc no em podia aguantar el riure. Aleshores et vares acostar al meu cos fins a tal punt que no hauria aconseguit distingir-nos i ens vàrem besar, d’una manera delicada i suau, sense frissar, intentant perfilar cada plec dels llavis, cada racó, cada corba…i el temps es va deturar en aquella besada i el món va tornar no-res, volàtil i efímer.

I va ser aquí quan em digueres que ja t'havia donat una resposta convincent i clara a la pregunta que m’havies fet, que no faltava dir res més, que al cap i a la fi, les paraules se les enduu el vent.

5 comentaris:

Somiant la lluna... ha dit...

Quin escrit més bonic! M'has fet venir ganes d'anar a la platja amb un àngel ;) Sort que les teves paraules no se les ha endut el vent

El tacte de les paraules ha dit...

Somiant la lluna: moltes gràcies!

Cesc ha dit...

Ostres quin escrit, m'enkanta em transmet i em fa viure-hi i tot...

El tacte de les paraules ha dit...

Hola cesc, si et transmet i et fa viure, he aconseguit el que cercava ;)

Bàrbara ha dit...

Les meves paraules no poden definir el que les teves em fan sentir. T'estim