El tacte de les paraules

T'abandono

2011-12-22T16:44:00.000+01:00

T'abandono sovint
i t'aboco al buit de la tristesa,
et faig tan entotsolada com jo,
a tu, trista i grisa imatge
que calladament,
sempre m'acompanyes.

T'abandono sovint i em lliuro
a altres plaers frívols i efímers
que em fan pensar que no et necessito
quan sé que no és així.

Et canvio per esperança
i et relego als moments d'angoixa
i de solitud.

Et prostitueixo sense remordiments,
t'utilitzo en veu alta,
t'absorbeixo la dignitat.

Només t'enyoro quan la totsolesa em desperta
de matinada,
i em fa agafar aquell llibre que vaig comprar
per no oblidar-te
quan t'oblido.

Apocalipsi

2011-09-04T16:19:00.001+02:00

Avui fa dia d'apocalipsi.
M'agrada la pluja d'estiu.
El cel de mil colors.
La mar lluenta.

Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida vençuda pels anys.
M'agrada la humitat de la terra
I l'aire fresc d'olor d'aigua.

Avui fa dia d'apocalipsi.
De vida cansada i de món obsolet.
M'agrada l'olor de final
que desprèn la novetat.

M'agrada la sensació de quietud
i la finitud de l'univers.
M'agrada saber que s'acaba,
Que sabem on és el final.

Avui és el dia del meu apocalipsi,
aquell que sempre continua,
que no s'acaba mai.

S'estimaven

2011-08-08T16:29:00.001+02:00

Caminaven a la vorera de l'ombra,
on el sol els escalfava els cabells
tendres, plens de joventut.

La sang se'ls omplia de quimeres
mentre s'amagaven entre els arbres,
enmig de verdors i de rialles.

Varen saber que la vida, de vegades,
et codemna a ser feliç i que el camí
és ple de flors i carícies.

S'estimaven, cansadament,
després dels anys i les caminades.
Ara la verdor ja no era verda
i caminaven per l'ombra,
perquè els ossos eren vells
i el sol massa jove.

Oprimides

2011-07-12T10:57:00.001+02:00

Mai no vares veure't capaç de congelar la calor
dins el termòstat que guardaves amb angúnia.
                                        dins les teves mans de ca de bou.

No vares gosar esmerçar-les amb els anys
pocs i molts, serens i cridassers.
                                         dins els anys mancats de pedra

No pogueres esculpir, maó rere maó
la vida que tengueres.
   dins la terra que et veié edificar-te

No vares poder creure't mai
serventa i esclava de tu mateixa
                                          dins el rol que t'enterrà.

Ara supliques que l'amargor et deixi llegir un llibre
o tocar algunes tecles del teu piano.
Però no pots.
Tens els ulls massa castigats pels anys.

No desitges res, és inútil, et conformes que els teu fills
tenguin i siguin tot allò que
ni vares tenir
ni et varen deixar ser.

Entrevista TVMallorca

2011-07-12T10:10:00.000+02:00

http://www.rtvmallorca.cat/#noticies/18128

http://dai.ly/nZs9CL (copia'l i engaxa'l al navegador)

Aquests són els enllaços de l'entrevista que va sortir als informatius de TVMallorca, esperem que la cadena no tanqui i segueixi fent tan bona feina com fins ara.

Entrevista IB3

2011-07-01T22:39:00.001+02:00

El tacte de les paraules ha guanyat el segon premi del Concurs de blogs de la Universitat de les Illes Balears, amb la menció del jurat.

Aquesta és la mini entrevista que m'han fet a IB3

http://www.megaupload.com/?d=60A6EAWB

Blau

2011-05-18T12:41:00.001+02:00

Mai no recordo de quin color són
els teus ulls cels color de sol.
Se m'escapa la fesomia que intent copsar
tantes vegades, sense voler.
No m'agrada, marçal,
oblidar els teus ulls
i el teu cap
i el teu cul.

Sense fesomia,
el teu color verd d'ulls,
em recorda com són de negres
les teves ninetes.

Sense tu,
et confons en mil ulls
que m'empresonen
l'obscuritat dels meus ulls grocs
color d'herba.

Sense saber com sóc,
no puc refer-te.
Sense saber com ets,
puc recordar-te sempre.

MMM

2011-04-10T23:31:00.001+02:00

Vaig pintar la llum de verd,
la frontera del repte.

La sang que bevies a glopades
va petrificar-se en glaç.

Aquest amor difícil
que portam
sense temença
de ser descoberts
pels anys o la desgana
és el contraban de sang
amb gotes de cel
que duim
a les batalles

Si en sabés, no hauria de manllevar paraules a Rilke per a dir-t'ho.

2011-03-23T23:39:00.000+01:00

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rainer M.Rilke

Llum

2011-03-19T16:46:00.000+01:00

La llum pintada a la paret de casa és de paper de vidre. No vaig sentir res quan m'arraconaves entre paret i cos, eixuts de tinta, amb pinzellades de llavis celverdosos. La llum que pintaves no era de lluna, ni de sol, ni de vidre, era de blanc de pinzell amb tacte suau o aspre. Tu el vares triar quan dibuixaves de colors tremolosos aquesta paret que ara m'oprimeix gràcies a tu. Perquè jo mai no vaig saber dibuixar amb traç pulcre i lent, amb persimònia silenciosa i mètodica allò que tu volies. La llum de la paret que tu dibuixares jo la vaig escriure i ara se'm clava a la pell com quan m'atrapaves en hores incendiades.

Quan te n'anares vaig aprendre a dibuixar la llum. Ara, altiva, me la miro cada dia i m'empresonen altres cossos, entre llum i paret, entre pell i tinta.

Jo també t'escric

2011-02-21T10:08:00.003+01:00

A tu. La solitud sempre em recorda la companyia; l'aigua, la set.
La veu no fa falta que mogui muntanyes;
la fe divina em recorda la misèria.
La riquesa mou el món; l'amor, l'angúnia.

La por no t'anestesia les venes;
les entranyes em fan pensar en inseguretats.
L'estranya incapacitat per fer senzill allò fàcil
és el mal que infecta la raça humana.
Humà em recorda a animal.

La desil·lusió la crees perquè vols,
la dificultat l'alimentes amb cada acte,
però, tot i així, per a mi, sempre seràs el meu ca que bava.

Res

2011-02-09T22:11:00.000+01:00

No saps què fer amb la complaença dels déus que no voldries ni per a tu mateix. Aquesta temeritat que t'ocupa les veus i els dies humits i altíssims. No t'ho penses quan menysprees aquest tot que mostres sense embuts. Perquè saps que enlloc de 'tot' és 'res'. Un res fosc que cerques als carrers amb parets de lluna, i mai no trobes, perquè ets tu, només tu.

No intentes amagar-te, perquè ja et surt sense intentar-ho. Perquè aquest res que trobes amb tu, després de tot i ,fins i tot, després de tu mateix, és un res que saps, que coneixes. Una ombra que trascendeix la foscor, que no entén de claus ni de parets ni de llunes, que l'alimenta la llum, perquè sense llum no hi ha ombra, sense tu mateix no hi ha res.

Tot

2011-02-09T21:55:00.000+01:00

No saps què fer quan saps que has de tornar enrere, que has travessat el present amb un futur que era passat. No en tens ni idea de pintar matisos de colors a parets plenes de fissures i llunes. Perquè hi ets, a la lluna de la paret pintada al costat del timbre que sempre toques per entrar. Perquè mai t'han donat la clau, no fa falta. En tens moltes de claus que no empres per a res. Aquest res que desdibuixes amb la pupil·la quan se't difumina l'ombra del sol. Perquè sol és sinònim de solitud que entra, vora la lluna i sense clau, a casa teva, a la teva insolació que amagues sota el llum que il·lumina l'entrada, perquè així et pots vendre millor, a qui t'ho regali tot: la paret i la lluna, el sol i la solitud.

Refet 1

2011-01-13T19:54:00.000+01:00

Nuclis amarats de l’essència de cossos.
Cada racó de món guarda dins ell
el secret de la seva pròpia existència
que es recicla dia a dia.

Uns instants minúsculs
que es vivifiquen en converses,
tal volta tribals, banals o intempestives.

La calentor del joc amara tota l'escena.
Tot segueix un ritme.

Cada aproximació a la veritat
és una passa en fals
que creiem inexpugnable.

La conversa erra de camí i es desfà
inconsistència radical que ens activa
i que ens agrada.

Tot és un joc on no t’hi canses de jugar.
No perds, mai no guanyes.
Seu i observa,
perquè observar és sinònim de viure.
Sols necessites que els teus ulls
es fixin en allò que normalment
no s’aturen a mirar.

Tota la boira escampada s’arreplega
i desapareix

Els teus ulls es deïfiquen
i s'emporten un altre petit secret,
una partícula minúscula,
quasi invisible.

Llavors saps que res no és gratuït,
i que tornaràs demà al mateix lloc,
a les mateixes veus,
al mateix silenci.

Versus

2010-11-22T20:12:00.000+01:00

T'estim a tu,
al vòmit incontrolable
que assaboresc,
a la foscor crònica
que m’empresona els ulls,
i a l’angoixa devoradora
que em trenca.

Perquè sabem que estimar
no és fàcil, ni gratuït, ni altruista:
ens emblanquina les entranyes.

Te n’anares

2010-11-17T19:17:00.000+01:00

Te n’anares, i jo, sense poder cridar,
vaig renunciar al destí que havíem de compartir,
sense ser-ne quasi conscients.

Te n’anares
i te’n dugueres quimeres i roba estantissa
jo, que havia renunciat a esperar res a canvi
i estenia draps i esperances.

Te n’anares
i em deixares papers i pols silenciosa
jo, que havia après a reciclar-me
i a netejar curiositats

Te n’anares
a tu,
que et sortia odi,
de les sabates.

T'agradaria

2010-10-28T19:07:00.001+02:00

T'agradaria que els teus crits ressonassin dins cervells hostils, aquells que s'amaguen dins cada mirada d'aquells que anomenes amics. La teva ira t'esclata les venes i la teva benevolença no és capaç de curar-te-les. L'odi és menjar de rata que rovegues cada dia amb més frivolitat. No sents res que no vulguis sentir. Condiciones els teus actes a la flastomada que empeny cada batec de la teva sang. Encens un foc ple d'odi per allà on passes i surts d'ell per caure en les brases, plenes de tot allò que volgueres ser. El renou condiciona les teves passes incertes i et trobes de sobte dins d'un laberint gegant, negre i atapaït d'incerteses. El teu cap ressona suïcidi i el teu cos invoca perdó. Però mai no seràs capaç de perdonar-te l'error de viure que creus que ets. Un error tan gran que el dus tatuat a la pell i que, per ocultar-lo, te la cremes constantment amb cigarrets. Vols sortir del laberint, però saps que fugir és una trampa. I agafes la mà de tot aquell que te l'ofereix. I vas a comprar mata-rates a la botiga del costat d'allò que en dius casa, perquè per a tu, aquesta és l'única sortida.

Continua cercant vida

2010-09-26T11:58:00.002+02:00

I sap que cada persona sobreviu a ella mateixa
que la mort ens converteix en humans
i que amb sang als dits es poden pintar batalles

Sap que els principis mai s'assemblen als finals
i que de principis en té farcides les mans i el fetge
cansada, tal vegada, de curar-se les ferides, de tant de defensar-los.

Sap que si s'equivoca, les parpelles se li tornen àcides
i que si rectifica se li omplen de sabates de platja i sol de mitjanit.

No entén la passivitat que trepitges a cada cantonada
ni la fugacitat que es precipita dins cada claveguera
Ni la dona que cada matí estén desesperança al patí de casa seva

No pot entendre el tacte aspre i tallant de la passivitat
i que la gent no es cansi de trepitjar vísceres humanes
No entén la bala de poder que atravessa la infantesa
ni la gelada esperança que s'equivoca

I sap que el que ella cregui o pensi és una ona a una cala innaccessible
que ningú no entén.

Dient que no, cerca la vida

2010-09-20T10:44:00.002+02:00

No ha pensat mai que el 'sí' sigui per a ella,
que els llamps de vida li cremin les mans,
que la voluntat se li acosti sense segones intencions,
que dient que no, al final sigui que sí.

No ha pensat mai que la sort s'adormi al seu costat,
que una petita flor, pugui fer estiu,
que l'alegria de vegades es propaga,
o que la seguretat es magnifica.

No creu que hi hagi veritats eternes,
ni que la il·lusió edifiqui bones intencions.

No ha pensat mai que l'altruisme faci i desfaci
sols creu que l'egoisme només desfà.

Només sap que no vol cap plural que insulti el cor,
ni cap bandera que cremi humanitat.
Sap que res és absolutament cert ni absolutament fals.
Sap que la confiança mai és cega.
Sap que qui no ho intenta és perquè no vol
i que en l'amor, de vegades només ens cal creure-hi.

Introspecció

2010-09-02T15:19:00.000+02:00

Cuinar, agafar el cotxe, passejar, parlar, convèncer, convenir, divagar, treballar, ballar, cantar, tocar, fumar, lluitar, obeir, ajudar, beure, lligar, des de respirar fins a dormir, tot bàsic, tot necessari, tot convenient, tot egoista.

De vegades pens que absolutament tot el que faig durant el dia és ignatament per egoisme. I el que és pitjor: pens que és absolutament cert. No em vesteixo el dematins, ni em vesteixen, d'això ja se n'encarrega el món. No ho faig per tu, ni per tu, ni per tu...és ell qui m'ha vestit així. De tant en tant, però, quan tenc calor, em poso la jaqueta
per pur i simple egoisme.

Potser pensar ens fa més lliures, però tal vegada també, més egoistes.

Recules

2010-01-12T22:26:00.000+01:00

De vegades, veus més que mai que un gest justifica tota una vida.

T’adones que en aquell precís instant en què la darrera paraula et va sortir de la boca, ja suplicaves recular fins a l’inici de tot. I t’adones que massa vegades has pensat recular a la teva vida. Com quan t’acabes de menjar aquell gelat de xocolata, a les dotze del migdia, un dia de ple agost: després de la darrera mossegada vols recular fins al moment en què l’home et diu el preu d’allò que et menjaràs amb tanta ànsia.
T’adones, de fet ho saps de quasi sempre, que recular és impossible, que és impossible desfer tot allò que ha passat, cada paraula dita, cada gest, cada to de veu…
I realment no sents impotència, sinó certesa, almenys tens certesa d’una cosa en la teva vida: no es permet tornar enrere. I tal vegada aquesta certesa et doni seguretat. Una cosa segura i certa, almenys una. I per què demanar més?

De vegades, ho veus tot més que mai.

Demana

2010-01-04T22:25:00.000+01:00

Em demanaves paraules d'amor i no t'adonaves que ja les havia dites totes.

Em demanaves paraules de qualsevol tipus i per dins sabia que només hi ha un sol tipus de paraules.

Em demanaves fets i jo ja tenia les mans cansades d'edificar desastres.

Em demanaves mirades i no t'adonaves que plorava perquè els ulls em suplicaven un descans.

Em demanaves propòsits i jo només podia inventar-me un guió propi.

Em demanaves carícies i jo només tenia un tacte: el tacte de tot allò que no deia.

A l'aire

2009-12-22T21:58:00.000+01:00

No ho notau? És present a l’aire. A l’aire que respiram i que ens talla els llavis. No ho notau? Ho respiram, ho volem respirar, ens ho fan respirar. L’aire de Nadal, de pietat, de perdó, l’aire d’esperança i de bona nova. Quina llàstima que només passi un pic a l’any…aquest meravellós aire que ens envolta quan sortim de casa, quan anam al mercat, quan simplement passejam pel carrer…És l'aire que tothom inhala fins a l'interior més amagat. Es contagia, es propaga, s'aferra, s'ensenya, es viu. És tan meravellós que no deixa lloc a cap dubte, a cap pregunta, a cap preocupació. És simplement perfecte, tot pau i amor. I somriures, clar, molts de somriures, que no faltin.

Qui t’ha dit que la ironia no pot canviar el món…

No hi ha temps que no torn

2009-12-16T10:52:00.000+01:00

No sé per què, tal vegada no ho vull saber. No sé per què, ni què m’ha duit a tornar, a recuperar el que vaig deixar aquell 7 de desembre de 2008. Tal vegada perquè com diu la dita “no hi ha temps que no torn”. Ben mirat, he tornat quasi un any (just) després. És inevitable que durant aquest any hagi canviat, hagi evolucionat i hagi errat el camí unes quantes vegades, obligant-me a agafar-ne un de nou. També he errat les paraules. Potser no hagi sabut mantenir aquell tacte que em vaig prometre que les meves paraules no perdrien mai. Tal vegada l’han perdut més d’un cop. Potser sigui aquí per a recuperar-lo, per a recuperar el tacte que he perdut, que se m’ha perdut per indrets que desconec fins i tot jo. Ara però, no és ni el lloc ni el moment per posar-me a contar tot allò que se m’ha escapat sense voler, que he perdut sense adornar-me’n.

I potser també torni per a sentir-me més jo que mai, per a pensar i decidir cada paraula que dic. Tal vegada torni per a reafirmar-me, per a reedificar-me de nou.

Tal vegada, potser...

Comiat

2008-12-07T14:51:00.003+01:00

Fa temps que la inspiració no em visita, i és que no tenc temps material perquè em visiti. Per això, he decidit posar en pausa el blog, fins que ordeni una mica els meus dies i tengui temps per a seure’m tranquil·lament, sense presses, a escriure. No vull fer les coses frissant, m’acull a la dita que diu que ‘a poc a poc i bona lletra’, que si no es fan així, les coses no surten bé.

Vull donar les gràcies a tots aquells que m’heu anat llegint fins ara i dir que no tancaré el blog, perquè esper, quan no vagi tan carregada i no tengui tantes coses dins el cap, tornar a deixar que la inspiració em visiti i tenir temps per a deixar que em posseeixi, sense mirar el rellotge, tenint molt en compte el que digué Picasso 'la inspiració t'ha de trobar fent feina'. És precisament això, no tenc temps per a fer aquesta feina.

De nou, gràcies a tots i esper que no sigui un comiat definitiu, sinó simplement un ‘fins aviat’.

Al teu ritme

2008-11-02T09:11:00.005+01:00

Tu pronostiques les coses i les predius, tu marques el ritme que segueix tot. És com si tu en proveïssis l’alè.

En canvi jo, només puc seguir-lo. Sols faig les coses intentant acostar-me a aquella simfonia que crees just perquè existeixes.

Sols mir amb la intenció d’assajar, perquè tu vegis, quan et miri, allò més bell que he conegut. Escolt a fi de sentir alguna fonia que em recordi la teva veu. Camín amb el desig de trobar-te en una passa ferma. Bec a fi de calmar la meva set per tu. Imagín per a imaginar-me amb tu. Escric per escriure’t i respir per a omplir-me del teu aire.

Visc millor gràcies a tu, ets tu qui em marques el ritme.

Et perpetues

2008-10-22T20:43:00.000+02:00

Quan te’n vas, sempre quedes.

No te’n vas mai del tot, quedes en mi, en aquelles coses que he conegut de tu: el gust dels teus llavis, l’olor de la teva pell, la manera de mirar-me… Te’n vas i quedes. No he ni de tancar els ulls perquè em recorri de nou la sensació d’assaborir els dialectes de la teva pell. Quan te’n vas, quedes. Ningú no se’n va del tot si és recordat, ningú no s’oblida si deixa en tu la necessitat de saciar la fam que provoca, la necessitat de pair l’aliment que, a poc a poc, ha cuinat perquè tu te’l mengis.

Sempre que te’n vas, sóc com la terra en la qual t’arreles.

Sempre que te’n vas, em converteixes en aquell lloc on sempre quedes, quan no hi ets.

Somnis a dues mans

2008-10-15T19:34:00.001+02:00

A més de dormir amb tu, a més de dormir vora teu, deixa que t’entri dins; deixa que dormi dins tu…

Sols així seré capaç de fugir del so ensordidor d’aquesta màquina de vapor que és el món. Navegant sense arribada, color sense tonicitat. La por de viure dins un malson es veu dolçament encadenada per la tendresa dels teus moviments…

I és que sempre m’han meravellat les coses més insignificants. És per això que em podria passar hores mirant com respires, com t’omples d’aquest aire que compartim i te’l fas teu. M’agrada veure’t respirar, simplement. M’agrada mirar com s’aixequen mínimament els llençols quan ho fas, em meravella. No vull despertar-te, no et vull destorbar, no vull violar aquesta aura que t’envolta. Però la necessitat de sentir-te fa que t’abraci i quan ho faig, tu em respons agafant-me el braç i acostant-ho, més encara, al teu cos. Sembla com si el meu braç pogués guarir-te, curar-te les ferides, protegir-te de tota amenaça. És en aquest punt quan m’impregno de tu, i no només jo, sinó que t’apoderes de tot, sense que tu ho sàpigues, t’ho fas teu, et pertany.

És ara quan et deman que encenguis en mi aquella emoció de sentir de nou. Sense dir res, et deman que no obris els ulls, que m’agafis fort i em facis reviure l’esperança.

Per favor, no et despertis encara, que no he acabat de somiar.

Univers tàctil

2008-10-08T21:56:00.000+02:00

Dins un espai compartit, un oceà de teles,
te toc.
Crits de bullentor extrema s’endinsen dins la pell,
la teva, la meva, una sola.
El llenguatge del contacte s’ha posat en marxa.
El tros d’epidermis que compartim parla,
ho sents?
Escolta...
Parla de tu i de mi, com a una única cosa.
Desperta’t amb el seu llenguatge,
et crida.
No fa falta que obris els ulls, basta que restis com fins ara.
Totes les teves possibilitats d’experimentar focalitza-les a la teva pell,
banyada per la meva,
i deixa que parlin soles.
Molt possiblement ho faran millor que la nostra raó.
De raó, no n’entén el llenguatge dels cossos.
Deixa que et recorri aquest univers no senyalitzat,
inhòspit en cada contacte.
Cada cop és com néixer de nou.
Fes com si tot el teu cos fos, només, la petita part de pell
que els meus dits acaronen,
sols amb això,
farem l’amor.

Em mal interpretes

2008-10-01T18:20:00.002+02:00

Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.

Tu no ho saps, però jo n’estic segura. Quan t’atures a parlar amb mi i et dic ‘hola’, segur, ben segur que em mal interpretes. N’agafes la forma de l’hola i no la substància. Interpretes el meu ‘hola’ com una simple salutació, com un simple signe que utilitzam per a començar a parlar amb algú, i no és així. Tu no ho veus, però no és així. Aquests sons amaguen una altra cosa, un rerefons molt més personal, molt més calent, molt diferent de la fredor que emana de la paraula ‘hola’. Una connotació, en dirien alguns, i els hauria de donar la raó. La meva salutació connota un sentiment amagat. Quan et dic ‘hola’ el que realment vull dir és ‘t’estim’, ni més ni pus. Cada paraula que et dic, tengui la forma que tengui, soni com soni, no vol dir res més que ‘t’estim’. Un ‘com estàs?’ simple i rutinari, una expressió que surt de la boca de la gent amb una certa facilitat, una seqüència que s’encomana, que moltes vegades, això sí, el qui la diu no n’espera una resposta. Doncs aquesta pregunta adreçada a tu, ja tocaries saber-ho, vol dir ‘t’estim’. També vol dir ‘t’estim’ la rialla estúpida que se’m queda després de parlar amb tu o el pessigolleig que se m’origina al ventre i se m’escampa per tot el cos quan crec que em mires. Ho vol dir, i ho vol dir d’una manera tan alta i clara que no t’esglaïs si algun dia, enlloc de respondre’t que va bé, et dic…‘t’estim’.

Cada vegada que parles amb mi, em mal interpretes.

Pas en fals

2008-09-24T15:02:00.002+02:00

Jo crec que en el fons el que ens sap més greu és veure que ens hem equivocat. No que ens hagin mentit o que no ens estimàs… això fa mal, sí, però crec que el que ens fa més mal és veure que hem triat la persona equivocada, que ens hem errat. Sentim una mena de frustració cap a nosaltres mateixos, com si d’alguna manera, haguéssim perdut la partida. Dol veure que no ho hem aconseguit, que els nostres esforços no han servit per a res. Fa més mal veure que has apostat en va, que no el fet de perdre a l’altra persona en si. Perquè tots sabem positivament que de persones n’hi ha moltes, que a partir d’ara, la triarem millor, intentarem no errar de nou. Intentarem no tornar a travelar en el mateix lloc. Tots cercarem la satisfacció d’haver triat bé, la satisfacció de veure’s correspost al cent per cent. Ara només fa falta assumir la derrota personal, acceptar-la. A partir d’aquí tot és més fàcil. Un dia t’aixeques i t’adones que ets tu, només tu, que de tot s’aprèn. Que només ha estat una petita passa més cap a allò que realment vols, allò que realment et farà feliç. Ets mires des de lluny i et veus més forta.

Avui comences a desteixir la cuirassa.

Companya de viatge

2008-09-12T14:35:00.005+02:00

Pintura de Marta Castells i Sans

Només sé que quan escric em sent millor i potser sigui perquè estic jo sola, davant de l’ordinador, jo i més jo, ningú més. I és aquí quan les meves mans toquen sense tacte, els meus ulls es fixen en un punt qualsevol, i la solitud em reclama, com un espectre, m’estira com una espiral dins del seu niu de luxúria i jo m’hi deix arrossegar, gaudint del moment.

Serà que ja no me’n puc desfer?

És com una droga, em té lligada. L’enyor quan no la tenc i la gaudesc quan m’acompanya. Potser comenci a ser hora de deslligar-m’hi, de fer-me enfora, però mai no se n’anirà del tot, sempre quedarà dins mi, volent sortir com au dins d’una gàbia... I jo, de tant en tant, li donaré vida, ignorant que cada vegada que ho faig l’aliment i es va tornant més forta, fins que arribi un punt en què em guanyi la batalla. Aquí, resignada o no, m’hauré de deixar guanyar, sense ignonar que ja no podré tornar enrere, que em posseeix, i que jo, extenuada, em deix posseir.

A tall d'explicació

2008-09-03T09:56:00.002+02:00

Molts us demanareu el que m’ha demanat el Xexu.

Supòs que el fet que el blog ja no sigui públic és metafòric i m’explicaré: aquest estiu no ha estat el meu millor estiu i tenc necessitat d’intimitat, necessit confiança en mi mateixa, veure que sóc únicament jo qui domina la meva vida, que tenc el control, amb tot allò que això comporta. Supòs que haver triat jo qui vull que llegeixi el meu blog és com una mena de reafirmació del meu propi jo, al qual he estat oblidant des d’un temps enrere.

Les meves paraules us poden semblar egoistes i jo no neg que ho siguin, però ara per ara, necessit tornar a sentir-me forta, a confiar en mi mateixa, a agafar els fils i a manejar-los solament jo. I sí, necessit ser egoista. Així, convidant només qui jo vull, crec que faig una passa més cap a aquesta mena de superació, una passa una mica estúpida, sí, segurament, però simbòlica. Tal vegada pensareu que és de covards, potser, però jo no ho veig així. Necessit reestructurar-me, posar ordre. I aquesta és com una mena d’estratègia, quasi insignificant, per aconseguir-ho.

Quan el blog torni a ser públic serà la constatació que torn a ser jo al cent per cent, sense temor, sense cap mena de por.

Temps

2008-09-02T10:58:00.003+02:00

Tenia aquest escrit llest ja fa un mes, però no el vaig penjar, no sé per què…sí, supòs que sí que ho sé, tal vegada més endavant us ho expliqui…

Sabeu? En general no m’ha agradat mai el comiat. No em malinterpreteu…m’encanta acomiadar-me del mal de cap, dir adéu al temps difícil, a les preguntes sense resposta. Però ja m’enteneu, no m’agrada acomiadar-me de la gent, de la bona gent, dels amics, dels llocs màgics, de tot allò que m’agrada. Fins aquí, crec que sóc exactament igual a la majoria de mortals, cosa que m’agrada bastant. Però els comiats, els ‘fins un altre’, els ‘adéus’, fan que el meu cos es trastoqui, perdi equilibri, com si d’alguna manera se’m desconnectàs tot allò que fa que el senti un. Quan m’he avesat a una cosa, em costa molt dir-li adéu, potser perquè tal vegada me l’he feta massa meva o, contràriament, he deixat que em fes seva, en part. Em costa escriure comiats. No em surten les paraules, intent omplir aquest espai en blanc que se m’apareix, però em pesa, em feixuga. No m’agraden els comiats, per tant, això no serà un adéu definitiu, tornaré en haver acabat les vacances, esper que encara hi sigueu.

Ara us dic adéu i hola al mateix temps, no se m’han acabat les vacances, però, per estrany que sembli, he tornat abans d’hora.

( )

2008-07-21T18:33:00.003+02:00

Diuen que és quan estàs amb gent que aprens a estar amb gent. Per tant, es pot dir que no aprendrem mai a estar sols, ja que mai no ho hem estat del tot.

De gel

2008-07-13T22:28:00.004+02:00

No estim un cos, una persona, estim la tendresa que em manca, i que, en certa manera, em dóna. Les nafres que se’m queden al cos cada vegada que em desabraces, poden ser substituïdes perfectament per una altra abraçada, que em curi la ferida que em sagna cada vegada que em negues la tendresa. Tenc clar que no, que t’estim per inèrcia, per la necessitat que em brolla, que mai ningú altra m’havia donat. O pot ser sí... Per què no la vaig saber agafar, la bona? N’hi ha de dolentes? Em deman moltíssimes coses, però el que em passa, certament, és que no estaré bé amb ningú mai, fins que no aprengui a estar amb mi mateixa. Ell m’ho donava, em donava el que tu sembla que no em dónes, s’entregava, i no ho vaig saber valorar... no sé per què, no m’atreia, no sé per què... Al cap i a la fi em donava tendresa, molta, però no la vaig saber agafar quan tocava. Ara ja no me’n dóna i em dol vivíssim pensar que no sent i que em perd per camins obscurs, que m’allunyen del que realment vull. Voldria sentir aquest món idíl·lic que es presenta als amants, enamorats, els dos, on un i un sumin només un. I m’agradaria ostiar-me-la, però amb motiu, amb raó, perquè estimava i n’estava enamorada. Però ara, un i un, simplement no sumen. M’agradaria poder cridar ben fort el que realment sent, perquè m’ofego, de cada dia més, m’ofego, m’enfonso dins mi mateixa, caòtica, no aconseguesc desxifrar-me, i això és el pitjor... Tal vegada i, malgrat em dolgui moltíssim, no estim, no som capaç d’estimar... La resposta sempre arriba a ser la mateixa: no ho sé, tal vegada, no ho sabré mai. Aquell amor infinit de què parlen alguns, em queda tan lluny que no sé ni tan sols visualitzar-lo. Em dol tant no poder-t’ho dir, que tal vegada no t’estim, que no, que no he estimat, que tal vegada no estimaré, que, al cap i a la fi, sols cerc el que cerca molta gent, tendresa, abraçades, amor... i no ho aconseguesc, no aconseguesc fer aquella abraçada que m’ompli el cor...

Tal vegada m’he obligat tant a sentir, que ja no destrio el que és cert, d’allò que no ho és.

Allò que vaig escriure un 13 de març del 2007

2008-06-27T21:06:00.004+02:00

És curiós, quan crec que et començ a oblidar, un sentiment d’infidelitat s’apodera del meu cervell. Un dia em despert i m’adon que ja no et necessit per a continuar i em sento bé. Llavors, el sentiment de benestar dóna un gir imprevist i es converteix en ressentiment i en pena. Fins l’últim racó de la meva pell no vol oblidar-te i ho sé. Sé que podria viure sense estimar-te, però no vull.
Saps? La gent, en el transcurs de la seva vida, es fa uns propòsits, aquelles “tasques” que et proposes fer abans de morir-te. Jo he decidit fer el mateix. Agafar la tasca d’oblidar-te i posar-la en aquell caramull de tasques pendents, però en els fons sé que no deixarà mai de ser-ho.
Si almenys pogués no veure’t per un temps! Si se m’esborràs de la memòria el teu somriure, la teva manera de parlar-me, la teva manera de fer! Tot seria més fàcil. Em moriria per dintre, però tot seria més fàcil. Si almenys no et tengués tan present! Ho sé, et cercaria en qualsevol somriure aliè, en el so ensordidor de la bullícia de gent en un bar, o en la rialla d’aquells qui s’apropen a tu. Et cercaria en va, volent trobar-te i no volent-ho alhora.

L’altre dia en vaig parlar. Em varen dir que si no t’oblidava era perquè tenia l’esperança de poder estar amb tu. Em vaig posar a riure com si hagués dit la bestiesa més gran mai escoltada. Llavors em vaig adonar. Era impossible però tenia raó, tota la raó. L’havia encertada. Em vaig maleir. Com pot ser que tengui l’esperança després de tant de temps? Com pot ser que no m’hagi adonat que és impossible? Em pensava que ho sabia, que ho tenia assumit, però l’esperança sempre ha estat allà. En el racó, potser, més fosc del meu cor i potser fins i tot silenciada per la meva consciència i el meu “seny”. Però sempre hi ha estat. Pareix mentida que no ho hagi volgut saber fins ara. Que mai no m’ho hagi qüestionat, que no ho volgués veure.

Ara mateix em sent totalment estúpida, enganyada per mi mateixa, traïda. Sent un impuls incontrolable d’esborrar aquests mots, em fan vergonya.

Indicis

2008-06-18T21:55:00.004+02:00

"Terrible contrast entre el crepitar del foc quan comença i la pau de la cendra", Jose Luis Coll

Des de temps passats, sempre s’ha associat l’amor amb el foc. L’un, ha anat lligat a l’altre com la carn a l’os. S’ha associat foc i passió amb el desig de la carn i l’amor ha esdevingut flama. Una flama que diuen que combustiona i mai no acaba, que sempre és viva. L’amor es pot extingir, com el foc, pot rebifar i es pot apagar. Adjectius i accions que surten d’un i l’altre els agafa i els amara com a propis. Podem concluir, doncs, que en el llenguatge de l’esperit, amor i foc són la mateixa cara d’una moneda.

Hi ha amors que cremen i que s’apaguen, amors que espiretgen i que encalenteixen, amors que il·luminen i amors que consumeixen, amors que s’extingeixen, es rebifen i moren. Hi ha amors encesos i amors que s’encenen, amors que deixen marques i bòfigues, amors com grans flames i amors que sols arriben a la petita flama d’un encenedor. Hi ha amors que duren incombustibles i amors que combustionen a curt termini. Pots trobar amors que desfan la cera i amors que mengen espelmes. Hi ha amors oxigenats i hi ha amors que necessiten oxigen. Amors damunt roca, amors damunt arena, amors de fusta i amors de mentida. Hi ha amors que botes i amors que enrevoltes, amors que mires i amors que produeixes. Amors que es propaguen i s’escampen. Amors que no deixen cendra i amors que els basta molt poc per encendre’ls. El que sí és cert és que el fum és un indici, i les cendres, també.

"L’únic avantatge de jugar amb foc és que un aprèn a no cremar-se", Oscar Wilde

...

2008-06-10T12:17:00.002+02:00

Hi ha dies en què tot es fa

bocincs

Tren

2008-06-04T10:07:00.001+02:00

Diuen que el tren de la vida només passa una vegada o que hi ha persones que duen un tren de vida superior a les seves possibilitats…

Jo encara filaré més prim i diré que el tren és la vida. Exacte, la vida és com un tren. T’hi apujes (o t’hi apugen) un bon vint-i-dos d’Octubre de 1988, sense bitllet, sense una destinació assagurada, sense retorn, sense equipatge i sense seient. I ja estàs ben enmig. El tren arranca i tu t’aferres al tren, a la vida. Mires per la finestra i les imatges del que hi ha a fora passen tan ràpid que t’has d’aturar de mirar perquè t’arriben a fer mal als ulls i t’has de concentrar amb el que hi ha dintre, vora teu. Quan algú neix, no neix sol. Milions de persones al món també neixen en aquest instant i milions, desgraciadament, moren. Tot i així, les persones que et trobes dins el vagó, comparteixen un lloc, un temps i un espai, que seran el mateix que els teus, amb poques diferències. Mires al teu entorn i tu, dreta enmig del vagó del tren, observes el que t’envolta, el que comparteixes i et dius a tu mateix que aquest camí serà (esperem) massa llarg per a passar-lo sol, enmig del vagó. I és llavors quan t’adones que un bon grapat de seients són buits. És hora de triar. Potser triar sigui una de les elecciones més difícils en la vida i irònicament, és la que feim més: triam els amics que volen tenir en la infància, els de l’adolescència, escollim la jaqueta que més ens agrada o el pentinat que més ens afavoreix. Triam la música que volem escoltar i escollim les pel·lícules que ens agradaria veure. Fins i tot quan volem no triar, no triam, però al cap i a la fi estam triant, triam no fer-ho. I és que si ens hi fixam bé, gairebé tot es resumeix a això: què és que triam i en funció de què ho triam. En definitiva, triam una manera de viure, d’entre tantes possibles, això sí, amb uns certs límits i restriccions que ens vénen de fàbrica, però dins d’aquests límits, triam nosaltres (hauríem de triar nosaltres) ja que ningú més que nosaltres sofrirà les conseqüències, bones o dolentes, de la nostra tria.

I un bon dia, el tren s’atura de manera inesperada, i algunes de les persones amb les quals has compartit un trajecte, baixen. I d’algunes d’elles es deprèn una olor, un record, allò que et deixen i que en molts de casos, no te’n pots desprendre.

Cocodril

2008-05-22T14:07:00.003+02:00

Me n’he anat a dormir amb un nus a l’estómac, desequilibrada, com la taula que té una cama més curta que les altres. Les seves paraules em ressonen i m’eixorden, d’una manera clara, amb tots els fonemes, totes les pauses, tots els entrebancs. M’he desvestit, em pesava la roba, un pes que no comprenia, un pes que fins aleshores no havia sentit. He deixat tranquil·lament la roba damunt de la cadira, impassible, l’he estesa, perquè no s’arrugués i llavors he pensat que tal vegada era jo la pansida per dintre, que m’havien fet una arruga i que, o poc o molt, l’havia de tornar a planxar. M’he assegut al llit, amb les cames a fora i les seves paraules em seguien retronant, de cada vegada més, dins del cervell. Llavors m’he demanat si també ho feien dins del cor. M’ha ferit el cor, o simplement m’ha ferit el cervell, la consciència? Un cartutx. M’ha llançat un cartutx, dirigit al cap, on la majoria de perdigons si han reunit, però, i al cor? N’hi ha ferit cap? La paret blanca de la meva habitació no respon a les meves preguntes i fins i tot sent com s’hi estavellen i em reboten, i em reboten fort, amb fúria. La finestra estava oberta, no feia calor, tampoc no feia fred. He decidit dormir així, amb les finestres obertes, el cervell obert de pinte en ample, i el cor, a mitges tintes. He pensat que tal vegada em picaria un mosquit, però sincerament, no era allò que em preocupava per a posar-me a muntar una estratègia per si algun xupador de sang nat, en un moment de gana, li feia el pes venir a tastar-me. I m’he estirat al llit, he agafat el llençol blanc, net i polit i me l’he tirat a sobre.

He pensat que tal vegada així dormiria millor. Volia dormir tapada, guarnida, protegida, sense mosquits i sense cervells oberts, sense res al descobert que em pogués ferir, sense la incontinència de voler somiar i que en despertar tot haguera estat un somni, imaginatiu i ferotge, però un somni. A desgrat, he tancat els ulls quasi sense adonar-me’n i m’he dit a mi mateixa que els somnis vénen i se’n van, tot comença i tot acaba i que, molt possiblement, allò era el millor. Però tot i així, un gust amarg i aspre em recorria la gola i s’escampava, pujava i baixava, al cervell, als peus, a la punta dels dits… llavors m’he imaginat una ficció on jo n’era la protagonista indiscutible, al cap i a la fi, sóc la protagonista indiscutible de la meva vida. He pensat que el guió era una mica patètic, digne de qualsevol principiant que no sap on té la mà dreta, ni quina és la cadira de director, però dirigeix, amb major o menor traça, però dirigeix. I allà dins, dins de la seva composició jo m’hi trobava. Enmig de l’escenari, intentant interpretar el paper, on tantes emocions s’hi fonien, on no bastava un simple llum per il·luminar l’escena. Instants després m’he vist en cartellera amb un títol del tot suggerent: JO. Efectivament, actriu primera i secundària, doblador, extra, càmera…tot, jo. I m’he imaginat amb un vestit blanc de cap a peus, a sota del JO. I gent, gent fent cua, esperant l’estrena, comprant bitllets, esperant recompensa. I a mesura que la gent entrava, es desfeia, s’evaporava. Res, un gran no-res a la porta de l’entrada del film. I jo allí, enmig de tot o enmig de res, sola, amb el vestit blanc, amb silenci, amb el so de l’efímer i amb la respiració d’un no, tatuat a ran de pell. He obert els ulls i he mirat el rellotge, feia ni 30 minuts que m’havia estirat al llit i no havia dormit gens. M’he girat, m’he agafat les mans i me les he posades sota la cara, davall del coixí. Cada tres hores m’he despert mirant el rellotge, com si aquest tengués la clau del laberint, com si sabés que l’única sortida era el temps. I per dintre seguia igual de bé, o de malament, igual que hores abans, amb un gran JO pintat enmig del front.

Aquest pic he sentit arribar el pare i aquesta vegada no m’ha fet falta mirar el rellotge. Eren les set i mitja. Feia estona que no passava una nit així. M’he aixecat a les deu i mitja; el pare berenava a la taula de la cuina i m’he preparat el de sempre: un tassó de llet amb nesquik, i l’he remenat poc, a diferència dels altres dies. El grumons d’aquella textura marró no es fonien i me’ls he empassat tots d’un glop, amb aparent valentia. Llavors he pensat en la poesia, he anat a la meva habitació i he agafat el llibre de poesia que regalaven aquell dia màgic al Teatre Principal. He obert el llibre i he llegit per a mi, el poema que no sé per què, tenia dins del cap en aquells moments: Robaré aigua a la pluja, llum a la llum i foc al foc/ Jo ja tenc la cabana, cocodril.

I tal vegada el tenia dins del cap, perquè el dia que la poeta el recitava, la gent quan el va sentir, va esclafir a riure i jo no el vaig comprendre. Vaig pensar que tal vegada era pel poc trajecte que duia a l’esquena i que això devia fer referència a alguna escena de pel·lícula, alguns dibuixos, o a alguna cosa que la majoria de gent del teatre va relacionar. Però jo no el vaig comprendre; el darrer tros, el del cocodril. I no vaig demanar que m’ho desxifressin. Encara ara intent trobar-li la gràcia. Perquè creu-t’ho, a mi també m'agradaria riure.

Un paper en blanc

2008-05-16T10:18:00.003+02:00

He pensat fins i tot a escriure’t anònimament.

Agafar un full en blanc i començar a desdibuixar pensaments, a emmascarar de símbols sentiments, a tacar-los amb escriptura. I llavors sembla tan senzill…no haver d’enfrontar-se cara a cara amb la realitat, moltes vegades crua i punxant, no haver de donar fortalesa a paraules que es troben submergides dins la covardia. I a poc a poc, sense quasi adonar-te’n, escrius. El teu cap dóna el tret de sortida a unes mans que escriuen allò que no ets capaç de dir, i te les mires, i les sents còmplices de tanta por acumulada. I t’agradaria no haver-ho d’escriure, poder-ho dir, tenir el coratge de mirar als ulls i que et surtin les paraules adequades, una darrera l’altra, perfectament ordenades i amb un cert ritme i sintonia. Però saps que no és així, i és aquí quan arribes a la conclusió més encertada: ho escrius perquè els mots no surten quan t’encares a l’assumpte, es queden a dintre i no saps ben bé on…

És curiós, és molt més senzill enfrontar-se a la fredor d’un paper en blanc, un paper que no et pot rebatre res, que no reaccionarà de cap manera, un paper que al cap i a la fi no t’importa, no te l’estimes. I mot rere mot, confecciones una mena de recorregut turístic pel mapa dels teus pensaments. Un recorregut que, de vegades, es troba ben senyalitzat, camí per camí, fins i tot drecera per drecera. En canvi d’altres, és un bullit de línies que no saps on van, d’on vénen, on acaben…

És aquí quan vols que tot s’aclareixi i ho escrius, sense saber ben bé si així tot agafarà la forma que li pertoca, sense saber, però, si aquesta forma és la bona, la correcte.

Premi Dardo 2008

2008-05-10T16:00:00.007+02:00

N' Skorbuto m'ha atorgat aquest premi...

No sé exactament què dir, ni què s’espera de mi, però simplement vull donar les gràcies a Skorbuto, per mi significa molt el premi.

El fet d’escriure i que a algú li agradi allò que he escrit, em motiva per seguir. No fa molt que tenc el blog, però sí que fa molt que escrivia sols per a mi. Ningú no ho llegia. En un principi no sabia si compartir els meus escrits seria bo, si a algú li agradarien, però he vist que sí, que hi ha gent que espera que escrigui alguna cosa, que els arribi el tacte de les paraules...
Podria dir molt més, escriure molt més, però vull resumir-ho tot en una sola paraula: Gràcies. Gràcies als que em llegiu, als que em deixau algun comentari, us don unes ‘gràcies’ especials, perquè sou vosaltres els que em feu seguir escrivint en aquest petit món. Als que em llegiu i no escriviu, també us don les gràcies, tot i que no us vegi...gràcies per ser-hi.
Ara ve quan l’he d’atorgar a cinc més, una tasca no gens fàcil, perquè l'atorgaria a quasi tots el blogs que conec.

A Noves Flors, perquè m’encanta el seu blog i sempre em descobreix coses noves.

A Diari d'un aprenentatge, perquè m'agrada el seu blog i se'm fa molt fàcil passar-hi temps llegint-lo.

A Res, perquè amb el seu 'res' em diu molt.

A Petita Criatura, perquè m'agraden tant les seves fotos com els seus escrits.

A Ariadna al laberint grotesc, perquè, entre d'altres coses, m'encanta com comenta els llibres.

“El I Lliurament de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de prestigi reconegut en el món de la literatura. Amb aquest premi es reconeixen els valors que cada blocaire mostra cada dia en l'esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.; que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, el qual és i roman innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Gràcies a tots.

Confessors

2008-05-09T18:41:00.004+02:00

Te’m fas present quan no et correspondria, la teva imatge és un reducte de mi, que se m’aferra i s’escampa. I no sabria descriure el que sent, si no fos per la necessitat que tenc de desxifrar-ho.

Abaixo les escales, d’una a una, amb una bossa carregada d’instants minúsculs que s’acumulen com la sal s’acumula al fons d’un tassó d’aigua. Espitjo el botó de l’ascensor que m’allunya de tu i em poso a pensar de manera compulsiva. Com un tren exprés que viatja sense destí ni maquinista, sense fre. Entro dins l’ascensor i encara noto als meus llavis, el gust dels teus, m’oloro tota i m’entra dins la dolça sensació de tu, que em dura fins que l’ascensor em treu dels meus pensaments, amb un cop sec. Torno a la realitat i se m’accelera el cor quan pens en pretèrit.

El camí fins al cotxe sempre se’m fa etern. Les meves passes pareix que saben que camino en direcció contrària i que m’erro a cada pas. En canvi jo dictamino les meves accions fent-me veure la direcció que ha de seguir tot. I vulguis o no, la mitja hora que dura el camí, se’m fa petita, minúscula, al cap i a la fi, la carretera s’ha convertit amb la meva confessora, amb la meva lleial companya de viatge. Engego la ràdio, sempre l’engego, encara que sé, que de les 10 cançons que poden posar, tal vegada no n’escolti cap de sencera, sols frases aïllades. Perquè em passo el viatge com una màquina absent, pensant sense veu, tot i que el petit habitacle minúscul sols és governat per mi, entès per mi, confessat per mi. Només desig que el cotxe em guardi els secrets, que sigui capaç de resguardar totes les paraules que ha sentit, sobretot quan no dic res, quan m’empasso la solitud jo tota sola.

I vulguis o no, hem fet un pacte. Jo li conto tot i ell em fa de pont; em comunica de mi a mi mateixa, tot i que la majoria de vegades no senyalitzi bé el camí, m’erri, em confongui i, inevitablement, m’espanti.

The end

2008-05-04T15:33:00.001+02:00

Res de tot això faré servir per dir-te una paraula tan plausible
i tan clara com és:
t’estim

Seqüència 4 d'allò que no faré

2008-05-02T14:20:00.002+02:00

No utilitzaré el so d’una guitarra acompanyada d’una veu dolça.

No agafaré dels camins banyats, l’olor de terra banyada.

No utilitzaré el per què de les coses en el seu afany d’aclarir el sentiment unívoc.

No m’apropiaré del silenci que envolta aquest poema.

No utilitzaré la flama que il·lumina els camins eixuts d’esperança.

No faré meus els crits de victòria dels qui es creuen vencedors.

Seqüència 3 d'allò que no faré

2008-05-01T19:11:00.000+02:00

No m’apropiaré de la màgia despresa pels cossos en actiu.

No utilitzaré el crit de reafirmació de l’incomprès.

No faré meus els udols dels llops en la nit envoltada de turmenta.

No utilitzaré la ploma del poeta que escriu el darrer poema.

No agafaré, del món que m’envolta, el misteri d’existir.

No utilitzaré el pensament del filòsof capficat dintre del seu estudi.

No agafaré de la gent, la inactivitat passiva que els acompanya.

Seqüència 2 d'allò que no faré

2008-04-29T22:01:00.002+02:00

No agafaré el més bell de la humanitat ni el més ferotge de la insensibilitat.

No utilitzaré el cop de fervor d’aquell qui es creu agraciat amb el do de qualsevol proesa.

No faré servir la mà ferma que s’estén en un afany d’ajudar la mà caiguda.

No agafaré dels pensaments efervescents la bellesa que els amalgama.

No faré meva la resposta del rebel·lat en una lluita sense esperança.

No utilitzaré la mirada tendra de la mare envers la seva criatura.

No empraré la fantasia del somniador d’impossibles.

Seqüència 1 d'allò que no faré

2008-04-26T12:21:00.004+02:00

No utilitzaré la retòrica de les paraules amagada dins camins polsosos de records oblidats.

No utilitzaré xiuxiuejos d’amants robats al blanc de la lluna.

No faré servir metàfores ni simbolismes engirgolats dins l’arbre de la poesia.

No utilitzaré codis secrets fets de paraules llunyanes en el temps i en l’espai.

No agafaré de la natura la verdor dels prats ni la lluentor de les aigües.

No utilitzaré els somnis dels artistes emmascarats de la meva personalitat.

No utilitzaré el somriure de l’alegria en el seu punt àlgid d’execució.

Li va posar títol

2008-04-21T22:48:00.006+02:00

Va mirar el rellotge de la paret, no ho havia fet mai, era la primera vegada. Una amiga li havia dit que era bo, que et senties bé, molt millor després d'haver-ho fet...pareixia tan convençuda aquella noia, que se l'havia creguda. Estava asseguda, cansada, li havia costat bastant, però li havia anat bé, d'alguna manera, s'havia alliberat. Es va incorporar després d'uns moments d'absència momentània i va decidir llegir el que havia escrit.

Aquest cop no tornaré, no em demanis que m’apropi a tu perquè no ho faré. El teu joc acaba quan jo vull. I ha acabat aquí. No puc seguir més. No em cerquis quan saps que no et vull, no segueixis dins del meu camí, perquè no t’hi trobaràs, tu no hi tens cabuda. T’oblid, fantasma encastat d’àngel, t’oblid. El meu camí segueix i tu et quedes al darrere, immòbil. El meu amor per tu ha esdevingut en odi, millor dit, amor i odi, aquestes dues paraules tan antònimes, per a mi s’han agermanat, s’han fet fusió perfecte. T’odii tant que no em sabrà greu si m’odies tu a mi. D’aquesta manera tindrem un sentiment compartit. Potser només t’odii avui, i per això t’ho escric ara. Només vull que sàpigues que si per a tu he significat alguna cosa, quan llegeixis això, també m’odiaràs i aleshores sabràs que m’has estimat. Des de la llunyania m'enfotré de tu, satisfeta, m’allunyaré i tu ho veuràs. Em cridaràs i tal vegada m’insultaràs. En aquell instant em sentiré plena, viva, enfortida, ja no voldré res més de tu. Te n’hauràs adonat del que no tens i per això ara ja no et vull. Plora, enrabia’t, crida...com més esperonis més goig sentiré. Tot el que treguis de dintre teu farà estona que estava tancat i ara ha explotat, però en fúria. Al principi era dolç, noble, ara és amarg, ferotge. És el legat de tot el que sents per mi. Per molt que em maleeixis jo et maleesc més, la fúria que dus dins tu és tota meva, és per a mi. Agenolla’t, suplica’m...no et vull!

Em mires, t’odii.

Em parles, t’odii.

Em penses, t’odii.

M’estimes...t’odii.

Sents rancor? Jo el sent magnificat.

Acosta’t, jo m’alluny.

Parla’m, jo call.

No entens el que et dic?

Ara em cerques? Ara ja no em trobaràs!

Ara em desitges? Ara ja no em tendràs!

Ara em vols per a tu? Ara ja no seré mai teva!
Et condemn a viure dins l’oblit absolut, dins l’ensopiment més enfoscat, dins la desesperació més desesperant.

I va trobar que tot plegat li havia quedat bé i fent un gest d'aprovació, li va posar títol i ho va desar dins d'una carpeta, i es va sentir orgullosa d'ella mateixa. I va pensar que era cert el que li havia dit la seva amiga, que, al cap i a la fi, no era tant dolent això d'escriure.

Allò que no es recicla

2008-04-18T12:40:00.007+02:00

Avui, després de tanta pols acumulada, m’he endreçat. He arreplegat els sentiments, els he ordenat i els he netejat. Quan ha estat tot ben net i polit, tot al seu lloc, he pensat: ara faré el que em diu sempre mon pare “tirar tot allò que no faig servir i que no em fa més que nosa”. I així ho he fet.

Ara tenc el fems ple de tristeses... i no, no faig comptes reciclar-les.

Els triplicis flastuquen àspicament

2008-04-15T20:34:00.008+02:00

No us ha passat mai que feis una cosa i de darrere l'orella apareix, volent fer de raó, algú que et demana "Per què ho fas"?

Hi ha dies en què pens les coses, les faig a consciència, amb una finalitat, orientades en una direcció concreta. Faig coses que he raonat, ben pensades, tot lligat. Aquests són els dies més tristos, més monòtons, són els dies que em sent més buida.

En canvi, hi ha dies (dies comptats) en què faig les coses sense pensar-les, sense consciència, amb cap finalitat, sense cap orientació ni direcció. Aquests dies són els millors, i quan algú em demana per què...la resposta és ben clara...

PERQUÈ VULL

Silencis plens

2008-04-01T20:44:00.007+02:00

Contemplaves la mar…no hi havia ningú més. Vaig arribar tard i et vaig veure que seies damunt d’una tovallola de color vermell, aquella que jo t’havia regalat el dia que complires 16 anys i tu m’havies dit “vermella, como no, no podia ser altre color”. Anava caminant cap allà on et trobaves i com més m’acostava, més podia distingir els teus cabells lluents i la teva camiseta blava, aquella que un dia em digueres que tant t’agrada perquè te l’havia portada el teu oncle del Marroc. Em record que afegires: “no és que el meu oncle sigui marroquí, sinó que va viatjar al Marroc”. Jo duia unes avarques blanques que m’havia comprat l’estiu passat a Menorca i me les vaig llevar quan vaig començar a caminar per l’arena. Em vaig deturar un moment rere teu i em vaig imaginar l’escena d’una d’aquelles pel·lícules romanticotes que tant ens agradava mirar, i llavors vaig esclafir. Tu no em vares sentir, l’aire venia de la mar. Vaig pensar que feia goig mirar-te, paraves esment, et submergies dins de la natura que comparties sense jo i llavors em vaig posar una mica gelosa de tot plegat, i quan ho vaig fer, encara vaig riure més. Quan vaig esser a la teva alçada, vaig veure que m’havies deixat lloc a la tovallola, i em vaig seure vora teu, sense mirar-te. Tu, sense mirar-me, vares fer un gest d’aprovació i vares tancar els ulls, intentant impregnar-te de tota la màgia subtil d’aquell moment. No feia falta dir res. Miràvem allà on s’acabava la blavor de l’aigua, i ens ho dèiem tot. Vaig mirar-te i tu, que tenies els ulls clucs, ho vares notar i un petit grau de vermellor et va pujar a les galtes. Aleshores vares fer aquell somriure maliciós que tant m’agradava observar.

Miràvem la mar, però era com si ens miràssim a nosaltres, mútuament. La mar reflectia els nostres cossos immòbils, amarats de sal. L’aigua, juganera, venia a banyar-nos els peus i era com si se’n dugués un tros de nosaltres en cada tacte. Compartia els nostres secrets, els agafava i se’ls emportava, ens feia pessigolles. De cop, un aire suau i còmplice em va portar el teu aroma, barrejat amb olor de mar i vaig alenar fort i l’aire em va arribar fins a dins, fins al fons, on tot comença. Em vares agafar la mà i no vares dir res. Sabies com de molt m’agradava restar en silenci, sense parlar. Em record que un dia em digueres que era una de les coses que t’agradaven de mi, que era capaç de no dir res durant hores i que amb el meu silenci era capaç de dir-t’ho tot. No m’esforçava en treure temes banals ja que el no parlar no m’incomodava, sinó el contrari, em feia sentir calentor i amor, confiança i seguretat, i és que només amb unes poques persones comptades, pots estar hores sense parlar, sense sentir-te incòmode o molesta.

I allí érem, contemplant-ho tot, el sol que es ponia d’una manera dolça i lenta, rere la mar. I em vares estrènyer més fort la mà, com si aquell gest significàs que no em deixaries escapar, que no volies que me n’anés. Aquell tacte teu em feia esborrar tots els interrogants, em feia sentir segura, com si ho pogués controlar tot. Vaig agafar amb l’altra mà, la teva, que va quedar enmig de les dues meves i vaig notar com sense dir res, em donaves les gràcies per haver-ho fet. Al fons, sabia que també et feia sentir el mateix que em feies sentir tu a mi.

De sobte, vares fer allò que jo et vaig dir una vegada que m’agradava tant de tu…et vares acostar a la meva orella, molt a poc a poc, sense pressa i amb una veu que quasi fregava l’imperceptible em feres una pregunta i molt a poc a poc també, te’m vares quedar mirant als ulls, cara a cara. Jo, amb una ganyota burleta i juganera, et vaig dir que no amb el cap. Tu, amb un somriure als llavis, t’anaves acostant de mica en mica, lentíssimament als meus llavis fins que l’oratge de la platja quasi no passava entre els teus i els meus, i llavors, quan pareixia que ja no es podia tornar enrere, vares canviar de direcció i et vares dirigir altre cop cap a la meva orella. Em feres la mateixa pregunta i remarcares amb força la paraula TU.

I vares fer aquell somriure preciós, malèvol i benèvol alhora, juganer, dolç…i com que m’encantava jugar amb tu, et vaig respondre que no, que necessitava que t’acostassis una altra vegada a la meva orella i m’ho tornassis a demanar...

I vares riure d’una manera sincera, com sempre, i el renou del teu riure es va barrejar amb el renou de les ones i del vent, amb la remor de les aigües. Et vaig dir que no era broma, que no sé per què reies, però al fons, jo tampoc no em podia aguantar el riure. Aleshores et vares acostar al meu cos fins a tal punt que no hauria aconseguit distingir-nos i ens vàrem besar, d’una manera delicada i suau, sense frissar, intentant perfilar cada plec dels llavis, cada racó, cada corba…i el temps es va deturar en aquella besada i el món va tornar no-res, volàtil i efímer.

I va ser aquí quan em digueres que ja t'havia donat una resposta convincent i clara a la pregunta que m’havies fet, que no faltava dir res més, que al cap i a la fi, les paraules se les enduu el vent.

Suggeriment

2008-03-27T12:48:00.010+01:00

Avui és un d'aquells dies que,

miri on miri,

només veig poesia.

Poesia amb la qual alguns poetes

podrien fer grans poemes.

És tan sols un comentari...

L'illa de la calma

2008-03-26T19:33:00.003+01:00

Mallorca...l’illa de la calma...una definició atractiva i tal vegada exòtica que ens dóna tranquil·litat, pau i ganes d’anar al lloc descrit amb aquestes quatre paraules.
Com a illa de la calma va atreure els primers turistes d’arreu del món...l’arxiduc Lluís Salvador, poetes i pintors que han vingut de tot arreu per dedicar-hi una part de la seva trajectòria: Anglada Camarasa, Tito Cittadini...
També era el paisatge de Costa i Llobera, Joan Alcover...un paisatge i una naturalesa, els quals servien com a font d’inspiració.

Actualment, la paraula calma, seria una de les últimes que li posaria a la definició, més bé escriuria un antònim al seu lloc. Així és com veig jo la majoria de Mallorca: un paradís de sexe, alcohol, sol i arena per a molts de turistes; un bullim de renou, brutícia, construcció i carreteres per tot arreu.

El que em reconforta, però, és que la paraula “calma” encara és aplicable a qualque lloc remot de la nostra illa. Qualque lloc que s’assembla a la Mallorca que va veure Santiago Rusiñol i que el va inspirar a posar aquest títol, una Mallorca sense haver estat tocada per la mà destructora de l’home. De fet, si Santiago Rusiñol tornàs a “l’illa de la calma”, segurament escriuria un altre llibre amb el títol: “ De l’illa de la calma a l’illa de...”, títol bastant suggerent i aclaridor del que ha passat des de finals dels anys cinquanta fins ara.

Avui en dia, però, encara és possible perdre’s per alguns racons del paradís de la calma: camins arreglats de muntanya, excursions a peu per la Serra de Tramuntana, una visita a Sóller, a la Trapa... Aquests llocs són el que ens queda de l’illa de la calma de Rusiñol dins la Mallorca actual. Paradisos on pareix que el temps no passa, allunyats del soroll i de les empentes del món. Són llocs on pots somiar despert i experimentar la llibertat que dóna viure sense presses, cosa que molta gent anhela, però poca gent coneix...

Personalment, m’agradaria quedar-me amb la visió que va tenir Rusiñol de Mallorca, però malauradament i amb el pas del temps, aquest desig s’anirà fent cada vegada més gran, ja que no es pot satisfer i, en conseqüència, aquesta Mallorca ara ja somiada, viurà del que ha estat i ja no és.

Per altra banda, desgraciadament, també hi ha gent que té a les seves mans poder fer alguna cosa i prefereix, per comoditat o altres interessos “superiors”, rentar-se les mans i mirar a una altra banda. Molta gent acluca els ulls i no els obri per por de veure la realitat; una realitat que es retorç i crida desesperadament que si no cuidam el que és nostre, ningú no ho farà per nosaltres.

Finalment, perquè m’agrada la gent que treballa per una Mallorca de la calma, millor i més digne, vull deixar obert un camí a l’esperança. Tal vegada, un dia tornarem recobrar, amb l’ajuda de tots i fent front a dificultats i a somnis trencats, aquesta illa, la nostra.

Impressió

2008-03-23T20:00:00.004+01:00

Bufau-me les veles, no em deixeu agafar el camí equivocat, que pel que jo vaig no hi ha dreceres, ni repòs a la vorera.

Destapau-me els ulls per a veure-hi clar, que ara tot és fosc, l’obscuritat s’ha ajustat a les ninetes i només em resta llum a la punta de les parpelles.

Si se'm regala vida, no deixeu que caigui al parany de la malvolença i de les males accions, que d’aquestes ja en tenc plenes les mans.

No deixeu que confeccioni pautes ni desfaci conductes, que no sóc qui per a manejar els fils de la titella. Però això sí, si he d’errar, deixau que ho faci ara, que no hi ha res com saber-se imperfecte.

Per favor, deixau que m’equivoqui…encara em vessa vida, de les butxaques.

Amagatall

2008-03-21T14:46:00.006+01:00

Hi ha dies en què

voldria no haver d'aixecar-me del llit,

assaborint cada instant.

Amagar-me, entre els llençols,

de les empentes del món.

El llenguatge d'una mirada

2008-03-21T12:42:00.001+01:00

Alguns investigadors han demostrat que entre un 60 i un 70% del que comunicam ho feim mitjançant el llenguatge no verbal; és a dir, amb gests, aparença, postura, mirada, i expressió.

Amb una sola mirada, postura o gest de l’altra persona, ens podem sentir incòmodes, nerviosos o enfadats o pel contrari, alegres i optimistes.

El llenguatge no verbal és en gran mesura innat; i en part, imitatiu i après. Conèixer-lo ens ajuda a saber més de nosaltres mateixos, a millorar les relacions amb els altres i a saber quin tipus de persona tenim davant. Pens que la intuïció femenina, que no és un tòpic sinó el resultat d’una major activitat de l’hemisferi dret del cervell, ens ajuda a les dones a interpretar millor aquest tipus de llenguatge.

A través de la vista rebem la primera impressió sobre una persona, un lloc...i ja diuen que “la primera impressió és la que compta”. Està ja formada als 2 o 3 minuts d’haver conegut una persona i és en aquest temps tan curt quan decidim si ens agrada o no. Aquesta primera impressió sol mantenir-se quasi sempre i s’ha format sense que intervengui ni la lògica ni la raó.
La famosa frase “l’amor és cec” és possiblement certa, perquè no ens deixa veure els defectes de la persona estimada.

Els ulls tenen molta importància i és molt el que podem comunicar amb ells. Recordem que hi ha “mirades que maten”: tots recordam alguna ocasió en què el pare o algun professor ens han donat un ordre només amb sola una mirada.

Hi ha mirades apagades, mirades alegres (quan veim una persona que enyoràvem),mirades tristes (quan hem perdut un ser estimat), mirades innocents (com les d’un nin davant una cavalcada de Reis), mirades senzilles i transparents (com d’un bon amic) i mirades esquives (davant la pertorbació que ens produeix sentir-nos observats) o mirades condemnatòries (com les d’alguns jutges).

També hi ha mirades comprensives (com les de les bones persones) i mirades carinyoses (com les de la mare). També hi ha mirades d’odi, com les dels nostres enemics, i mirades d’aprovació, com les d’una professora en entregar-nos un bon examen. Hi ha mirades humils, com les de la gent que ho és i mirades altaneres, com les de la gent que ens menysprea. Les mirades fredes, com les dels assassins i les mirades acollidores, com les dels voluntaris que reben els immigrants. Hi ha mirades indiferents, quan ens creuam amb algú pel carrer i mirades possessives, com les d’algú gelós. També hem tengut a vegades la mirada perduda, quan estam absents. També existeix la mirada seductora i provocadora.

Hi ha mirades atentes, si ens importa el que l’interlocutor ens comunica. Hi ha mirades amagades darrera unes negres ulleres de sol que ens indiquen que la persona és inaccessible o reservada o insegura o simplement que no vol que sapiguem on mira. Hi ha mirades enigmàtiques: ningú no oblida la mirada de la Gioconda. Hi ha mirades plenes de curiositat, com les d’un nin que destripa una jugueta per saber què hi ha al dedins.
Moltes persones majors, que han viscut plenament i en pau en si mateixes manifesten només amb la mirada maduresa humana i harmonia interior.

El lloc on dirigim la mirada també diu molt de nosaltres. Quan acabam de conèixer una persona, mantenim la nostra mirada dins el triangle format pels ulls i el nas i entre amics l’ampliam per incloure la boca. Si la mirada es baixa de la cara solem interpretar-ho com un major desig d’intimitat i a vegades, sobretot a les dones, fa que ens sentiguem nervioses o enfadades si ho interpretam com una insinuació.

El temps durant el qual una persona manté la seva mirada també ens diu molt d’ella. Les persones insegures la mantenen menys temps. En canvi, les persones segures de si mateixes, mantendran la mirada més temps. Quan algú ens elogia, la mantenim més.

Recordem que els ulls són les finestres de l’ànima i que l’interior de l’ésser humà guaita en la seva mirada. Per això ens diuen tant, i també per això és un art aprendre a llegir en els ulls de les persones i poder ajudar-les. Les bones mares ho saben fer i també els bons amics i els bons mestres. Només amb el sol fet de mirar els ulls d’una persona propera a nosaltres sabem què sent o què vol.

No és el mateix veure i mirar. Tots sabem veure, si no som cecs, però no tots sabem mirar. Hi ha vegades que no miram, perquè simplement no ens fixam adequadament.

Crec que en el món d’avui, tan ple de presses i d’estímuls buits, on falten molts valors, seria necessari aprendre a mirar i saber oferir una mirada afectuosa, neta i sincera. Ens fa falta saber “mirar amb bons ulls”, per treure el millor, no només de les persones, sinó també de la vida. Sens dubte, viuríem més feliços.

A peu

2008-03-20T14:02:00.006+01:00

Miquela Lladó - Me'n vaig a peu

Cal oblidar la teulada vermella i la finestra amb flors.

L'escala fosca i la imatge vella que s'amagaven a un racó.

I el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets

i l'arribar suau d'una matinada que et desperta més vell.

Però no vull que els teus ulls plorin:digue'm adéu,

que el camí fa pujada i me'n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar.

Cal omplir el pit i cantar una tonadas

i el fred de fora et fa tremolar.

Cal no escoltar aquest gos que ara lladra lligat en un pal sec,

i oblidar tot d'una la teva imatgei aquest petit indret.

Cal carregar la guitarra a l'esquena

i tornar a fer el camí

que un vespre gris remuntant la carena

em va dur fins aquí.

Les ones han d'esborrar les petjades

que deix en el teu port.

Me'n vaig a peu, el camí fa pujada

i a les vores hi ha flors.

*Nota: cançó de Serrat, versionada per Miquela Lladó en el seu disc Com un ventall

Nit

2008-03-19T10:24:00.001+01:00

I asseguda davant de l’infinit,
em faig creure
que no hi ha res que no acabi.
Un aire suau i fresc em fa espirejar els ulls
i me’ls resseca,
els he de tancar si vull continuar observant...
i mentre per mi el món no gira,
un flaire de benestar em passa just pel davant,
sense poder sols acariciar-lo.
Tota la gràcia de la certesa se m’amaga entre estrella i estrella,
i em posa a prova.
Llavors comprenc com ho és d’insignificant l’existència.
Llavors m’adon de com ho és de gratificant existir.

Bocins

2008-03-18T22:16:00.002+01:00

I va succeir...se’m va quedar mirant fixament, estupefacte, atordit, com si li mancàs l’alè, com si volgués esborrar, una a una, les paraules que li havia dit.

Era un dissabte d’hivern. El temps no m’ajudava, les boires havien conspirat contra mi i havien decidit tapar el cel, cobrir-lo amb el seu tel de foscor, un tel que despertava en mi un sentiment d’angúnia, un sentiment que em comprimia i em paralitzava; em glaçava la sang. Però no podia deixar-me vèncer. Les coses no funcionaven i havia decidit posar punt i final, saltar d’una vegada a l’abisme de la valentia, i havia decidit saltar-hi d’un cop. Havíem quedat per veure’ns el vespre al bar del poble. Tot l’horabaixa havia estat rumiant com li diria i en quin moment. M’havia escrit les paraules que sabia cert que serien, per a ell, com aquelles punxes que es claven i després costen de treure. Però tot i així les hi havia de dir. Perquè no em deixàs res, les havia forjades al paper i me les havia après de memòria. Estava confosa, en desòrbita, com si els meus pensaments ressonassin i rebotassin dintre del meu cap sense direcció alguna. L’horabaixa se’m feia etern. Per una banda, desitjava que el vespre no arribàs i, per l’altra, volia que tot s’hagués acabat. En aquell moment pensava per què em sentia així, què era el que no havia funcionat. Interiorment ho sabia, però no ho volia admetre. La raó i el cor nedaven contra la meva intencionalitat de bona persona. Havia decidit que ell o jo; una elecció partidista, blanc o negre, no hi havia grisos. Sabia que li feria mal, però jo també patia i a més era un patiment doble; per ell i per mi, ja que el meu engany ens abraçava a tots dos. Mirava les agulles del rellotge i pareixia que, rialloses, enlloc d’avançar, retrocedien. Un intent de retirada en el darrer moment en va venir al cap, però conscient que el meu cor i el meu cap ballaven danses distintes, el vaig reprimir durament. I va arribar el moment. Vaig sortir de casa protegida amb una armadura que m’havia confeccionat jo mateixa, a fi que el que veiés o el que sentís, no m’afectàs, no em ferís. El camí fins al bar no era gaire llarg, però, un cop més, no li veia fi. Al cap de cinc minuts vaig arribar davant del bar i el vaig veure. De cop, un tros de la meva cuirassa ja se n’havia anat, s’havia difós. Es va acostar i en aquell precís instant hagués venut la meva ànima a Llucifer perquè m’hagués tret d’allà, no m’importava si em duia a l’infern mateix, ja que em sentia diable per dintre. Ens vam fer un petó a la galta. Aquells instants que durà aquell acte, el meu cap, sense avisar-me, va associar aquell petó amb el de Judes. Tenia por i molta més por de la meva por. Tenia por de fer-li mal, que en el fons sabia que inevitablement li faria. Vàrem entrar al bar i ens vàrem asseure cara a cara, com jutge i acusat. En aquell moment no sabia si em sentia una cosa o l’altra. Em mirava i em somreia, com aquell infant que juga, content, abans que se li rompi la jugueta. No podia més, havia de dir-li. Era això o cremar-me per dintre, o enfonsar-me dins de la meva mar d’angúnia, dins de la meva pròpia existència. Vaig cridar-li l’atenció i em va mirar. I llavors li vaig dir, li vaig amollar com aquell qui amolla una olla que crema, tot d’un cop!

I va succeir...se’m va quedar mirant fixament, estupefacte, atordit, com si li mancàs l’alè, com si volgués esborrar, una a una, les paraules que li havia dit.

Llavors vaig repassar de memòria les paraules que m’havia après i vaig veure com aquestes s’anaven entrellaçant, desordenant dintre del meu cap, i llavors es feia un buit, un abisme infernal on les paraules anaven caient una a una, sense poder aturar-les, sense poder salvar-les de l’oblit. Només m’havia sortit una frase de les tantes que m’havia preparat. Al cap i a la fi era la frase més important, la que ho resumia tot. Entre ell i jo només hi havia silenci i buit. Encara seguia rígid, inherent, com si el cos no tingués persona a dintre. El vaig mirar als ulls a fi d’esbrinar com se sentia, què rumiava, però em vaig trobar amb uns ulls fixes, inexpressius, glaçats.
Interiorment, però, sabia que no feia falta que em digués res: els seu silenci estava replè de paraules. Vaig fer el gest d’aixecar-me i em va agafar del braç. Vaig sentir un cal fred que m’envaïa tot el cos, com quan esperes aquella turmenta feréstega que està a punt de trobar-te. Em va mirar als ulls i em digué que no ho fes, que m’estimava.
Vaig sentir com la meva cuirassa es desprenia del meu cos, es feia bocins, s’esmicolava. Però no podia tornar enrere, ja prou m’havia costat arribar allà on era. Li vaig dir que ho sentia dintre de l’ànima, però que no podia ser. Em va amollar el braç. Aquell gest va ser decisiu. Era un gest amb una infinitat de connotacions. Me n’havia desfet, m’havia deixat anar com quan alliberes un ocell en captivitat; per a sempre. Potser fos la darrera vegada que intercanviàvem una sèrie de mots, potser fos la darrera vegada que el veia i el tenia a prop. Jo ho sabia, sabia que l’ocell no tornaria a la gàbia. Vaig sortir del bar. Aquell dia feia més fred que els altres, o potser era perquè jo ja havia sortida freda, gelada per dintre, del bar. Em vaig posar la jaqueta, com si fos, en aquell instant, l’única armadura que em quedava, i així era. Vaig mirar al cel en un afany que em donàs un veredicte, però no ho va fer, no em va dir res. Vaig girar-me per mirar si encara es trobava a dintre del bar i allí el vaig veure. Assegut a la cadira, com si esperàs que jo em refés i tornàs a dintre. Però no ho vaig fer. No li veia la cara, em donava l’esquena, literalment i, tal vegada, simbòlicament. Un oratge fred em va fregar la cara, com si em recordàs que en el camí que jo havia triat no hi havia possibilitat de tornar enrere. Vaig començar a caminar cap a casa. Els carrers pareixia que se’m venien a sobre, s’estrenyien. Les cases em miraven amb mals ulls i de, tant en tant, un ca deixava anar el seu udol. Era una imatge ferotge; ni en els meus malsons més cruels havia vist una cosa així. Al cel, la lluna brillava esplendorosa, plena, clara. Vaig pensar que feia goig mirar-la. Semblava que em somreia i aleshores em vaig eixerir. Era la primera vegada en tota la nit que em sentia acaronada, protegida. No trobava a faltar la meva cuirassa. Em vaig pujar la cremallera de l’abric. Cada cop feia més fred. Vaig mirar el rellotge i marcava les 12 i mitja. Vaig sentir les campanes de l’església i, sense voler-ho, em varen entrar dins del cos, fins a l’interior. Les sentia i, al mateix temps, sentia la veu d’ell que em demanava que no ho fes. Un cop de campana i aquests tres mots, era el que m’havia quedat a dintre. Vaig accelerar el pas, com si amb aquell gest deixàs les veus del meu cap al darrere. Vaig arribar a casa. Vaig pujar els escalons intentant no mirar allà on s’acabaven, com si allí m’esperàs la veu de la meva consciència, llavors silenciada, però que lluitava a tot cor per fer-se sentir. Vaig arribar al replà de la porta, i vaig expulsar aire, deixant anar un petit grau d’amargor que em recorria les venes. Vaig obrir la porta de casa i totes les meves pors varen entrar dintre, amb mi.

I llavors va succeir...em vaig quedar quieta, paralitzada, amb la mirada fixa, com si volgués veure més enllà, com si volgués esborrar, una a una, les paraules que li havia dit.

De compres

2008-03-16T19:23:00.003+01:00

-Bon dia, què vol?

-Voldria una bossa de cobdícia i una d'estimació.

-D'acord. Aquí ho té. Són 50 cèntims. L'estimació és gratuïta.

-Doncs miri, sap què? No m'interessa...

Gotes de fredor

2008-03-15T12:27:00.003+01:00

Em podria passar hores mirant per la finestra, aquí assaguda. Pensant en tot, sense voler-ho.

Un rellotge, de fons, mou les seves agulles d’una manera exacta, fidel. Un ulls, els meus, degoten llàgrimes d’impotència. Sols un vidre em separa d’aquest món exterior, d’aquest món cada vegada, menys meu. Jo me n’he construït un de propi, que el puc veure tant amb els ulls oberts, com clucs, amb la més clara foscor o amb la més fosca claror. I no s’assembla gens al món que se’m descobreix rere els vidres. Però ara mateix no em veig amb cor de comparar-los...quasi tot són diferències.
Una gota de pluja rellisca pel vidre, compenetrada amb la llàgrima que em cau galta avall.
Renou de cotxes, renou d’agulles, renou de llàgrimes...

El silenci no existeix, és eteri.
La meva buidor és completa, acabada.

Petit homenatge

2008-03-14T11:59:00.006+01:00

Aquest silenci...

Aquest silenci nostre deus vetllar-lo

tu, des de lluny, amb la mirada encesa,

amb aquells ulls tan clars de quan somreies

i compartíem tots la teva joia.

També nosaltres et pensem, i ens omples

la quietud de fondes placideses,

de llocs, de noms, de veus que no canvien.

Tot, pel record, se'ns fa més assequible,

i és com si un vent suau dictés preguntes

que podem contestar només mirant-te.

Vas viure poc entre nosaltres,i ara

ets un jonc que creix sol a la ribera

del nostre fer i desfer de cada dia.

Mai cap tempesta no podrà arrencar-te'n,

i si algun cop un vent d'oblit et vincla

quan et redreces altra volta, esclaten

tots els colors i et sentim molt més pròxim

vetllant com sempre aquest silenci nostre

des de les teves clares llunyanies.

Miquel Martí i Pol

Dependència

2008-03-14T09:49:00.009+01:00

Som com dos amants amagats, tèrbols, allunyats de tot ser amb dos dits de seny. Però ens agrada. Dependència benigna. Ens sentim lligades i protegides, confioses que ningú mai no desvetllarà els nostres secrets. És una confiança cega, que potser cap de les dues no tindrem amb ningú més. No puc deixar-la, és el primer que tenc, i el darrer que em queda. Dins d’ella es troba la meva essència, el meu alè vital.

Necessitat tal vegada seria l’adjectiu més idoni per aquesta relació, necessitat. Com una droga es va escampant per cada batec del meu cos, per cada encletxa. S’apropia de mi, i al contrari d’una droga, no em mata, sinó que m’estimula, em vitalitza. Una dosi d’oxigen, d’arbitrarietat, de llibertat és el que necessit cada dia. Una dosi d’expressió lliure.

La meva ment extreu del cap pensaments inequívocs i paraules properes a la realitat que vull transmetre. El meu cervell pensa a un ritme més alt que el ritme en què les meves mans poden escriure en aquestes condicions. Però tot el meu cos és envaït per una sensació estranya en el meu estat: tenc la necessitat d’escriure. Des del primer moment que el meu peu trepitja el terra per a començar de zero un nou dia, el meu cap pren consciència de la meva capacitat de pensar i d’escriure i com un formigueig em cala fort. Tenc la necessitat d’escriure tot el que sent, tot el que pens i tot el que seria capaç de sentir si m’aturàs a pensar sols uns instants. I escric, rellegeixo les línies que sense cap esforç els meus dits han confeccionat i em plau, m’agrada. Sols la sensació que tenc quan pens que sóc capaç de reflectir damunt un paper tot el que sent, em reconforta i m’esperança. Potser no sigui capaç de dir-ho en veu alta, ni tan sols xiuxiuejant, però ho puc escriure, ho puc testimoniar. Sense cap intenció que l’altra gent ho llegeixi, sinó pel simple fet que les meves cabòries poden sortir de dins mi i no quedar-se solament en un racó del meu cap engrillonades; el paper n’és testimoni directe. Diuen que quan es comparteix un sentiment amb algú o amb alguna cosa, deixa de restar sol.

Em plau saber que sempre que vulgui ella estarà allí, que jo tenc la clau de la seva vida i de la seva mort, que respira quan jo escric, i que ho deixa de fer quan jo m’aturo. I aleshores quan llegeixo el que ha sortit de la meva ment, la llegeixo a ella i em satisfà. Consonància, concordança, no molta coherència, però això sí, molt de sentiment. És el primer que li demano quan parla per mi.

Estic a l'espera de la força que ella em dóna per a aixecar-me de nou, sabent que ella sempre hi serà per complaure’m i jo sempre hi seré per donar-li la vida.

L'escriptura i jo som com dos amants amagats, tèrbols, allunyats de tot ser amb dos dits de seny.

Res més a dir

2008-03-14T09:31:00.003+01:00

Nucli

2008-03-13T21:51:00.005+01:00

Nuclis amarats de l’essència de cossos. Cada racó de món guarda dins ell el secret de la seva pròpia existència convertida en poesia. Una poesia que es barreja amb altres, fins arribar a quatre parets que en guarden la calentor. Tot segueix un ritme, un ritme compost per molts ritmes minúsculs. Cada flama és una vida, un espai on tu en controles l’esser. No us n’heu adonat?

Estic parlant d’una zona amb taules, cadires i gent, estic parlant d’un bar, si voleu, també puc parlar d’un restaurant. Una taula, diverses cadires, diverses persones o només una...en definitiva, un nucli, una vida.

Cada flama té una essència diferent de la resta, és un món nou. Les persones que componen cada món s’hi han de sentir a gust. Un flaire de confidencialitat humiteja l’ambient, cada racó concret, fins i tot en les converses més banals. Ens agrada, ens hi sentim a gust, tenim un paper dins una escena de pel·lícula. T’inclines, et recolzes, t’agafes les mans, les deixes caure, et toques la cara, et grates, somrius, alces la veu, l’abaixes, arronses les espatlles, aixeques les celles, mous el cap, negues, afirmes, alces els ulls, els claves...i el més important, parles. T’humiteges els llavis i prens força i ho amolles. Et contesten i escoltes, tornes a parlar: fas poesia. Tot és un joc on no t’hi canses de jugar. No perds, mai no guanyes, senzillament vius.

I si un dia t’asseus a un nucli, sola, i et poses a observar les demés flames, pots arribar a extreure un pensament sucós de tot plegat. Observar és sinònim de viure. I et poses a fer-ho. T’asseus i observes. Sols necessites que els teus ulls es fixin en allò que normalment no s’aturen a mirar. Tota la boira escampada s’arreplega i desapareix i llavors pots mirar d’una manera clara i nítida. Els teus ulls boten de món a món, de flama a flama, de nucli a nucli, de vida a vida. I te’n dus una peça diferent de cada vivència, una partícula minúscula, quasi invisible.

Llavors saps que res no és gratuït, que tornaràs demà al mateix lloc, per amarar-te del gust vida que tant gaudeixes sentir.

Amb pany i clau

2008-03-13T19:48:00.002+01:00

Hi ha ocasions en què

una clau no basta

per a obrir una porta

Cabòries

2008-03-13T14:51:00.000+01:00

Dur a la pràctica els meus somnis més tendres, més plens d’innocència, d’erotisme contingut, uns somnis que es repeteixen en les agulles del temps. El meu cap t’imagina, et posa veu i et fa moure, d’una manera senzilla, agradable, així com ets tu, ni més ni menys. T’apropa a mi i et fa pronunciar aquelles paraules que mataria, lluitaria malgrat m’hagués de suposar suor i llàgrimes,perquè em diguessis. Unes paraules que en pronunciar-les no em fes falta res més, per a mi podria arribar l’hora del judici final, l’hora d’enviar-me a les tenebres o als núvols,però assaboriria aquest moment i amb un somriure a la cara me n’enfotria perquè ja ningú, ni el més cruel infern ni el cel més amable, em podria robar. Ja m’hauries dit aquelles paraules que jo guardaria en el llibre dels meus records,unes paraules daurades sobre unes tapes de pell. Elles serien el començament de la meva vida, per això les posaria al principi. I què curiós...una vida que només s’hauria reduït a aquells mots, ni un abans ni un després perquè de segur que l’infern ja m’hauria engolit i empassat fins a l’interior de les seves entranyes. Un infern que no es pot comparar ni poc ni gens amb l’infern viscut abans de dir-me aquells quatre mots a cau d’orella.

Aquell infern era més temible que qualsevol altre, perquè era un infern en vida. No hi ha res pitjor que alenar i sentir-te podrida per dintre, enterrada dins del teu propi sot, sense aixopluc,sense ànima. Dues paraules que malgrat morta, m’haurien donat la vida, me l’haurien tornada, l’haurien rescatada de dins d’aquell calaix tancat amb pany i clau. M’haurien fet plorar, somriure, pensar i respirar de nou. Potser després de sentir-te hauria parlat, o potser no...potser t’hagués acaronat i molt possiblement hagués deixat reposar el meus llavis,aleshores vius, damunt dels teus. No hagués fet falta res més. Amb això la meva ànima s’hauria forjat amb la teva, fins a formar un sol esperit. Llavors hauries entès tot el que et volia dir, hauries entès tot el que hauria callat. S’aturaria el temps, i si no ho fes, l’aturaríem nosaltres, perquè junts ja no hi hauria res impossible, cap temença, cap paraula empresonada i sola. Després de besar-nos ens miraríem als ulls i sense parlar ens diríem t’estim, una única paraula que n’englobaria moltes, una única paraula que englobaria frases eternes. Et miraria volent-me quedar amb l’escalfor dels teus ulls, amb la brillantor de la teva pell, amb el so de la teva respiració, amb el so del silenci, un so gratuït, una música dolça que es sent quan les boques resten closes i únicament parlen els cors. Seria un moment dolcíssim que ni tan sols el llamp més tronador podria desfer. Seria el discurs immutable dels amants.

Uns amants plens de goig. Plens de sentiments aleshores alliberats, desenterrats, aixecats del llit de son en el qual reposaven. Un llit amarg, sense flassades, despullat de l’alegria que li pertoca. Un llit que havia estat ocupat per dues ànimes perdudes dins d’un camí mal traçat. Però tot això ja hauria acabat, aquesta tortarella de camí s’hauria convertit en una ruta ben senyalitzada que ens hauria apropat, ens hauria dut a l’oasi. Un lloc d’aigua clara i cristal·lina, on la blavor dels teus ulls s’hi veiés reflectida, on color i aigua fossin una sola cosa. Llavors, només em caldria mirar l’aigua per veure’t, només em caldria tancar els ulls per sentir-te i respirar per tenir-te dintre, com si tot l’aire que m’envoltàs fos una part de tu. Però llavors em sabria greu, perquè respirar significar agafar aire i expulsar-lo. Jo no voldria, no et voldria deixar anar, agafaria aire i no el voldria amollar. Em resignaria a viure, però tu no ho voldries. Apareixeries darrera meu per ajudar-me, jo sense veure’t et notaria, notaria el teu alè al meu clotell.

Ansietat, potser fos la paraula que sentiria, ansietat per veure’t, com si aquell gest de girar-me cap a tu no tengués fi. Aquests instants que duraria el moviment, es farien eterns, serien el meu calvari, la meva angúnia, la meva història interminable. Però quan et veiés, tot hauria passat, tu m’ho hauries fet espassar. Et veuria i tot el meu món es reduiria a tu, un món on jo no hi seria inclosa, perquè seria teu. Cara a cara em somriuries i jo et miraria el somriure com si me’l volgués fer meu, com si tengués gelosia de l’aire que l’envolta. Un aire que compartiríem els dos, un aire que viuria amb nosaltres i defalliria en morir-nos. Després del teu somriure vendria el meu. Un somriure res comparable amb el meu somriure interior, molt més gran, molt més arrelat, molt més dolç. Llavors en aproparíem amb les cames tremoloses, intentant no fer cap pas en fals, però segurs de que si ho féssim, ens agafaríem abans de caure a terra. Una abraçada il·limitada, infinita, on els braços no fessin més que de pont entre les dues ànimes. Llàgrimes, unes gotes d’aigua i sal ens caurien galtes avall,sense poder aturar-les, baixarien com si volguessin arribar fins a terra i allà seguir el curs de l’aigua fins al mar. Les teves i les meves llàgrimes juntes s’endinsarien fins al cor de la Mediterrània, entrellaçades, juganeres. El nostre legat hauria arribat fins on la mà de l’home és incapaç d’arribar.

Però això tot és un somni, una esperança desguarnida, un núvol d’estiu que passa i no es queda a contemplar el que té a sota,un condicional impossible,Com aquell somni que, en acabar-se, et deixa una ferida al pit, un buit al cor. Vols tornar-te dormir per continuar somiant, per continuar vivint, per continuar alenant. Però saps positivament que malgrat ho aconsegueixis, el somni no tornarà, com aquella ona que fuig de la platja mar endins, o com aquells ocells que deixen la terra per anar-se’n a una altra. I no torna. Només, en els millors dels casos, el pots guardar dins d’un racó confós de la teva memòria. Un racó negre,boirós, que es va tornant petit a mesura que s’esmicola la teva vida. Primer de tot, el recordes i si per a tu ha significat tant, l’encaixones i el guardes eternament.